Dos dies de gener que van canviar l’Iran: «Va ser un infern, amb la mort a cada cantonada»

Però llavors, l’Ali ho va veure tot, i aquesta imatge, diu, no se li oblidarà mai. «Mai he vist res així. Dijous i divendres de la setmana passada van ser un infern, amb la mort a cada cantonada. Mai havia vist tanta mort junta, en tants llocs. Aquella primera nit, mentre era a la terrassa, vaig veure com va arribar la policia amb moto. Van treure les escopetes i van començar a disparar a boca de canó», relata ara l’Ali, que aquesta setmana ha aconseguit travessar la frontera amb Turquia en direcció a Europa, on estarà unes setmanes abans de tornar a l’Iran.

L’home, de mitjana edat, mira cap als costats quan parla i recorda. «Disparaven cap a tot arreu, en totes direccions. Vaig veure molta gent caure. Va ser una absoluta matança. Des d’aleshores, des d’aquell divendres, amb prou feines ha passat res a Teheran. La gent ja no ha sortit més de casa. Els contraris a aquest govern som el 90% de la població, i ens han massacrat. Ara estem terroritzats», diu l’Ali.

Els números s’apilen. Segons dades d’oenagés iranianes a l’estranger, més de 3.000 persones han mort durant aquesta última onada de protestes, que va començar el 28 de desembre. Poc se sap d’aquestes morts a causa del bloqueig informatiu des del dijous 8 de gener, quan la República Islàmica va tancar tota connexió a l’internet al país. 

Amb prou feines res entra ni surt: tan sols vídeos curts i de mala qualitat d’algunes protestes, i imatges des dipòsits de cadàvers de Teheran plens fins a la bandera. Una cosa, no obstant, sí que sembla clara: la gran majoria de les 3.000 morts d’aquesta onada de protestes –el nombre definitiu podria ser molt més gran– va passar en tan sols dues nits, dijous i divendres de la setmana passada. 

Masacres sense rastre

«És obvi que va ser a propòsit, ¿no?», es pregunta la Foziyeh, una altra iraniana que acaba d’abandonar Teheran i el seu país per passar un temps fora; en aquest cas a Turquia. «El govern va tallar internet perquè ningú, ni dins de l’Iran ni fora, s’assabentés de totes les morts, de la brutalitat d’aquest règim que ha decidit declarar la guerra a la població», diu la dona, que era a casa amb uns amics dijous a la nit.

Els seus records d’aquella tarda –probablement influïts pel que la dona va viure hores més tard– són fatals. «Era a casa, i cap a les cinc de la tarda, just abans que es fes de nit, recordo un silenci eixordador. No se sentia ni una ànima al carrer. Però a les sis va caure el sol i tot va esclatar: càntics, crits, explosions, incendis.... Des de la finestra ho vèiem tot. La sucursal bancària de davant de casa va cremar. Llavors vam veure que internet estava tallat, i allà és quan va començar la matança. Una absoluta matança», diu la dona, que va viure –de petita, això sí– la revolució islàmica del 1979.

Entre aquesta i la d’ara, diu la Foziyeh, hi va haver moltes similituds, com el fet que la comunicació entre protestants era analògica i que «en les dues ocasions cada vegada que en alguna protesta hi havia morts, l’endemà els números de manifestants es multiplicaven. Aquesta vegada va ser igual, fins al 8 de gener. El règim, aquell dia, va anar a matar tothom per acabar amb les manifestacions. Ho van aconseguir...».

L’Iran, no obstant, nega cap responsabilitat en tot el que ha passat. Segons la versió oficial de Teheran, els milers de morts que van tenir lloc durant les protestes van ser en mans de «grups terroristes» que es van infiltrar en les multituds, i van començar a disparar tant contra forces de l’Estat com contra manifestants. La República Islàmica no ha aportat ni una prova respecte a això. 

Khamenei, aquest dissabte, ha aprofundit en la política d’apuntar cap als altres. «Considerem el president dels Estats Units com el criminal responsable de les morts, el mal i els insults infligits contra la nació iraniana. Nosaltres no volem anar a la guerra. Però aviso que no deixarem que els criminals, tant domèstics com internacionals, surtin impunes», ha dit aquest dissabte el líder suprem iranià.

Cadàvers i ferits

Gairebé cap dels iranians amb els quals EL PERIÓDICO ha pogut parlar aquests dies a la frontera entre l’Iran i Turquia, no així, assenyala un altre responsable que no sigui el mateix govern iranià, la campanya de matança contra les protestes del qual va desembocar en el que probablement van ser els dos dies més mortífers a l’Iran –el dijous 8 de gener i el divendres 9 de gener– des de la revolució islàmica i la guerra contra l’Iraq (1980-1988). 

«En les anteriors onades de manifestacions, durant els últims anys, sempre hi ha hagut morts, però sempre eren llunyans. N’hi havia, però jo per exemple no tenia ningú en el meu entorn que conegués un mort. Eren coneguts de coneguts de coneguts», diu la Fatima, una iraniana que, a diferència dels altres, torna al seu país després d’uns dies fora. «Però aquesta vegada no. Aquesta vegada ha sigut diferent. No conec ningú a Teheran que no conegui un assassinat. Tots tenim amics, familiars, companys de feina que han mort. El nostre propi govern ens ha matat», diu la jove.

«Mira –diu la Foziyeh–, la meva germana treballa en un hospital de Teheran. Abans-d’ahir em va dir que molts dels morts que els arribaven tenien forats nets de bala al front. ¿Com mor un manifestant d’un tret al front si no és que ha sigut executat? A l’hospital els arribaven més morts que ferits». 

Notícies relacionades

Com rep el Mercosur l’acord amb la UE: El Brasil i l’Argentina, els gegants guanyadors

La UE i Mercosur firmen l’acord més gran de lliure comerç del món que encara haurà de superar una tensa acceptació

La dona s’interromp mentre parla; intenta tallar unes llàgrimes que, més que de tristesa, són de ràbia i enuig. La Foziyeh se les aparta de la cara, les expulsa cap enfora amb els dits. Li molesten:

«Ho han aconseguit. De veritat que ho han aconseguit. Van matar-ne tants i tan ràpid que des d’aquell divendres les protestes han gairebé parat. Des de fora la gent no se n’ha pogut assabentar pel bloqueig d’internet, però han matat el moviment de protesta. Ha sigut una autèntica carnisseria, i no hem pogut fer-hi res. Els iranians estem sols. Ara ens ha quedat clar».