Paco Ibáñez, la volta al món

La volta al món amb Paco Ibáñez és possible i és fàcil a través de la música, i l’Argentina no és un mal punt de partida. «Home, Atahualpa Yupanqui, Osvaldo Pugliese, Edmundo Rivero... I la dona de Piazzolla, Amelita Baltar», enumera, i aquí es para per llançar una teoria. «¡Com canten les dones! Si t’hi pares a pensar, ens donen mil voltes als homes, perquè van fins al final, fins al centre de la Terra: no es queden a cent metres, no, no, ¡el toquen i tornen!».

La veu que et mata

Allà hi ha les seves veus de capçalera, cantants amb ressonàncies d’altres temps, inoïbles a les ràdios i televisions d’avui dia. En destaca virtuts amb efectes letals, com quan parla de la polonesa Ewa Demarczyk. «El seu disc el poso i no puc ni acabar-lo. No sé, em toca massa», revela. Elevant l’aposta, la romanesa Maria Tanase, el ‘rossinyol de Bucarest’. «Aquesta et mata». I per sobre de totes, l’egípcia Oum Kalthoum, la dama de les ulleres negres i els rius de cançó que s’enfilen a cavall de l’orquestra oriental. «La faraona», resumeix, i no hi ha res més a dir. Però Paco no entén de distincions entre músiques populars i cultes, i en un driblatge et citaVictòria dels Àngels. «Ningú arriba a la seva altura cantant les Bachianas d’Heitor Villa-Lobos». I la contralt britànica Kathleen Ferrier. «A ‘Kindertotenlieder’, de Mahler, et deixa clavat».

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

La xerrada sobre música amb Paco Ibáñez és infinita i et porta per camins inesperats. Perquè ja sabíem de la seva volença per la ‘chanson’, i això que Brassens al principi, després de sentir-lo cantant ‘Le gorille’, li va semblar un guillat i un cridaner, però no tant de la seva atracció per la música clàssica i les avantguardes del segle XX. «Quan vaig arribar a París jo era un analfabet total, venia del ‘caserío’, de cuidar vaques, imagina’t», rememora. «I una tarda, escoltant Béla Bartók amb el meu amic Soto, el pintor, jo li vaig deixar anar que allò no em semblava música. L’endemà em va portar un llibre de René Leibowitz, Schönberg i la seva escola, que recorria la història de la música des del segle X.» Estirant el fil, va aprendre a apreciar Debussy, Fauré, Satie, Ravel, Falla, Grieg, Sibelius... «¡I Bach! ¡Estem parlant de la Lluna i ens oblidem del Sol!».

I tornem a les veus, a les més profundes. «Jo em passaria la vida escoltant ‘cante jondo’, però no Schönberg», reconeix. «L’últim dels cants, i els el devem als gitanos», conclou després de donar la volta a mig planeta dins de la seva ment. Com ho farà, d’una altra manera, el 29 de juliol al recital que oferirà a Fes Pedralbes. «Cantaré en set idiomes: castellà, francès, català, italià, gallec, eusquera i hebreu».