molt en sèrie

Una sèrie per a i sobre Pedro Sánchez

Un parell de reflexions sobre la clonació i les seves contraindicacions de la mà de 'Cómo vivir contigo mismo' (Netflix), per si algú creu que hi ha dues versions del líder del PSOE

zentauroepp49800605 contra carles191112114822

zentauroepp49800605 contra carles191112114822 / NETFLIX

4
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Sense dilacions, res de mantenir el suspens fins a l’últim paràgraf, la sèrie sobre i per a Pedro Sánchez és ‘Cómo vivir contigo mismo’, una comèdia moderadament preparada amb gotes d’humor negre que s’ha fet un lloc al catàleg de Netflix, una història en vuit capítols sobre Miles, un paio sentimental i professionalment bloquejat, que si fos president del Govern no aconseguiria ser investit, i que sense nord s’arrisca a fer una còpia millorada de si mateix (Miles es presenta en una clínica de clonació tan tranquil com Pedro Sánchez ho fa a unes noves eleccions) i..., bé, per allò de no revelar gaire més, només cal recordar com va acabar Dolly, sacrificada el febrer del 2003, perquè aquell intent de replicar genèticament una formosa ovella meitat raça finlandesa i meitat Dorset no va ser el clímax científic que es va anunciar al principi, en el moment del part, com si allò fos l’alba d’una de nova era. Va néixer vella i va morir jove. La clonació, electoral o del tipus que sigui, té insospitades contraindicacions. No es perdin la segona meitat del text. Menys encara si vostè, que llegeix això, és Pedro Sánchez, perquè allà es rememorarà el tros d’història de Joyce McKinney, tal com va titular aquest diari l’agost del 2008, la dona que va clonar el seu gos i va violar un mormó.

Des de Dolly, que s’exhibeix dissecada a Escòcia, se sap que la clonació, real o figurada, és un mal afer

Anem al tema. Hi va haver un temps en què la ciència-ficció no tractava sobre el futur, sinó sobre les pors del present. Ja ni tan sols això. ‘Cómo vivir contigo mismo’ forma part d’aquest nou gènere televisiu en el què l’esdeveniment sobrenatural o l’apunt de ciència-ficció ocupa breument només uns instants del primer capítol, com una excusa per, a partir d’allà, explorar l’ànima humana, això que, segons com, és de vegades un clot gegantí i buit. L’exemple cabdal d’aquesta fórmula és, sens dubte, ‘Leftovers’, paraules majors, obra mestra d’HBO i a la qual algun dia, des de molt en sèrie, caldrà retre el més entusiasta dels homenatges. Un 14 d’octubre, ‘The departure day’, seria el més oportú. Però això serà un altre dia.

Les desaventures de Miles no aspiren a tant, però resulten ser, al cap i a la fi, una metàfora interessant del 10-N entès com a laboratori de clonació política. Miles, en la sèrie, per aclarir abans de res possibles malentesos, no acaba tan malament com Dolly, dissecat i exhibit al Museu Nacional d’Escòcia. Que respirin tranquils a Ferraz. Les seves desaventures són unes altres. Fruit d’un error clínic, acaba per conviure amb una còpia menys apàtica i derrotista de si mateix, o sigui, se suposa que amb un paio millor, amb més coratge o, es podria dir, més escons. Tan veloç corre el calendari electoral que, com Miles, la paradoxa actual és que aquell Pedro Sáchez simpaticot amb els independentistes, que va protagonitzar una ‘road movie’ de 40.000 quilòmetres per recuperar el lideratge del PSOE en unes de primàries i que fins i tot va proposar recórrer a un relator que intervingués entre els dos fronts de batalla del procés, és contemporani en el temps de l’espanyolàs que diumenge va guanyar psè-psè les eleccions amb la promesa que empunyaria el 155 com Thor el seu Mjolnir. Ni Miles és tan diferent del seu clon.

Any 2 aP

Notícies relacionades

És després d’aquest punt i a part quan arriba oportunament Joyce McKinney, ex Miss Wyoming en els seus millors anys, ‘dominatrix’ ja granadeta i, el millor de tot, una dona que va proporcionar a l’equip de guàrdia d’aquest diari l’agost del 2008 un parell de setmanes inoblidables. Es va anunciar a través d’agències que un laboratori coreà havia clonat el pitbull, que acabava de morir, d’una excèntrica dona que es feia dir Bernann MacKinney. A la competència li va interessar només el tema caní, però aquí, a EL PERIÓDICO, hi havia un parell de rastrejadors, Xabier Barrena i Juan Ruiz Sierra, que s’ho van passar d’allò més bé. Aquella dona, com Pedro Sánchez, tenia un passat. Tothom el té, però el de Joyce McKinney era tan suculent que a Filmin fins i tot es pot trobar un documental, ‘Tabloid’,que reconstrueix aquell sòrdid 1977 en què, trasbalsadament enamorada, va segrestar a Anglaterra un missioner mormó, Kirk Anderson, de Utah –és clar–, el va encadenar a la pota d’un llit en una recòndita cabana i va fer amb ell (això van afirmar els tabloides britànics) indecències que farien aixecar de la tomba, per fer-hi un cop d’ull, el mateixJoseph Smith.

La fitxa policial de Joyce McKinney, detinguda per l’‘extravagant’ cas del segrest i violació del mormó Kirk Anderson.

Abans que la MacKinney del gos admetés que, efectivament, ella era la McKinney que va violar un mormó, hi va haver temps per publicar quatre entregues d’aquest cas tan desopilatiu. Disfruteu-les aquí si ho desitgeu. No hi havia treva en la vida d’aquesta dona. En una altra ocasió havia entabanat un noi perquè perpetrés un robatori (fins aquí res fora del comú en la crònica habitual de successos), però per tal que el botí de l’atracament servís per comprar una pròtesi ortopèdica al seu cavall de tres potes. Quin gran agost aquell del 2008. Era, segons el calendari que s’utilitzi, l’any 2 aP, és a dir, any dos abans del procés. L’inaudit es publicava llavors a les pàgines de societat, no en les de política. Quin gran entrenament va suposar per a Barrena i Ruiz Sierra per a aquesta etapa actual, ja que tots dos, fixeu-vos com són les coses, són els especialistes de la casa en, respectivament, Esquerra i el PSOE. En totes i cadascuna de les seves clonacions.