Històries

El virus de la postguerra

La vacuna contra la pòlio va arribar a Espanya una dècada més tard del seu descobriment el 1955 per negligència de les camarilles franquistes

zentauroepp54016695 opinion  ramon curto contra contraportada olga merino200706173245

zentauroepp54016695 opinion ramon curto contra contraportada olga merino200706173245

2
Es llegeix en minuts
Olga Merino
Olga Merino

Periodista i escriptora

ver +

Sempre que penso en la poliomielitis, no sé ben bé per què, recordo els jocs de la infància. Potser perquè una nena de l’escola la tenia i, tot i així, malgrat el tors encotillat i els ferros i corretjams que li subjectaven una cama, s’entossudia a seguir més o menys el ritme trasbalsat en l’hora del pati. Si queia, no es queixava; es posava dreta i reprenia l’esforç. Serà a causa d’aquest record o, potser, perquè se’m va quedar gravat a foc un personatge secundari de ‘Las bailarinas muertas’, la formidable novel·la d’Antonio Soler, la descripció d’un nen que convida a berenar a casa els seus amics, amb qui intercanvia còmics del Capitán Trueno: «Llavors, al veure aquelles cames com dues bufandes sense vida arrossegant-se rere Tatín, em vaig adonar del que era la pòlio, una cosa tova, llet que amara els ossos i els deixa com galetes que cauen a la taula abans d’arribar a la boca, una cosa tova i silenciosa, un somni al moll de les cames». La pòlio, en efecte, era cosa de nens.

La malaltia, avui ja pràcticament erradicada, afectava sobretot els més petits de cinc anys. Un altre maleït virus que, en aquest cas, envaeix el sistema nerviós i pot causar paràlisi en qüestió d’hores. Diuen que arremetia durant els mesos càlids de l’estiu. A principis del segle XX poques malalties resultaven tan aterridores. El president Franklin Delano Roosevelt la va contreure el 1921, quan era un vigorós home de 39 anys, i aquest incident, el fet que des d’aleshores haguessin de sostenir-lo perquè pogués caminar, va accelerar la recerca d’una vacuna.

‘Els nens de la pòlio’

Com explica Philip Roth a l’última novel·la que va publicar, ‘Nèmesi’, sobre una epidèmia de poliomielitis a la Nova Jersey dels anys 40, el pànic al contagi va fer que els pares de Newark prohibissin als fills banyar-se a les piscines públiques, treure llibres de les biblioteques públiques o acudir a cines amb aires condicionats. «Havíem de rentar la fruita i la verdura abans de consumir-les, i mantenir-nos a distància de qualsevol que semblés malalt o es queixés d’algun dels símptomes reveladors de la pòlio». Un malson fins que, a la fi, el 12 d’abril de 1955, es va anunciar l’efectivitat de la vacuna, descoberta pel metge i viròleg nord-americà Jonas Salk, i es va emprendre una campanya d’immunització.

Tot i així, malgrat que el remei ja estava disponible, l’últim brot de poliovirus a Espanya es va encebar amb una generació de nens, ‘els nens de la pòlio’, els nascuts entre 1950 i 1964. Des de la troballa del doctor Salk i fins aquell any, el virus va causar greus discapacitats físiques a 12.000 nens i almenys va segar 2.000 vides. ¿Per què? Per negligència, segons revela el metge Juan Antonio Rodríguez al llibre ‘Responsabilidades no asumidas: la poliomielitis en España (1954–1967)’. Perquè el franquisme va insistir a mirar cap a un altre costat, ignorant la ràtio de contagis. Per les lluites internes de poder entre camarilles, entre el Ministeri de Treball, en mans dels falangistes i responsable de gestionar l’Assegurança Obligatòria de Malaltia, i la Direcció General de Sanitat, controlada per metges militars catòlics. Hi va haver qui va poder vacunar-se, clar, els sectors més acabalats, ja que el tractament costava entre 9 i 25 pessetes.

Notícies relacionades

Al final, una dècada després, quan es va imposar la campanya de vacunació massiva, es va administrar per via oral, la variant desenvolupada pel metge Albert Sabin, també nord-americà. Unes gotes amargues diluïdes sobre un terròs de sucre.

                

Temes:

Franquisme Virus