Nens soldat, una arma de guerra

Es tracta de menors que són forçats a ingressar en grups armats i obligats a cometre actes atroços. No se sap quants, tot i que els experts parlen de desenes o centenars de milers. I el nombre continua creixent, malgrat que la justícia internacional considera aquesta pràctica un crim de guerra.

N’hi ha a l’Àsia, el Pròxim Orient, l’Amèrica Llatina, però sobretot a l’Àfrica, el continent que concentra el nombre més alt de conflictes armats al món, els més oblidats. Al maig farà 25 anys de l’adopció per part de l’Assemblea General de l’ONU del protocol que prohibeix el reclutament de menors de 18 anys. En alguns països aquest protocol continua sent paper mullat.

El segrest és la pràctica més habitual en aquest tipus de reclutament. Als menors els arrenquen a cops de casa seva, els traslladen a campaments on són adoctrinats i els ensenyen a combatre i a matar. En alguns casos i com a ritu d’iniciació se’ls obliga a assassinar un membre important de la família: el pare, el germà. L’objectiu és que trenquin qualsevol vincle afectiu. La seva nova família és des d’aleshores el grup armat, liderat pel senyor de la guerra de torn.

"Arrencar-los el fetge i el cor"

A cada un se li assigna una tasca específica: lluitar en primera línia, ser carn de canó, fer d’espies, guardaespatlles dels capitostos o portadors de munició i menjar. Les nenes, a més, pateixen agressions sexuals i són venudes com a esclaves o entregades com a trofeu als combatents més cruels.

Les experiències traumàtiques viscudes pels menors soldat apareixen en nombrosos informes, reportatges periodístics i llibres. Són testimonis esgarrifosos. "Quan estava sota els efectes de les drogues només veia sang i llavors sentia unes enormes ganes de matar... Durant un atac vam envoltar un campament de soldats nigerians de les forces de pacificació i en vam capturar set. El comandant va cridar els que havien d’utilitzar el matxet per obrir-los en canal i arrencar-los el fetge i el cor. Jo en vaig matar un... No hi havia elecció: si t’hi negaves et mataven. Com que teníem gana, ens vam menjar les vísceres amb pollastre i arròs... Després de rebre un botó [ascens de rang], ja no havia de matar els presoners. Els més petits ho feien per mi i jo tan sols me’ls menjava". Aquest és un dels relats que apareixen al llibre Salvar a los niños soldados, del fotoperiodista espanyol Gervasio Sánchez.

El treball recull la història del llavors missioner xavierià Chema Caballero, la persona que es va fer càrrec del primer centre d’acollida, rehabilitació i reinserció de nens soldat del món. Obert el 1999 a Sierra Leone, país llavors en guerra, va acollir uns 3.000 menors. Caballero, que fa anys que va penjar l’hàbit, reconeix que encara avui té "malsons per tot el que va viure".

"Està demostrat psicològicament que els nens no veuen el perill com sí que ho fan els adults", afirma per explicar perquè els senyors de la guerra volen nanos a les seves files. "Això fa que puguin ser més bèsties en els combats", afegeix. A més d’aprendre de pressa i ser àgils en la batalla, els menors són "obedients i veuen la guerra gairebé com un joc". Els efectes de les drogues fan que "gairebé no estableixin ni dolor ni cansament". L’exmissioner, avui consultor d’oenagés a l’Àfrica, afirma a més que hi ha un component econòmic. "A un nen no li pagues: li dones una mica de menjar, el vesteixes i ja està".

La rehabilitació és llarga i complexa. Pateixen estrès posttraumàtic, depressió, ansietat i dissociació, entre moltes altres seqüeles psicològiques, a part de les físiques. Caballero encara manté contacte amb molts d’ells que han aconseguit "sortir de la violència i ara porten una vida digna", si bé lamenta que avui dia hi ha molt pocs centres com el que va dirigir a Sierra Leone. "No hi ha diners. La cooperació sempre es mou per modes", diu. A l’antic missioner li consta que alguns dels menors que arriben en barcasses a Espanya fugen dels seus països per evitar ser caçats pels grups armats.

Condemna internacional

Almenys tres senyors de la guerra han sigut jutjats i condemnats per la justícia internacional per reclutar nens, entre altres acusacions. Caballero va participar en el judici contra Charles Taylor, l’expresident de Libèria, que compleix una condemna de 50 anys. Aquell mateix any, el 2012, el Tribunal Penal Internacional va enviar a la presó el congolès Thomas Lubanga.

Notícies relacionades

Putin declara una «treva» unilateral per la Pasqua fins dilluns a la mitjanit

El Suprem dels EUA ordena suspendre les deportacions a El Salvador

Després de complir la condemna, ha tornat a unir-se als grups armats del seu país. Un cas singular és el de l’ugandès Dominique Ongwen, condemnat a 25 anys de presó. Ongwen va ser un nen soldat que va ser segrestat quan tenia 12 anys pel grup guerriller que, passat el temps, va liderar.

"Mentre hi hagi guerres hi hauran nens soldat. Les guerres a l’Àfrica responen a interessos econòmics. Diamants, or, coltan, petroli, tràfic de drogues i persones i venda d’armes", diu Caballero. "Hi ha persones i empreses amb prou poder per aturar aquestes guerres. Ells també haurien de ser jutjats pels tribunals internacionals", afirma.