La ruta dels plantígrads

Després d’arribar al pla de Boavi, a Tavascan, l’equip de seguiment s’aproxima a un gran bedoll on dies enrere s’havia col·locat una trampa per detectar la presència d’óssos. I ¡bingo! Atret per una aroma profunda col·locada al tronc (un derivat de la fusta del faig), un animal ha transitat per la zona i ha deixat un petit floc de pèls atrapats en un filferro. Es recullen amb uns guants de làtex i es guarden en una bossa per a la posterior anàlisi genètica. No n’ha de quedar rastre per evitar futures confusions.

«Són d’un ós sens dubte», diu Xavi Garreta, tècnic de la Generalitat i de la Fundación Oso Pardo, per a qui la troballa ja s’ha convertit gairebé en un fet quotidià. «No és fàcil veure’ls, però nosaltres podem certificar que hi són amb pistes com aquesta», afegeix Antoni Batet, coordinador de les patrulles de seguiment. Cada detall s’apunta escrupolosament amb l’objectiu de perfilar les rutes dels animals. En tot el parc natural de l’Alt Pirineu, al nord de la comarca del Pallars Sobirà, es detecten anualment a la vora de 300 indicis, incloent-hi empremtes i fotografies.

Notícies relacionades

¿Qui té por de l'ós?

8 races de gats sense pèl

Al parc hi ha documentada la presència habitual o esporàdica d’almenys 15 exemplars. Els pèls són possiblement de Caramellita, una femella adulta que ha agafat afecte a la zona i que l’any passat va ser observada amb dos cadells. «Les femelles són territorials i es mouen poc –insisteix Batet–. Són els mascles els que duen a terme grans desplaçaments, sobretot en l’època del zel primaveral».

Després d’una pujada costeruda per un terreny amarat d’aigua, amb bonics avets, s’arriba a una altra zona de pas de fauna. Dues càmeres que s’activen automàticament quan hi ha moviment han registrat 400 fotos en dues setmanes, però cap d’un ós. S’hi veuen cérvols, cabirols, senglars, guineus i vaques. «Sabem més o menys per on solen passar els óssos, però fotografiar-los és qüestió de sort», assumeix Batet. Generalment, el seu hàbitat preferit són els boscos en altituds entre 1.000 i 1.500 metres. Si els muntanyencs no els veuen amb facilitat és perquè els animals, dotats d’un gran olfacte i oïda, veuen abans l’intrús. I llavors se’n van.