Josep Lluís Checa: "Tecnocampus no ha de ser una universitat d'excel·lència sinó un centre de ciències aplicades"

Josep Lluís Checa compleix vuit mesos al capdavant de la direcció general de Tecnocampus, càrrec en el qual va substituir Jaume Teodoro, qui l’ostentava des del 2012. Malgrat mantenir una línia continuista amb el seu antecessor, Checa anuncia un cert gir en l’ampliació del parc tecnològic, no només focalitzant l’ampliació en els seus voltants actuals sinó escampant el concepte Tecnocampus pel conjunt de la ciutat i de la comarca. També aposta per ser més proactius en l’àmbit de les empreses locals, i en el camp estudiantil crida a consolidar l’estructura acadèmica després d’uns quants anys de creixement vertiginós, durant els quals la institució ha arribat a allotjar 3.500 alumnes. Checa és enginyer tècnic industrial i PDG (Programa de Direcció General) per l’IESE i màster en 'business research'.

---

Vostè arriba a la direcció general del Tecnocampus en un moment aparentment dolç per a la institució, ja que les xifres d’ocupació de les empreses (n’hi ha 120) i el nombre d’estudiants són espectaculars. ¿Vostè que ve “de fora”: quina creu que és la visió que es té del projecte des de l’exterior? 

Les organitzacions, vistes des de fora, sempre són diferents a com les trobes. Tota organització té la seva dinàmica, la seva cultura... o cultures; en el cas del Tecnocampus aquest no deixa de ser un sumatori de diferents cultures, provinents de diferents orígens. I d’això te n’adones quan ets a dins, quan ho vius. Vist des de fora és una institució absolutament respectada però poc coneguda, tot i que també és veritat que quan la gent la coneix hi ha un gran reconeixement del que es fa aquí. En realitat hi ha poc coneixement del projecte no ja fora de Catalunya sinó fins i tot des de Mataró, i en aquest sentit, una de les nostres grans tasques és projectar el que al principi va ser una idea, després un projecte en creixement i que ara és una realitat. Tampoc és prou coneguda la seva realitat diferencial, perquè jo de vegades dic que el Tecnocampus és una ‘rara avis’ quan el compares amb l’acadèmia tradicional: el component de ciències aplicades, de transferència, d’emprenedoria... no era un eix tradicional en l’àmbit universitari i aquí sí. Això ens converteix en una mena de ‘college’ molt diferent, fins i tot quan ens comparem amb altres centres de tot Europa, no ja de Catalunya o d’Espanya.

O sigui que no és habitual que existeixi un espai universitari juxtaposat amb un parc d’empreses. Ho dic perquè aquí a Mataró això està molt assumit...

Clar, per això el dic, perquè des de la visió de Mataró costa molt situar aquest factor diferencial. La majoria d’universitats, a tot el món –algunes amb més èxit, les altres amb menys– estan intentant –o han intentat– tenir parcs empresarials que d’alguna forma manifestin aquest factor de transferència, aquest factor de creació d’empresa i també de projecció del talent que un mateix està formant.

De tota manera, un hàndicap que moltes vegades identifiquem és que el Tecnocampus –que és un èxit en xifres i en imatge– no està complint l’objectiu per al qual va ser creat, que era “transformar les bases productives de la ciutat en un moment de canvi de model econòmic”. ¿O és que això va passar a ser un objectiu caduc, per la mateixa evolució del món industrial a Mataró, i ja és normal que els projectes evolucionin?

Hi ha un factor conjuntural vinculat a un moment en què el país va viure una crisi important. Va ser en aquell moment en el qual el Tecnocampus, malgrat aquesta situació de crisi, va mantenir unes grans xifres de creixement, unes xifres que li han permès arribar a avui d’una forma sanejada. Quan avaluem en clau conjuntural l’efecte que esperàvem que fos estructural... costa veure on és el pes d’aquest factor de transformació, certament. Al final, la crisi ha sigut un procés de transformació que Mataró ja va començar als anys 90 i que la dinàmica immobiliària va generar una sensació que s’havia transformat el sector productiu quan, de facto, el que es va fer va ser un maquillatge d’una situació estructural de baixada de l’activitat industrial. Vist així, encara seria pitjor si no tinguessis el Tecnocampus perquè llavors la devastació hauria sigut molt més gran. Sí, estic d’acord que encara tenim molt recorregut en l’impacte de ciutat a l’hora de transferir tot aquest valor creant valor social a través de més ocupació i més empresa. I aquí tenim un repte i un deure, que ens fem nostre. Això té a veure amb com projectem el Tecnocampus per tota la ciutat, fins i tot al mateix Maresme, a través de més activitat empresarial.

-De fet el Tecnocampus és una institució promoguda per l’Ajuntament de Mataró, que va generar una fundació per fer-ho possible. ¿L’ens promotor necessitaria més volum i agrupar, per exemple , institucions de la comarca?

No sé si des de la governança de la institució és necessari o no ampliar els actors involucrats, en clau territorial. D’entrada el que hem de fer és sortir de la zona del Rengle, on està el parc. Això entra dins de la idea de “ser” en altres llocs de Mataró, amb altres iniciatives, i en aquest sentit estem prospectant diferents opcions. Però traslladant-ho al Maresme també pensem que tenim aquesta oportunitat. De fet ja estem tenint activitat universitària de Tecnocampus en altres ubicacions, sobretot des del punt de vista esportiu –a Alella, Llavaneres o el mateix Port de Mataró.      

La reflexió que el Tecnocampus estigui físicament en altres llocs a més de l’emplaçament del parc tecnològic és una cosa que en diverses ocasions s’ha suggerit des de l’ajuntament. ¿Tornen ara a considerar aquesta proposta?

Sí. El moment de posar de relleu aquesta infraestructura, on hi havia aules i empreses per omplir, ja ha passat i crec que ha aconseguit èxit. Ara ve un moment, des d’una certa consolidació, de tornar a ser ambiciosos i tenir altres opcions de creixement, perquè estem jugant en una lliga en la qual de vegades no som conscients, una lliga d’un arc, que embolica a Barcelona –i fins i tot de la mateixa Barcelona– on se’ns considera una ubicació privilegiada. I aquí estem competint amb espais com Rubí, Sant Cugat, Terrassa... el Vallès Nord... hem de posar de relleu altres elements del Maresme i el Tecnocampus, en aquest sentit, és un gran artífex, un catalitzador... de totes aquestes oportunitats que poden sorgir i que de fet estan ja sorgint.

O sigui que hi ha dos marcs d’ampliació: el districte Tecnocampus, la zona que queda a l’altre costat de l’avinguda Ernest Lluch fins a l’estació de tren, i després diversos espais que esquitxarien tota la ciutat.

Sí, estem prospectant moltes opcions que no es poden fer públiques. Hi ha moltes decisions a prendre en els pròxims mesos que esperem poder anar comunicant. Si bé en la xifra d’estudiants no creixerem –considerem que ja hem arribat a un nivell suficient, sobretot vinculant-lo a la universitat a la qual estem adscrits, la UPF, perquè és una universitat de gran qualitat i nosaltres volem estar al nivell del que se’ns exigeix–, en desenvolupament empresarial no ens hem de posar cap límit. Hem de ser capaços de posar de relleu aquesta transferència a llocs de treball del territori.

I sobre el Districte Tecnocampus físic, entès com l’ampliació fins al Port. ¿Com està aquesta qüestió? Hi havia un moment en què tot això semblava imminent...

Jo no el qualificaria de forma taxativa com a districte Tecnocampus. El districte Tecnocampus ha de ser més un concepte que una ubicació física. És un espai per anar creant, cap a Vilassar d’una banda i cap al polígon Balançó i Boter i la zona d’Iveco-Pegasso per l’altre, sense una delimitació determinada. Sempre tenint en consideració els privats; la col·laboració publicoprivada és fonamental per al desenvolupament del Tecnocampus. Intentarem que aquesta participació de la ciutat en el projecte també vingui per aquí, per privats que vulguin treballar en l’ampliació del Tecnocampus. De fet el Barcelona Maresme Bussiness Club acaba de presentar un manifest en aquest sentit, de desenvolupament de ciutat, i nosaltres volem estar a l’altura perquè se’ns invocava com l’instrument per fer aquesta articulació.

¿Però quan començarem a veure la construcció de nous edificis? Ho deixa una mica en suspensió, vostè...

De moment estem prospectant espais que ja existeixen i sobretot intentant alinear necessitats concretes d’avui per tenir solucions per demà mateix.  No projectar elements de construcció a llarg termini sinó de moment identificar espais a prop del Tecnocampus, com l’edifici de PUMSA a El Renge on vam implementar l’escola de salut i que ara mateix estem a punt de saturar en gran manera amb altres iniciatives empresarials. És per això que volem anar veient espais que estiguin construïts o en construcció, i que en algun cas poden passar per la participació amb privats, que també puguin aprofitar-se de la rendibilitat que sorgeixi.

Perquè el nivell de demanda, ara mateix, per part de les empreses, ¿com està? ¿Hi ha peticions com per doblar el nombre d’empreses allotjades al Tecnocampus?

Ara mateix tenim allunyades 122 empreses al parc i podríem omplir el doble d’espais a partir de la demanda existent, sí. Hem tingut un gran efecte crida, des del punt de vista fins i tot de la visualització, que fa que Mataró sigui un element atractiu, que s’estigui tornant a veure com un lloc interessant per venir-hi. Les empreses no venen aquí per un tema de preu, perquè sigui més barat que a Barcelona, sinó que valoren molt el concepte institucional, per exemple; no és el mateix un ‘business center’ que un Tecnocampus. També el component ‘plug & play’, és a dir, aquesta idea de poder instal·lar-se de forma molt automàtica per part de les noves empreses, perquè ja està tot preparat. Més coses: l’ecosistema relacional que s’estableix amb altres empreses, el pont que creem entre acadèmia i empresa, la capacitat de captar talent (cada vegada per a les empreses és més difícil captar talent) i el fet de tenir un instrument acadèmic com el nostre està molt ben valorat.  

Per la part de la universitat, ¿quin és el seu disseny com a nou director general? ¿Cap a on han d’anar aquests estudis universitaris? 

Tenim tres escoles que són tres ecosistemes i cadascuna té les seves oportunitats de desenvolupament. En general hi ha un tema transversal, que és la millora de la qualitat, enfortir encara més la nostra empremta en termes de qualitat. Des del punt de vist d’oferta acadèmica, he dit que no creixerem en estudiants però em referia a estudiants de grau; l’univers que ve del segon cicle de Formació Professional o de Batxillerat. En canvi ens dirigirem més a cicles de postgrau, a formació continuada, a formació “a la carta” per a empreses que tinguin requeriments específics... hem de tendir a molts màsters que quedin ben ubicats en el mercat. Alguns d’ells estan molt ‘targetitzats’ i hi hem d’insistir, perquè són màsters molt professionalizants. És la línia en què veiem que hem de treballar, de forma genèrica. Després, en funció de cada una de les escoles, hi ha plantejaments diferents. Per exemple, a l’Escola Politècnica tenim un repte –que és general de tota l’acadèmia–, que és la baixada de vocacions en les enginyeries, en la informàtica... és un repte que hem d’afrontar perquè si ens creem el repte de la quarta revolució industrial –la tecnologia com un element clau dins de la indústria que ha de transformar Europa– no ens podem quedar sense generar aquest talent, que a més en aquests moments és terriblement escàs, i que provoca oportunitats laborals molt clares i molt rotundes.

De fet, aquest és el motiu pel qual va sorgir l’Escola Universitària Politècnica de Mataró als anys 80: estimular les vocacions en aquest camp, tenint en compte la base industrial que tenia la ciutat anys enrere i la necessitat que tenien les empreses d’aquests nous perfils. Tornem a allò d’abans: tenim unes xifres espectaculars però no hem aconseguit que el Tecnocampus serveixi per al que es va dissenyar...

Bé, estem duent a terme diverses iniciatives per posar-hi remei. Per fomentar la inclusió de la dona, per exemple, en les carreres tècniques; en la mesura que diem que són carreres de futur no podem deixar-ne fora la figura de la dona perquè diem que “no és donada a incorporar-se a carreres tècniques”. Hem de fer coses, i tenim programes específics com ara el TecnoGirl, per promoure vocacions cientificotècniques. També estem estudiant beques molt específiques en aquest sentit, dins del programa general de beques que estem redissenyant ara mateix.

De tota manera, en relació amb el que insisties a preguntar sobre l’impacte al territori, no és només un problema del Tecnocampus ni de Mataró, sinó que ve de l’efecte deslocalitzador que provoca la globalització, al promoure que l’empresari se’n vagi a produir allà on li sigui més beneficiós. Això ha produït una ruptura en el teixit industrial tradicional –Mataró, com a ciutat industrial, ha sigut una de les que més l’ha notat– i ara els corrents de pensament, en relació amb producció i sistemes de producció, estan apostant per un retorn; parlo d’a Europa, com a mínim. El concepte d’indústria 4.0 d’Alemanya ja pensa en aquest retorn del lideratge industrial a Europa. I nosaltres, com a ciutat industrial, també hem d’afavorir aquest retorn generant nou talent des del Tecnocampus.

Ha parlat vostè de les beques i aquí també hi ha una paradoxa donat que el Tecnocampus és un projecte públic però el cost de les carreres és d’universitat privada, tot i que els centres estiguin adscrits a la UPF, que és una universitat pública. En una universitat pública els estudiants del Tecnocampus pagarien una quarta part del que paguen aquí. ¿No grinyola una mica, aquest model?

Portar el que paguen els estudiants a un preu públic implicaria canviar el model de relació actual; significaria tenir unes transferències des de l’administració que serveixen per compensar l’estructura global. És difícil que trobem aquest encaix; acabaríem sent una cosa diferent al que som ara. La pregunta que hem de fer-nos és si hem de canviar només per poder abaixar el preu de les matrícules. A data d’avui, per poder demostrar que aquests preus també tenen una reversió en el territori, dic que l’any passat vam dedicar 890.000 euros a beques, del fons propi de Tecnocampus. ¿Podríem fer-ho si no fóssim el que som? No, no podríem fer-ho; no tindríem aquesta capacitat econòmica.

I d’altra banda, ¿no tindria sentit anar un pas més enllà en la integració a la UPF i passar a ser un campus més, després que les tres escoles del Tecnocampus passessin a ser centres adscrits el 2014? ¿No és possible mantenir la singularitat del projecte i al seu torn ser més UPF? Vostès ja representen una quarta part dels estudiants de la UPF...

Jo crec que sí, que és incompatible. Per trajectòria, per cultura i per vocació. No hem de voler ser el que no som ni el que no volíem ser. Tenim la sort d’estar adscrits a una universitat que ens dona un nivell de qualitat educativa i d’estàndards de primer nivell, reconegut en els rànquings internacionals. A partir d’aquí, hem de posar de relleu les capacitats pròpies i diferencials que té el Tecnocampus, una estructura d’emprenedoria que permet als estudiants passar de les aules a les empreses. Tenim molts casos d’èxit, on hem demostrat que això passa. Els premis Creatic, amb 18 edicions, ho testifiquen, també. No hem de perdre el nostre ADN ni voler ser una universitat d’excel·lència -en el sentit de centrada en la recerca bàsica- sinó un centre de ciències aplicades, un ‘college’ que mira més cap a la transferència directa; fins i tot en l’àmbit dels investigadors se’ns està reconeixent que és un model a seguir. Això enllaça amb el nou programa marc de la Unió Europea de polítiques d’investigació, que confirma un gir cap a l’element de transferència a les empreses. En aquest context nosaltres encara ens visualitzarem millor.        

O sigui que els temps van donant la raó a l’orientació del projecte, tot i que al principi aquesta aposta costés una mica d’entendre a tot el món.

Sí, per exemple el Ministeri d’Educació ha anunciat la creació d’un sexenni d’investigació orientat no a la investigació bàsica sinó a la investigació de transferència i innovació. Hi havia molta investigació bàsica i poca investigació aplicada. Aquest nou sexenni que llança el Ministeri ens posiciona –i a les persones que fan investigació aquí encara més. Probablement el model públic d’excel·lència s’haurà d’acostar al que nosaltres representem i de començar a fer aquesta mirada a la transferència aplicada, a la incidència en l’empresa.

Ara que parlava d’altres administracions, un altre dèficit històric del Tecnocampus és que no ha aconseguit que la Generalitat sigui un actor que participi en eel finançament del projecte. De fet no va participar en res més que en la construcció de l’edifici de Cetemmsa, ara Eurecat, juxtaposat al parc tecnològic. ¿Què li demana vostè a la Generalitat, ara?

Precisament fa poc va ser aquí la consellera Chacón, d’Indústria i Universitats, i vam estar debatent d’això, sobre quins instruments podíem tenir, sense perdre el nostre ADN, considerant –i així ens ho va dir– que érem una cosa “no només bona”, sinó fins i tot “necessari”. El missatge seria com tenir més Tecnocampus a tot Catalunya amb aquesta visió d’incidència en el territori. I estem prospectant diverses fórmules que passen no per esdevenir una universitat pública, però si per reconèixer la nostra vocació pública i la incidència territorial. Hem de trobar instruments i ho farem, per exemple a través del finançament de projectes, programes i d’activitats concretes.       

Tot el que ha dit no és gaire trencador respecte a la línia de Jaume Teodoro quan aquest ostentava la direcció general del projecte. ¿En què es notarà la seva mirada, en què posarà l’accent Josep Lluís Checa?   

Notícies relacionades

Adif adjudica la redacció del projecte de remodelació de l’estació de tren de Mataró

Un incendi afecta un edifici de cinc plantes a Mataró

No és un objectiu personal sinó grupal, el que hem d’aconseguir. Jo tinc la sensació que hem de consolidar certs aspectes de l’acadèmia, que ha crescut molt ràpidament; ara toca consolidar-la estructuralment. Són coses que no llueixen, que no es veuen, però que són necessàries. També tinc la vocació d’aconseguir allotjar més activitat industrial en aquest ecosistema, a millorar el valor que estem aportant a les empreses, a crear un pont més fort entre universitat i empresa, i no només amb empreses noves i innovadores sinó empreses del teixit productiu del Maresme que ja existeixen i que haurien de sentir la frase de “¿En què podem ajudar-te?” en boca nostra. Això ho he trobat a faltar, haver anat a les empreses a oferir-nos. A partir d’ara hem de ser més proactius. 

Més notícies de Mataró