Anàlisi

Contents de tornada a casa

Al Govern, que ha criticat que la deriva armamentística beneficiï la indústria dels EUA, li han jugat una mala passada les urgències tàctiques per desviar l’atenció de les acusacions que apunten a Sánchez.

Contents de tornada a casa
2
Es llegeix en minuts
Jesús A. Núñez Villaverde

Si ens deixem endur pel to de les declaracions dels principals mandataris assistents a la 33a cimera de l’OTAN, semblaria que tot ha transcorregut plàcidament. No només s’ha aprovat el compromís de dedicar el 5% del PIB de cadascun dels 32 membres a la defensa, amb el 2035 com a data límit, sinó que tots ells s’han entossudit a demostrar la seva vocació euroatlàntica per sobre de qualsevol consideració nacional.

Ningú ha volgut recordar que fa tan sols fa sis anys Macron declarava la mort cerebral de l’OTAN, ni que dos anys abans Merkel qualificava Washington (és a dir, Trump) de soci no fiable. Ara, amb un Mark Rutte fent gala d’un servilisme vergonyant, hi ha hagut un esforç generalitzat per presentar-la com una aliança revitalitzada i adequada per neutralitzar les amenaces externes (amb Rússia al capdavant). També hi ha hagut temps per reconfirmar el compromís amb Ucraïna, amb Trump oferint bateries Patriot, quan fins ahir es donava per fet que Washington havia decidit deixar Kíiv a l’estacada.

Notícies relacionades

Darrere d’aquesta aparent imatge de sintonia plena –amb Trump manifestant que ha canviat la seva impressió sobre l’Aliança davant "l’amor i la passió" dels aliats europeus en defensa dels seus països–, hi ha fets que apunten en una altra direcció. El més obvi (i preocupant) és que Trump ha forçat els seus aliats a assumir un arbitrari nivell de despesa, com a resultat de la seva personal voluntat, sense que l’esmentada xifra respongui a un càlcul derivat de consideracions estratègiques. D’aquesta manera no sols demostra la seva capacitat per imposar el seu criteri, fent pagar als seus suposats aliats per la cobertura de seguretat que els proporciona, sinó que aspira a obtenir suculents beneficis comercials, tant en la venda de gas com en la d’armes (ja que és previsible que, si els europeus incrementen les despeses de defensa fins aquest nivell, acabaran per adquirir més material nord-americà del que ja compren avui).

En aquest context resulta cridaner l’acompliment del Govern espanyol. D’una banda, és positiva la seva crítica a la deriva armamentística propiciada per Trump, considerant-la arbitrària i contraproduent, a l’entendre que no serveix per fer front a les amenaces que ens afecten i que posa en perill l’Estat del benestar. Però, d’una altra, les urgències tàctiques per desviar l’atenció de la ciutadania sobre les acusacions que apunten al mateix cap de Govern li han jugat una mala passada. Per defensar amb certes possibilitats d’èxit una proposta com la que es recollia a la carta dirigida a Rutte es necessitava tant un consens molt més ampli entre les forces parlamentàries com la recerca prèvia d’una posició comuna amb altres aliats que també havien manifestat el seu malestar amb el dictat de Trump. No haver-ho fet d’aquesta manera ha derivat en el fet que l’intent de rebel·lió s’hagi desinflat immediatament, amb Espanya tan obligada com els altres a complir el que es va acordar al comunicat final. Consummatum est.