Anar al contingut

Molt en sèrie

Una nit amb el romanent culpable català

En un preocupant cas de pareidolia seriòfila, 'Leftovers', obra mestra, li recorda a un, ¡ai!, l'omnipresent procés, ja que fins i tot comparteixen dates simbòliques, el 14 d'octubre, dia de la partida, dia de la sentència

Carles Cols

Una nit amb el romanent culpable català

Abans de treure els peus del test de la moderació, potser és convenient repescar una immillorable citació de Joannes Brahms, polemista incorregible, a més de formidable músic. Sembla que era l’Albert Soler Bufí del romanticisme musical. Ho va dir després d’haver-se barallat amb tothom vagin a saber per què. «Si m’he oblidat d’insultar algú, li demano disculpes». Tan superba declaració de principis ja es va utilitzar, per si de cas, en la primera crònica contracorrent de totes aquelles que aquest diari va publicar sota l’epígraf de ‘Vot particular’ durant el judici del procés. Com que el tema és el mateix, doncs es repeteix i llestos. Vostès disculpin.

De l’efervescència després de la sentència queda només un pòsit al lloc més inesperat del mapa ‘indepe’ català, a la Meridiana

La qüestió és que en Marc, bon tipus i responsable que Barcelona no sigui una insipidesa culturalment, em va convidar a visitar (o participar, no em va quedar clar) els capvespres de la Meridiana, ja ho saben, aquelles protestes ‘indepes’ que ininterrompudament des que es va donar a conèixer la sentència contra els líders processistes tallen el trànsit a aquesta porta de la ciutat. L’èxit és dispar. De vegades la policia ho impedeix. La insistència ningú la posa en dubte. Altres protestes que es van presentar en públic amb més soroll es van esgotar com corredors dels 100 metres en una carrera de llarga distància. Els de la Meridiana, no. Són el romanent culpable, expressió estranyota, però que no resultarà estranya a aquesta legió de seriòfils que un dia es van submergir a ‘Leftovers’ (HBO) i després de tres temporades van emergir amb ganes de viatjar a Austràlia per a, com diria Bradbury, «contemplar el final de l’eternitat».

‘Leftovers’ (traduït, ‘les sobres’) podria haver sigut perfectament un nom alternatiu de ‘Molt en sèrie’, epígraf d’aquesta secció, un sincer homenatge al que és, sens dubte, un vuitmil de les sèries. Els explico sense revelar res substancial. En el minut u del primer capítol es posen totes les cartes sobre la taula. El 2% de la població mundial, ¡puf!, així, sense més ni més, desapareix. Senzillament, s’esvaeix. El fil argumental no persegueix una explicació. Només retrata el dolor col·lectiu i individual que té lloc després d’una tragèdia d’aquestes dimensions. La banda sonora de Max Richter sona com un rèquiem que encongeix el cor.

‘Leftovers’ potser no és una sèrie per a ànimes de gerra, però sens dubte és un vuitmil a la serralada d’HBO

Alguns dels protagonistes (d’excepcionals hi ha Justin TherouxCarrie Coon i, també, Margaret Qualley, que per alguna cosa Tarantino li va reservar un paper en la seva última pel·lícula) tracten de suportar el desconsol, girar full, que és el que les societats fan diverses vegades cada segle, quan no és per una guerra, per una epidèmia o per una crisi econòmica de categoria, però d’altres (magnífiques Liv Tyler i Ann Dowd) creuen que l’oblit és una traïció. Són el romanent culpable, sempre vestits de blanc. Són els de la Meridiana, de rigorós detall groc. I, paradoxes de la vida, el dia de la partida, aquell moment inicial de ‘Leftovers’, és un 14 d’octubre, el dia de la sentència a Catalunya. De vegades, les casualitats són la repera.

El romanent culpable català, el passat 25 de novembre, en una altra nit moguda / Ferran Nadeu

La quadrilla del romanent culpable no lluita pel retorn dels desapareguts, de la mateixa manera que en Marc i la resta dels seus col·legues dels talls de trànsit saben que les seves protestes no anul·laran cap sentència i, molt menys encara, veuran una república catalana demà passat. Hi ha més coincidències. A uns i d’altres, per dir-ho suaument, els seus conveïns no els riuen la gràcia. Per dir-ho sense embuts, els insulten. Va ser un encert, en dues visites discretes realitzades la setmana passada a la Meridiana, no haver anat acompanyat de menors, perquè així no han conegut a fons els límits possibles de la paraula grollera. El que allà hi té lloc des del dia de la sentència és una ‘reductio ad absurdum’ del procés.

Postdata. Richard Dawkins, especialista a despullar les religions i altres creences col·lectives, explica a ‘El espejismo de Dios’ que el cervell humà està programat per veure rostres humans allà on no n’hi ha. Les aparicions marianes, diu, no són més que derivades d’aquest ‘software’. Sembla que això fins i tot té un nom científic, pareidolia. Haurem d’anar buscant un altre per a aquest trastorn que consisteix a veure la cara del procés a tot arreu, fins i tot a ‘Leftovers’.

La llibertat, en venda

Avorreix dir-ho, però la realitat devora la ficció com Cronos devora els seus marrecs. Que HBO tingui la seva botiga a la Sisena Avinguda de Nova York no fa ombra al petit establiment que el pròxim 13 de desembre té previst obrir al carrer del Pi de Barcelona, House of Catalonia, que pretén proveir la militància ‘indepe’ de tot el que un bon processista necessita per a la seva tasca quotidiana. Hi haurà de tot. Anuncien samarretes de germandat entre les causes hongkonguesa i catalana. Fins i tot n’hi ha d’exaltació de la batalla d’Urquinaona. No sembla que n’hi hagi cap d’al·lusiva als meridians. Res a objectar. El que sorprèn és el lema del negoci. ‘La botiga de la llibertat’. Que superi això HBO.