Nou mesos després del terratrèmol de Turquia: abandonament i desesperació

«Quan la vam perdre, ho vam perdre tot. Vam perdre casa nostra, la nostra feina. La vam perdre a ella… La Meral era adoptada, així que ja vam saber des del primer moment que identificar l’ADN seria molt complicat», explica el Mehmet, de baixa estatura, barba blanca, mentre mira a terra.

El que va venir després no va ser una tortura burocràtica. El Mehmet i la seva dona van aconseguir una mostra de cabell de la seva filla i, durant mesos, ho van provar tot: van anar a la governació provincial, al Parlament, al Ministeri de Justícia, al de Sanitat, als serveis d’emergència, fins i tot a un programa de televisió. Un fiscal es va quedar amb la mostra de cabell. Segons el Mehmet va poder saber després, el fiscal la va perdre. L’home continua buscant la seva filla; tot i que cada vegada les esperances són menors. 

«Vam voler portar el cas a judici, però ho he perdut tot. Per culpa del terratrèmol no tinc els diners per pagar-me’l, no puc aconseguir que el meu dret de voler enterrar la meva filla sigui respectat. He buscat respostes per part de l’Estat, però ningú m’ha dit res. L’Estat ens va abandonar des del primer dia. A tots. Ens han abandonat», diu el Mehmet mentre mira enrere. A la seva esquena, un descampat de roques i maons tirats al terra que abans, en una altra època, era l’edifici de nou plantes on vivia la seva filla. Fa nou mesos, aquest barri estava ple d’aquest tipus de vivendes. 

Ara ja no en queda res: tot just un gos que vagabundeja pels voltants, camions que retrunyen per la carretera d’allà, al final del carrer, i pols, molta pols. Estem a finals de tardor, però la calor i el sol encara es fan notar a Antioquia, antiga ciutat mil·lenària, la segona del món després de Jerusalem on, fa 2000 anys, es va començar a predicar el cristianisme. 

Antioquia, no obstant, ja no hi és: el terratrèmol d’aquest any al sud-est de Turquia i el nord-est de Síria, que va provocar la mort de més de 50.000 persones, se la va carregar. Les seves muralles, esglésies i sinagogues mil·lenàries, les seves mesquites ja no són més que un buit on abans hi havia memòria i segles d’història. Algunes mesquites, les més noves, continuen dempeus, però han quedat despullades dels seus minarets. 

Por de respirar

Por de respirar«La vida se’ns ha tornat increïblement dura, ¿saps? Jo visc fa nou mesos amb la meva família en una tenda de campanya, i encara així he de venir al mercat cada dia a treballar; mentre els meus fills intenten estudiar i anar a l’escola», explica un venedor de verdures apostat al centre de la ciutat. La seva clientela és escassa: «Molta gent té por de sortir dels camps de refugiats. Hi ha molts rumors que els gossos de carrer han començat a mossegar la gent perquè tenen gana, ¿saps?», diu o pregunta l’home.

Però sobretot hi ha pols. Per tots costats, pols. A l’aire, a terra. La ciutat, a mig enderrocar, en procés de demolició, viu submergida en un núvol de pols grisa ataronjada del qual és impossible escapar. Tots temen l’aire.

«Per poder superar un trauma, una persona necessita tornar a la normalitat: tornar a un context en el qual hi hagi una sensació de seguretat, un ordre, un cert confort –explica Nilgün Yeniocak, psicòloga–. Consisteix a aconseguir un espai perquè les persones traumatitzades puguin reflexionar sobre el que ha passat. Però en una emergència com la que hi ha hagut, això ha sigut impossible. El trauma col·lectiu és tan majúscul que ho converteix tot en més difícil. I, a més, l’Estat no ha sigut capaç de donar un context favorable per a aquesta recuperació, cosa que ha fet que els traumes de la gent es tornin crònics».

Yeniocak assegura que, en molts casos, les persones es retraumatitzen per les condicions de vida, per veure cada dia, cada minut, la destrucció que es va produir aquella nit, per la por de l’aire. «Ara, parlant em crema el coll per culpa de la pols. Hi ha por que en l’aire hi hagi molt amiant per les demolicions, i molta gent té por de desenvolupar càncer en uns anys. La qualitat de l’aire és dolentíssima, malgrat que el Govern digui el contrari. I jo també noto com tot això m’afecta a mi. Noto que qualsevol petit problema em bloqueja», diu Yeniocak, i que de vegades li és impossible no recordar aquella matinada, els crits des de sota de la runa durant les primeres hores, el silenci que va seguir després.

Entre runa

Entre runa«¡Allà a baix! Més cap a allà, darrere d’aquestes roques. ¡Mira, això semblen uns audiòfons!». El sol comença a amagar-se darrere del núvol de pols mentre un grup d’homes treballa. «A veure si pots baixar una mica més a prop del nivell de terra. Per aquesta part hi ha d’haver alguna cosa». 

Són diversos, i mentre uns miren i xerren i el més gran dona indicacions, una excavadora intenta perforar el que abans va ser un edifici comercial del centre de la ciutat. «Avui, per fi, hem arribat al soterrani i hem tret una moto i un parell de cotxes destrossats. Això és bo per al metall, per vendre’l, però tampoc ens interessa gaire», diu el cap dels ferrovellers, l’objectiu dels quals és un altre. Al seu voltant, unes dones examinen l’escena, una família passa amb un carro a cavall carregat de metalls, un gos coix mira.

«¡Allà! ¡Allà! ¡Per fi! Per fi arribem a la botiga d’electrònica», crida el més gran, que es posa els guants i envia els xarlatans a descendir pel forat. 

Comença el treball: portàtils destrossats, ‘routers’ encara en bon estat, discos i videojocs que, pot ser, hagin sobreviscut, auriculars, targetes de memòria, cables que no hagin perdut –del tot– el color, l’embuatat d’una cadira d’ordinador, tot és susceptible de ser venut. «Des de fa mesos que ens dediquem a això. No tenim alternativa: ningú ens ha ajudat, i vam perdre les nostres feines anteriors. Jo treballava en obres amb el que porta l’excavadora, però l’empresa va tancar. Així que vaig agafar alguns joves i ens vam posar a buscar entre la runa», diu el capatàs. Per sort, afirma no haver trobat cap cadàver durant els seus treballs, però coneix gent que sí. 

«En aquesta ciutat, la gent està atrapada en un present ple d’incerteses, sense un futur. I en aquest present, tot s’amuntega: la gent ha perdut casa seva, la seva capacitat de guanyar-se la vida, familiars i amics. ¿Què ve després? La vida segueix, perquè no tothom va morir al terratrèmol, però ¿de quina manera segueix?», es pregunta la psicòloga Yeniocak, que continua:  «Rebo pacients que em diuen que tant de bo haguessin mort, perquè ara tot és molt més difícil, i a ningú fora d’aquí sembla importar-li. Per a aquesta gent, la vida ha perdut el seu significat. Com més temps passa, amb la situació seguint com està, cada vegada em trobo més amb casos semblants».

Números a les làpides

Números a les làpidesLluny de la pols i el soroll de les excavadores d’Antioquia, als afores de la ciutat, desenes de persones passegen capbaixes entre fustes i làpides. El cementiri de Narlica és un de molt pocs arreu del món on la data de mort és la mateixa per a tothom. No hi ha excepció: tots, el 6 de febrer del 2023. 

A Narlica hi ha enterrades una mica més de 1.000 persones i, a més d’un cementiri, és una fossa comuna: moltes làpides no tenen ni nom, ni cognoms, ni més identificació que un número negre pintat en una taula de fusta. Treballadors del lloc obren i tanquen tombes, intentant treure mostres d’ADN amb què identificar tots els morts. El Govern turc ha promès acabar amb les tasques quan es compleixi el primer aniversari del terratrèmol.

El Mehmet hi ve sovint. Li costa, diu, li dol, diu, però hi ve sovint perquè se sentiria culpable si no ho fes. Algú li va dir aquell dia inoblidable que la tomba de la seva filla és la 854, així que ell la cuida, intenta mimar-la, mantenir-la neta de males herbes, però no saber el corroeix.

«Cada vegada que vinc, em passa pel cap tot el que vam viure aquella nit, aquell matí. Aquest malson... Des d’aleshores he preguntat per tots costats, però mai ningú m’ha donat resposta. Fa nou mesos que no hi és… ¿Quants mesos més hauran de passar?», es pregunta el Mehmet, que assegura que hi ha milers de persones en una situació similar a la seva, amb els seus familiars oficialment desapareguts.

El govern turc, no obstant, assegura que són unes quantes desenes. «Per a les persones en aquesta situació, el temps es converteix en una presó, perquè mentre aquest familiar desaparegut no apareix, hi ha una esperança que es queda –explica Yeniocak–. I aquest dolor no resolt no els permet continuar amb les seves vides. No els permet seguir, i els atrapa entre una espècie d’esperança que aquesta persona estigui encara viva i la desesperança, alhora, de la mort no confirmada. Tot això fa que el dol sigui molt més complicat i difícil de superar».

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Zelenski torna a l’optimisme amb la promesa d’armes per a Ucraïna

El Mehmet, mentrestant, mira el número 854 buscant unes respostes que no troba, i resa en un silenci sepulcral davant la possible tomba de la seva filla. «Només un pare i una mare poden entendre el que se sent al no saber on és la teva filla. La vam perdre, i no sabem on és. Si és ella la d’aquí o no. Res més importa. Ja no hi és. Ja no hi és», diu i repeteix l’home.

«Jo ja estic gran, espero retrobar-me amb ella aviat. Només vull que tingui un lloc on descansar. Que tingui el seu propi lloc. L’únic que vull és poder anar al seu costat, saber que ella és allà, a la seva pròpia tomba, parlar amb ella, conversar amb ella. Però no... no puc. L’Estat m’ha donat l’esquena, i ella se me’n va anar com una bombolla de sabó entre els dits. Ja no hi és. Una frase tan simple, tan curta… Però és tan difícil viure sense ella… Que Déu no ho faci passar a ningú més», afirma.