Entre global i local

Milei no és el primer mandatari forjat en el xou. Berlusconi va debutar com a crooner en creuers, Trump va tenir el seu reality televisiu. Fins i tot Obama va saber treure partit a la seva innata capacitat per corejar espirituals i moure’s al compàs de la mateixa cadència per la qual es deixava portar Nelson Mandela. El problema no és el nivell de l’espectacle, sinó la finalitat que té. La que revesteix de normal l’excepcional i de lògic l’imprudent. Al final, són les decisions que prenen en la privacitat de la Casa Rosada el que compta, i no els al·legats públics a Luna Park o a Vistalegre.

En mig, les conseqüències dels actes i les paraules que a nivell internacional van sumant greuges i desafecció. El Brasil, Colòmbia, Mèxic i la Xina ja saben de què va el pal que aquesta setmana ha provat Espanya. Una altra crisi diplomàtica a la qual s’ha d’enfrontar José Manuel Albares Bueno (Madrid, 22 de març de 1972).

A l’actual ministre d’Afers Exteriors, la Unió Europea i Cooperació se li acumulen els conflictes. No és res personal ni fruit de cap atracció fatal, sinó inherent al seu càrrec, perquè el món és molt gran i cada vegada més complex. Ho demostren les dues guerres que ens tenallen directament i contra les quals la UE és incapaç de teixir una posició comuna. Ja s’encarreguen Putin i Netanyahu que així sigui. A més, les solucions diplomàtiques no solen ser ràpides ni sempre efectives, perquè entendre els interessos creuats i inspeccionar-los requereix de temps, paciència, destresa i no aixecar la veu.

Petició de destitució

Notícies relacionades

Brussel·les empeny a acabar amb l’addicció a les xarxes socials tòxiques

Espanya insta les tecnològiques a actuar contra els patrons addictius

El diplomàtic Albares, que ho sap, ha ara de lidiar amb les acusacions de Milei al president Sánchez i la seva dona, elevades a una qüestió d’Estat que l’oposició nega i que Buenos Aires rebaixa a diferències polítiques. La campanya electoral agreuja un procés contenciós que el líder argentí manté viu perquè defensa els interessos de Vox que, de passada, també beneficien el PSOE, ja que deixen el PP en terra de ningú de cara a uns comicis en els quals la intenció de vot del CIS ja ha donat la volta a favor dels socialistes. Per si no n’hi hagués prou, l’enuig de l’Executiu israelià pel reconeixement de Palestina com a Estat, lluny de rebaixar la tensió, no fa més que pujar-la i amenaça encara més el poble al qual es pretén ajudar.

Al ministre Albares l’acusen de posar els interessos del partit pel qual és diputat per davant dels de l’Estat del qual és diplomàtic. I demanen la seva destitució. Un altre dard en un clima permanentment crispat que es caracteritza per rebaixar a nivell domèstic el que és global. I així anem.