Anar al contingut

QUALITAT DE L'AIRE

Les màscares antipol·lució protegeixen, però no són impenetrables

El filtre facial contra la contaminació bloqueja entre el 20% i el 50% de les partícules de mitjana

Aquesta eficàcia s'assoleix amb una perfecta -i incòmoda- adhesió a la cara, que no és comuna

Michele Catanzaro

Les màscares antipol·lució protegeixen, però no són impenetrables

LAURA GUERRERO

Molts ciclistes de Barcelona, i fins i tot alguns vianants, es posen màscares abans d’aventurar-se pels carrers de la capital catalana, una de les ciutats europees amb un aire de menys qualitat. ¿Serveixen d’alguna cosa aquests dispositius? La resposta és que sí, segons un estudi del CSIC, que ha analitzat nou màscares comercials. Però amb matisos.

En primer lloc, les màscares no bloquegen tot el flux de partícules nocives, especialment les més fines. En segon lloc, la seva plena eficàcia s’aconsegueix només si s’adhereixen perfectament a la cara. Això no sol passar per raons com la forma del rostre, la presència de barba, la suor o la incomoditat.

Els experts coincideixen que els beneficis per a la salut de caminar o pedalar superen gairebé sempre els perjudicis d’exposar-se a contaminants. En altres paraules, és millor caminar o pedalar sense màscara que ficar-se en un cotxe. De fet, tampoc està clar que la closca d’un cotxe o d’altres mitjans de transport protegeixi de les partícules, segons una anàlisi recent.

També destaquen que l’única defensa real davant de la pol·lució és reduir-la. Això estalviaria la incomoditat de portar màscara. I, sobretot, les 3000 morts estimades que es produeixen cada any a Barcelona per contaminació.

A l’espera que passi això, l’estudi del CSIC suggereix com és la màscara ideal: amb exhaladors d’aire, amb múltiples capes de filtre i amb la certificació europea EN149. Curiosament, dels nou models analitzats, el que va donar els millors resultats no és el més car, sinó que té un preu intermedi (uns vint euros). La raó més probable és justament que el seu teixit s’adapta bé al rostre.

Pregunta dels ciclistes

“Molts ciclistes urbans ens preguntaven si les màscares serveixen d’alguna cosa i quina tipologia s’ha d’utilitzar”, diu Adrià Arenas, membre del Bicicleta Club de Catalunya (BACC), l’organització que es va dirigir a l’Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA) del CSIC per demanar informació. Els investigadors van decidir esbrinar-ho amb els recursos interns de la institució.

Amb aquest objectiu, van adquirir els nou models de màscares més comunes. Es tracta d’articles comercials, amb preus inferiors als 50 euros, i no dels més aparatosos utilitzats en contextos industrials. Entre aquestes, n’hi ha de neoprè i de cotó, amb filtres d’una capa o de tres, sense vàlvules d’exhalació o amb una o dues d’aquestes.

La normativa europea EN149 estableix tres nivells d’eficàcia dels filtres: FFP 1, 2 i 3 (de menys a més eficaç). “No obstant, aquesta és la màxima eficàcia possible. És com si el filtre estigués directament a la boca del ciclista, sense cap fuga”, apunta Fulvio Amato, investigador de l’IDAEA i coautor del treball.

Caps de paper maixé

Per simular condicions més realistes, els investigadors van fabricar dos caps de paper maixé idèntics, amb mesures europees estàndard. Les boques dels dos maniquins allotgen tubs que simulen la respiració i condueixen l’aire cap a una bateria d’instruments de mesura.

Els dos caps es van col·locar fora d’una finestra del primer pis de l’IDAEA. “No és un carrer amb trànsit, però som a 200 metres de la Diagonal i la concentració de partícules correspon al fons mitjà de Barcelona”, explica Amato. “A més, som al costat de l’estació de referència [de mesura de la qualitat de l’aire] de Barcelona”, afegeix.

A l’inici de l’experiment, els dos ciclistes de paper maixé “respiren” lliurement durant mitja hora. Després a un se li aplica una màscara i l’assaig segueix durant mitja hora més. “L’efecte és immediat”, observa Amato. Els instruments detecten caigudes importants en l’absorció de partícules.

Les més gruixudes –les PM2.5, de diàmetre inferior a 2.5 micres, que afecten al sistema respiratori– són les que es redueixen més, un 48% de mitjana. Les més petites –el carboni negre, nociu per al sistema cardiovascular– baixen només un 19% de mitjana.

Segons el tipus de màscara, l’eficàcia pot baixar a menys del 10% de les partícules o pujar al 96% per a les més gruixudes. “La millor va ser la número 7, que és la que visiblement s’adapta millor al rostre del maniquí”, afirma Amato.

No obstant, els autors es neguen a revelar la marca o recomanar-la. “Hem analitzat una cara-tipus. S’hauria de fer un estudi en una població”, explica Amato. No obstant, es poden treure algunes suggerències de l’estudi. En primer lloc, la màscara 7 tenia tres capes de filtre. En segon lloc, tenia vàlvules d’exhalació. “Les vàlvules faciliten la sortida de l’aire exhalat expulsant la part exhalada de la contaminació”, explica Amato.

¿La màscara és la solució?

“Les màscares són efectives i jo aconsellaria portar-les, però no són la solució”, afirma Amato. “Apostaria que el benefici real és inferior al mesurat per l’estudi, per la variació en la forma de la cara, la suor, etcètera”, afirma Darby Jack, investigador de la Universitat de Colúmbia, als Estats Units, que està preparant un experiment amb anàlisi de sang ciclistes en carn i ossos.

“Per ser efectives, les màscares han d’estrènyer, és a dir, han de ser incòmodes. Si anar amb bicicleta es converteix en una experiència miserable, podria desanimar la gent”, observa Audrey De Nazelle, investigadora en política ambiental de l’Imperial College de Londres.

“A Europa, els beneficis de l’activitat física superen els perjudicis de ser al trànsit”, afirma. En això, coincideixen tots els experts consultats. “El més perillós de la bicicleta és no anar amb bicicleta, fins i tot tenint en compte els accidents”, fa broma Jack.

“És cert que l’ús de la màscara no és agradable, especialment a l’estiu. Nosaltres vam arribar a la conclusió que va bé, però ha de ser l’últim recurs. És preferible reduir la contaminació anant per vies amb menys trànsit”, afirma Adrià Arenas, del BACC.

Amato no ho veu tan fàcil. “Si anem per carrers menys contaminats, però allarguem el recorregut, al final podríem haver pres la mateixa dosi de partícules”, observa.

“L’impacte positiu de la màscara podria ser especialment un altre: conscienciar el públic sobre la contaminació perquè pressioni els polítics”, concedeix De Nazelle. La solució real, afirma aquesta investigadora, i els altres coincideixen amb ella, és retallar dràsticament la pol·lució.