Elizabeth Duval: «La transsexualitat m'ocupa poc espai mental»

–«Intento oblidar-me que soc trans, moltes gràcies», puntualitza

. –El 2021 publicaré un llibre sobre la transsexualitat per tancar l’assumpte i que, quan el 2022 em preguntin «¿què és això del transactivisme?», jo pugui contestar: «¡No sé de què m’està parlant vostè!».

–L’ha configurat, de tota manera

. –En el meu dia a dia, la transsexualitat m’ocupa poc espai mental. Sí que l’ocupen la literatura, la filosofia, la psicoanàlisi i, des del confinament, la cuina.

–Anticipi el ‘tràiler’ d’aquest punt i final.

–Impugno la idea d’autodeterminació de gènere. El gènere és una cosa que et trobes, no que decideixes. Jo mai hauria decidit lliurement ser una dona i, per això, ser sexualitzada o menyspreada en la nostra societat. També dedico molt temps a criticar la integritat de l’obra de Paul B. Preciado i el feminisme filosòfic.

–Paul B. Preciado és un intel·lectual transgènere.

–Els dos vivim a Belleville i tenim pendent fer un cafè. En Preciado hi ha una hipocresia que s’ha de denunciar: no estic d’acord amb el seu discurs victimista de «continuo patint, continuo sent un cos vulnerable», quan és ‘establishment’. I si jo me’l trobés pel carrer de nit amb altres persones, potser hauria de creuar a l’altra vorera per intimidació. I pel que fa al feminisme filosòfic...

–Ai.

–Feministes com Luisa Posada Kubissa, Amelia Valcárcel i Ana de Miguel construeixen una identitat ‘dona’ essencialista que exclou totes les que no s’assemblen a elles i, a sobre, es neguen a debatre-la, quan en altres textos la defineixen com una «identitat estratègica» i admeten que ser dona no és una cosa innata.

–És una llàstima fer guerres en la mateixa trinxera.

–Més que una guerra per discrepàncies teòriques, hi ha una pugna per veure qui té l’hegemonia en el feminisme entre gent amb una certa projecció de poder. Segons com es resolgui, marcarà el futur no només del feminisme, sinó també de l’esquerra. Perquè les idees transexcloents van acompanyades de pensaments reaccionaris o obreristes.

–Presenti’s com vulgui, doncs

. –Soc un amant dels textos. Però la vida va molt més enllà... Potser soc una hedonista. En qüestions estètiques, fins i tot una mica antiga: tinc al mòbil una estampeta del Papa i no soc catòlica.

–Comencen les voladures controlades. –¿

Per què no salvaguardar la part bona de la religió catòlica o de l’amor romàntic (soc romàntica i molt tendra), o el gust per la lectura assossegada, o per la frase llarga amb punts i comes, o per tenir menys impacte immediat?

–Desfà alguns tòpics. –¿L’entenem, els ‘grans’

? –La pregunta és si m’entenen els de la meva edat. I jo crec que no. Però el joc està en què no sàpiguen per on vas. Jo reivindico poder ser una subjectivitat diferenciada.

–No temi per això. Si fins i tot ha concursat a ‘First Dates’.

–Em van enviar un missatge per Instagram i vaig acceptar anar-hi. Em va donar publicitat. Al cap i a la fi, ho veu molta més gent que la que compra llibres a Espanya. A ‘La isla de las tentaciones’ no hi aniria, però potser sí a ‘Gran Hermano’, per ser la Gustavo Bueno del meu temps.

–També barreja amb alegria a Rosalía i la ‘Crítica de la raó pura’, l’astrologia i Lacan...

–Les icones més importants del pop funcionen com a mites col·lectius. A mi em sembla normal aplicar els textos de l’Acadèmia al que consumeix tothom. Per exemple: ¿per què no construir el mite de la Veneno com el ‘Cantar de mio Cid’?

–A tot això, ¿on encaixa el seu postmarxisme

? –Més que postmarxista, soc marxiana. ¿La meva proposta? Com diu el papa Francesc en l’encíclica ‘Fratelli Tutti’, hem de dirigir-nos cap a una societat cada vegada més justa amb estats forts i redistribució de la riquesa. I això, quan veus que un president neoliberal com Macron proposa un pla ambiciós per reindustrialitzar França, sembla possible. En cert sentit, el neoliberalisme ha fracassat.

–Faci la seva proposta

. –Proposo relocalitzar, reindustrialitzar,manejar els recursos més estatalitzats i posar el ‘big data’ al servei de l’interès comú.

–En segons quines mans és un risc.

–Sí. Però qui no arrisca no guanya.

–¿En què ha arriscat vostè

? –En el fet de posar-me a la gola del llop des dels 14 anys [va exposar la seva història a ‘El intermedio’, la van enfocar els mitjans i ha acabat vivint a París]. He rebut una quantitat d’odi brutal, però al festival dels ‘haters’ m’espavilo molt bé.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

–Escolti, ¿sempre ha sigut així de precoç

? –Sempre vaig abrigar la idea impossible de llegir tots els llibres. Però no vaig heretar capital cultural. La meva mare va treballar gairebé tota la seva vida de cambrera de planta en hotels. No hi havia llibres a la sala. La meva curiositat deu molt a internet i a la biblioteca.