09 d’abr 2020

Anar al contingut

ASSUMPTES PROPIS

Cristina Pedroche: «M'encanta cridar l'atenció i provocar»

La presentadora d'Atresmedia amaga el secret més gran de la nit de cap d'any: els detalls del seu vestit

Juan Fernández

Cristina Pedroche: «M'encanta cridar l'atenció i provocar»

JOSE LUIS ROCA

Ni pactes de govern, ni sentència del procés, ni pujada de les pensions. Dimecres que ve de matinada, superada la fartanera de raïm, el tema que sumirà al país en acalorades discussions no serà cap altre que el vestit que lluirà Cristina Pedroche (Madrid, 1988) al donar les campanades a Atresmedia, drap erigit en fita nadalenca a l’altura del Pessebre o el discurs del rei. Es posi el que es posi la deixaran com un drap brut, però la presentadora assisteix al debat nacional sobre la seva figura amb la distància –i la inconsciència– de les nouvingudes a l’aparador mediàtic, tot i que al gener farà deu anys a la televisió.

–Aquestes seran les seves sisenes campanades. ¿Comença a ser rutinari?

–¡I ara! Fa una setmana que tinc malsons, somio que el vestit no arriba a temps o que m’equivoco al parlar, estic dels nervis. Però són nervis necessaris en algú perfeccionista com jo. Em recorden els dels exàmens de la universitat.

–Allà li posaven una nota, aquí fan carn picada amb el seu nom a les xarxes i a les llars.

–Les crítiques em rellisquen bastant. Tinc clar que no soc una croqueta i no puc agradar-li a tothom, així que m’és igual el que diguin de mi. Faig el que em dona la gana, vaig a la meva bola i a sobre em paguen, no em puc queixar. Per cert, tinc un contracte anual amb la cadena, guanyo el mateix si presento les campanades a la tele o si les veig des de casa meva. Això no ho faig per diners.

–¿Per què ho fa?

–Perquè m’encanta cridar l’atenció i provocar. Ho faré millor o pitjor, però vull sorprendre i no passar desapercebuda, i aquella nit és ideal per lluir-me, em permet colar-me a totes les cases d’Espanya. Fins i tot la gent que no pren el raïm amb mi fa zàping per veure’m, encara que només sigui per poder criticar-me després. ¡És brutal!

–Amb els problemes que té el país, aquella nit només es parlarà del seu vestit.

–Això denota que continuem vivint en un país masclista on no s’accepta que una presentadora surti a la tele com vol, no com li ordena un home. Que quedi clar: soc jo la que decideix el vestit que llueixo, el que dic i com ho dic. És aquesta força la que desconcerta i molesta.

–L’he sentit dir que el seu vestit és una declaració feminista.

–Em poso el que em dona la gana. ¿Hi pot haver alguna cosa més feminista que això? Tant de bo les nenes em vegin i diguin: bravo la Pedroche, si ella va com vol, jo també puc.

–¿Li molesten més els retrets feministes de les dones o els comentaris grollers d’alguns homes?

–M’afecta que em critiquin les dones, perquè entre nosaltres ens hauríem de recolzar més. Necessitem sororitat, que ja ens ho posa bastant difícil aquesta societat heteropatriarcal en què vivim.

–¿Com es relaciona amb el públic?

–De meravella. Quan llegeixo els ‘haters’ posant-me a parir a les xarxes, em pregunto: ¿on viuen? Perquè al carrer només rebo afecte. Per a Espanya soc ‘la Pedroche’. De fet, així em criden: ¡Mira, per allà va ‘la Pedroche’! Però sempre amb afecte.

–¿Què veuen en vostè?

–A la noia de barri que no va de res. La clau del meu èxit és que soc molt poc aspiracional, la gent em veu com a la seva veïna o la seva cosina, algú normal igual que ells.

–¿Aquest era el seu pla de vida quan va estudiar Empresarials i Turisme?

–No em vaig plantejar mai treballar a la tele. Quan era a la universitat feia treballets de cambrera i hostessa per guanyar-me alguns calerons. De sobte, un càsting em va portar a ‘Sé lo que hicisteis’. En aquell moment estava a tercer, però em vaig preocupar d’acabar les dues carreres, perquè això de la tele no ho vaig veure mai segur.

–¿Ara sí?

–No, en aquest món, un any hi ets i al següent s’han oblidat de tu. De vegades em plantejo estudiar una altra carrera o fer un màster. Mai se sap què pot passar.

–De moment, s’ha convertit en una marca.

–Però soc una marca molt poc marca. Les marques són sofisticades i van canviant amb el temps, jo soc la mateixa que quan vaig començar, els meus amics són els de sempre. Més que marca, em veig com la meva pròpia empresa. Quan no tinc feina, me l’invento, no soc dels que es queden a casa esperant que els truquin.

–¿Què li demana al nou any?

–Una mica de temps per a mi. Per al meu cos, la meva energia, el meu ioga... I per recollir la casa, que encara tinc roba de l’estiu sense guardar. Algun dia m’agradaria fer un programa nocturn d’entrevistes i humor. Ja tinc títol: ‘La noche Pedroche’. ¿Oi que sona bé?