EL PERIÓDICO, a Sderot, la zona zero de l’horror de Hamàs: «No tenim temps per plorar els morts»

Dues camionetes amb més d’una desena de militants de Hamàs van entrar sembrant el pànic a Sderot durant la tràgica matinada de dissabte. Després de matar els civils que hi havia al carrer i els que intentaven escapar amb vehicles, es van atrinxerar a la comissaria. Fins ben entrada la nit es van repetir el so de les explosions i els trets d’armes mentre part dels 35.000 habitants de la ciutat del sud esperaven a casa seva. Míssils portàtils, franctiradors i unitats de forces especials van intentar sotmetre els atacants, però va ser en va. Almenys 20 persones van ser assassinades a Sderot, juntament amb 12 soldats, policies i bombers que van intentar aturar la barbàrie. 

Am Yisrael Jai, el poble d’Israel viu

Am Yisrael Jai,Cinc dies després de l’agressió, la ciutat està deserta. L’opulenta comissaria de policia està convertida en runa, després que l’Exèrcit israelià decidís demolir-la amb els milicians de Hamàs dins. Però, a Sderot, ningú vol parlar d’aquell dia. Ja ho han fet prou durant les primeres jornades. Ara que l’Exèrcit israelià ha controlat la seguretat a la zona fronterera amb Hamàs, consideren que ja hi haurà temps per assimilar l’ahir més fosc de la seva vida. Només els importa l’avui. «Avui, a Sderot, tenim gent vinguda de tot el país disposada a ajudar», explica Avia, una treballadora social oriünda de la ciutat. «Tenim aquesta idea de l’‘Am Yisrael Jai’ [el poble d’Israel viu], segons la qual els jueus ens ajudem els uns als altres», reconeix a aquest diari enmig del caos del centre de voluntaris.

«Quan hi ha situacions d’emergència, com guerres o el coronavirus, apartem totes les disputes que tenim i anem a l’una tots junts», explica aquesta religiosa, que era a casa quan els milicians de Hamàs van irrompre a la seva ciutat. «El missatge per a tothom és anar a l’una perquè només tenim un objectiu», afegeix. Aquest objectiu és recuperar-se. Per això, ignoren el brunzit a l’aire cada vegada que un dels tancs de l’Exèrcit israelià dispara contra la Franja de Gaza en la primera línia de defensa, a només uns metres del centre comunitari. «Hem nascut per ajudar els nostres veïns, els nostres germans, el nostre país», insisteix aquesta dona vestida amb una mitzapah, el mocador que utilitzen les dones jueves ortodoxes casades, en compliment d’un codi de modèstia i pudor, que requereix que es tapin els cabells en públic.

Sentiment d’asfíxia

Ja arribaran també els retrets i les investigacions oficials a un Exèrcit que va trigar 20 hores a treure els atacants del carrer. Ara, l’alcalde de Sderot, Alon Davidi, només demana al Govern que evacuï els seus ciutadans, com han fet a la resta de ciutats frontereres afectades. «A més, hem rebut un pressupost relativament molt, molt baix de l’Estat per portar a terme l’evacuació», denuncia Yaron Sasson, portaveu de l’ajuntament, a EL PERIÓDICO. «Davidi ha exigit al Govern que, com a mínim, ens donin pressupostos addicionals per alimentar tota persona que sigui aquí i no és part de les forces de rescat», afegeix. 

Totes aquestes persones són moltes. Ciutadans vinguts de diferents parts d’Israel amb ganes d’ajudar. Per a les que són de Sderot, visitar aquest lloc i deixar-se amarar per la solidaritat del seu poble els fa oblidar un sentiment que les asfixia des de dissabte. «No ens sentim segurs», explica Gitit Zamir Butra, directora del Centre de Defensa Internacional del municipi de Sderot. «Sents tot el temps que necessites tancar la porta i estar en silenci; tenim coets contínuament», explica. «No podem lamentar-nos, no podem plorar les persones que van ser assassinades o segrestades; no tenim temps per fer-ho», diu Nayer Davidi, filla de l’alcalde, entregada a la coordinació dels voluntaris.

«La casa és la meva defensa»

Notícies relacionades

Els EUA enforteixen Israel mentre l’ofensiva a Gaza s’agreuja i ja suma 1.400 morts

Evacuats del sud d’Israel: «Si no matàvem els milicians de Hamàs, ens mataven a nosaltres»

«Ara necessitem sobreviure i això és el que estem fent», constata. Aliena als sons dels tancs, Davidi, com qualsevol persona en aquest escenari caritatiu de la batalla, defensa el seu amor pel seu país. «Israel és el país més humanitari del món perquè els donem aigua, electricitat i aliments als que ens maten», remarca la jove de 25 anys. El que vol la gent de Sderot és viure una vida que mai havien tingut, ni tan sols abans del tràgic dissabte. A menys d’un quilòmetre de la franja, sempre han sigut l’objectiu dels coets de les milícies palestines, com els set que han caigut aquest dijous i han provocat sis ferits. «Els coets han de parar per sempre, no per tres mesos ni per tres anys, per sempre», assenyala Sasson. 

El portaveu del municipi parla pel poble. «Si l’Exèrcit i l’Estat pretenen portar a terme una operació a gran escala a la franja, ha de ser una operació contínua, una operació llarga, no una operació limitada, per a realment acabar-ho d’una vegada per sempre com ha de ser», afirma amb contundència. Moltes de les persones de Sderot, com Nayer Davidi, ja han tornat a casa. D’altres, la majoria, com Avia, mai se n’han anat. «Molta gent va dir casa meva és casa meva, la casa és la meva defensa, és el lloc que m’importa», assenyala. Sense deixar-se portar per les emocions, se’n va a atendre els seus veïns, absorbida en el seu projecte col·lectiu per l’avui.