11 d’ag 2020

Anar al contingut

LA MÚSICA FAVORITA DE...

Paco Ibáñez, la volta al món

El trobador viatja a pler del tango a les avantguardes del segle XX, amb parades en el 'cante jondo', la 'chanson' i l'art de les intèrprets femenines, com la «faraona» egípcia Oum Khalsoum

Jordi Bianciotto

Paco Ibañez, durant una actuació el 2013.

Paco Ibañez, durant una actuació el 2013. / EL PERIÓDICO

Paco Ibáñez ens rep ufanós a la terrassa de la seva casa a l’Eixample, entre les buguenvíl·lees, tocades pel sol de mitja tarda. Moltes setmanes de retir casolà, ell, que viu sempre amb les maletes a punt de fer. Però els viatges, si la vida no te’ls permet, te’ls enginyes al teu cap amb l’assistència de la música. «Tinc la facultat d’anar on penso que vull estar», diu misteriosament, abans de llevar àncores. «Caminito que el tiempo ha borrado...», canta amb somrient teatralitat. «Jo, si tinc ganes d’anar a Buenos Aires, poso un tango i ja em veig allà prenent un mate. Si vull anar a Andalusia, escolto el ‘cante jondo’ d’El Chocolate o Antonio Chacón. ¿Em ve de gust anar a Astúries? Doncs vaig a buscar un disc de La Busdonga, que cantava les ‘vaqueiras’.»

La volta al món amb Paco Ibáñez és possible i és fàcil a través de la música, i l’Argentina no és un mal punt de partida. «Home, Atahualpa Yupanqui, Osvaldo Pugliese, Edmundo Rivero... I la dona de Piazzolla, Amelita Baltar», enumera, i aquí es para per llançar una teoria. «¡Com canten les dones! Si t’hi pares a pensar, ens donen mil voltes als homes, perquè van fins al final, fins al centre de la Terra: no es queden a cent metres, no, no, ¡el toquen i tornen!».

La veu que et mata

Allà hi ha les seves veus de capçalera, cantants amb ressonàncies d’altres temps, inoïbles a les ràdios i televisions d’avui dia. En destaca virtuts amb efectes letals, com quan parla de la polonesa Ewa Demarczyk. «El seu disc el poso i no puc ni acabar-lo. No sé, em toca massa», revela. Elevant l’aposta, la romanesa Maria Tanase, el ‘rossinyol de Bucarest’. «Aquesta et mata». I per sobre de totes, l’egípcia Oum Kalthoum, la dama de les ulleres negres i els rius de cançó que s’enfilen a cavall de l’orquestra oriental. «La faraona», resumeix, i no hi ha res més a dir. Però Paco no entén de distincions entre músiques populars i cultes, i en un driblatge et citaVictòria dels Àngels. «Ningú arriba a la seva altura cantant les Bachianas d’Heitor Villa-Lobos». I la contralt britànica Kathleen Ferrier. «A ‘Kindertotenlieder’, de Mahler, et deixa clavat».

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La xerrada sobre música amb Paco Ibáñez és infinita i et porta per camins inesperats. Perquè ja sabíem de la seva volença per la ‘chanson’, i això que Brassens al principi, després de sentir-lo cantant ‘Le gorille’, li va semblar un guillat i un cridaner, però no tant de la seva atracció per la música clàssica i les avantguardes del segle XX. «Quan vaig arribar a París jo era un analfabet total, venia del ‘caserío’, de cuidar vaques, imagina’t», rememora. «I una tarda, escoltant Béla Bartók amb el meu amic Soto, el pintor, jo li vaig deixar anar que allò no em semblava música. L’endemà em va portar un llibre de René Leibowitz, Schönberg i la seva escola, que recorria la història de la música des del segle X.» Estirant el fil, va aprendre a apreciar Debussy, Fauré, Satie, Ravel, Falla, Grieg, Sibelius... «¡I Bach! ¡Estem parlant de la Lluna i ens oblidem del Sol!».

I tornem a les veus, a les més profundes. «Jo em passaria la vida escoltant ‘cante jondo’, però no Schönberg», reconeix. «L’últim dels cants, i els el devem als gitanos», conclou després de donar la volta a mig planeta dins de la seva ment. Com ho farà, d’una altra manera, el 29 de juliol al recital que oferirà a Fes Pedralbes. «Cantaré en set idiomes: castellà, francès, català, italià, gallec, eusquera i hebreu».