José García-Montalvo, economista: «Si no passa res estrany, el 2022 fa molt bona pinta»

Fa por preguntar pel seu pronòstic.

Si no passa res estrany, el 2022 té molt bona pinta.

Aquest «estrany» és el que preocupa. No parem d’assumir rareses.

Com que l’economia m’avorreix, des del 2015 estic estudiant biologia molecular i, segons els càlculs computacionals, hi pot haver fins a 65 variants del virus. L’òmicron no vol matar l’hoste, però un dels riscos és que n’aparegui una de més letal. 

¡Alto! ¿Diu que l’economia l’avorreix?

En economia, des de Keynes no ha sorgit res interessant, mentre que en biologia molecular cada dia es descobreix una cosa nova.  

Seguim amb els riscos.

Un altre és la inflació. El 2021 va ser un any relativament bo, però la percepció que té la gent sobre la recuperació econòmica depèn molt de la inflació. I no es resoldrà fàcilment, perquè el puzle del comerç internacional s’ha desencaixat i recompondre’l no és senzill. La Xina, per exemple, paralitza una ciutat de milions d’habitants per tres asimptomàtics, cosa que afecta la cadena de subministraments i el preu dels transports. I després hi ha el factor geopolític.

¿Què passa amb ell?

S’està complicant. Rússia està enfrontada seriosament amb els EUA, l’Iran continua enriquint urani i la Xina, que es consolida com a potència, té el control d’una de les dues grans empreses que produeixen xips.

¿On veu allò bo, doncs?

Hi ha molta injecció de recursos a l’economia. Si els fons de recuperació es dirigeixen on cal, les coses canviaran.

¿No seria moment de canviar de model econòmic?

A finals del 2020, quan es deia que en sortiríem reforçats com a éssers humans i que cuidaríem el medi ambient, vaig escriure que en el fons del mar, en lloc de plàstics, hi hauria mascaretes. I està passant. No canvia res. Cadascú va a la seva.

¿Mal concepte del gènere humà?

La gent només reacciona als incentius o als desincentius. Tothom vol ser ecologista, però l’emprenya quan li apugen la factura de l’electricitat. I l’única manera de consumir menys electricitat és pagar més per l’emissió de CO2 que fas. Aquest tipus de contradicció és constant. 

La desigualtat continua creixent.

Disminueix la desigualtat entre països i augmenta dins dels països.

Això és alarmant, ¿no?

A Espanya el 85% de la desigualtat ve per la falta d’ocupació. Però hi ha una redistribució enorme i no se li dona importància. ¿Podria ser més gran? Sens dubte. Les universitats públiques estan subsidiant els fills dels rics, mentre que no hi ha prou beques per als que no tenen recursos, per exemple. Tot i així, la potència de l’Estat de benestar és enorme.

No és la percepció.

Si la gent tem el futur és perquè té por de què passarà amb el seu lloc de treball. El cert és que hi ha 19,8 milions de persones amb ocupació registrada a la Seguretat Social. Si això continua, es corregirà.

¿Quan s’aclarirà del tot?

Espanya no arribarà a la posició anterior a la crisi de la covid fins al 2023.

D’altres ho faran abans. ¿Què ens passa?

Els economistes no estem d’acord en gairebé res, però sí que, a llarg termini, només compta la productivitat. El recurs més important és el capital humà i a Espanya hi ha un enorme desajust entre el que les empreses necessiten i la formació que té la gent. Molts, en lloc d’apuntar-se a Matemàtiques, es matriculen a Filologia.

Hi ha d’haver de tot.

Sí, però el que no em sembla bé és la queixa. Abans d’entrar a Filologia, els haurien de passar un paperet amb la probabilitat d’estar a l’atur, el salari que tindran quatre anys després i el subsidi que tots paguem perquè estiguin estudiant: uns 8.000 euros cada any.

¿Ho dirà als seus dos fills, encara petits?

Sí. Vull que entenguin que la vida és una carrera de llarga distància. I sobretot que no es queixin, que facin.  

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

¿D’on li ve aquesta mentalitat?

Jo era un anarquista absolut, dels que qüestionaven la Transició. Però se’m va passar ràpid. Vaig decidir que preferia ser consistent.