Anatomia d’un miracle: així van sobreviure 40 dies els quatre nens de la selva de Colòmbia

I aquesta història connecta en un punt amb el cor d’una violència i discriminació que no cessa. Lesly, de 13 anys, Solein, de 9, i Tiene Noriel, de 4 anys, van pujar a un avió desgavellat amb la seva mare, Magdalena Mucutuy, i Cristin Neriman, la més petita dels quatre fills, de només 11 mesos, perquè fugien d’un grup armat que envoltava la reserva amazònica de la comunitat uitoto, a Araracuara, on no hi ha electricitat ni aigua potable, un grup conegut per la seva intenció de reclutar menors. Calia emportar-se’ls com fos, fins i tot en aquesta aeronau que partia d’una pista deplorable.

La tan temuda notícia va passar l’1 de maig. La Cessna 306 que hauria d’haver aterrat a San José del Guaviare va patir una fallada al motor i va caure a la selva, a prop del riu Apaporis. Van intervenir-hi l’Aeronàutica Civil, la Força Aèria, els bombers, el Centre Nacional de Recuperació de Persones, Avianline Charters SAS i, finalment, l’Exèrcit. Deu dies més tard, més de 100 homes es van endinsar en l’espessor. La indagació no va oferir més certeses.

Els germans van esperar diversos dies fins ser rescatats. Magdalena havia mort i Lesly va decidir que no podia quedar-se al voltant de l’aeronau. Calia posar-se en marxa cap enlloc, una deriva als ulls de jaguars i cérvols, anacondes i serps, esquivant plantes verinoses, banyats per les gotes de pluja que travessaven aquest mar d’arbres, caminar només amb la intuïció d’una guia que sentia que feien el correcte: la selva, havien escoltat, una vegada i una altra, no és un lloc estàtic i inert, cal transitar-la, com es pugui, amb els pocs indicis de llum que ofereix el dia.

Expectatives infundades

L’11 de maig, el Govern va saber que Wilson, un gos de les forces de rescat, havia trobat el biberó de Cristin. Entre el 15 i 18 de maig van trobar l’avioneta sinistrada, els cossos dels tres adults i els primers indicis que els menors podien haver sobreviscut: unes tisores, gomes de cabell, una tenda improvisada amb pals i branques i empremtes humanes. Van ser aquestes imatges les que van entusiasmar Gustavo Petro, que immediatament va haver de rectificar: encara no se sabia on eren. «Lamento l’ocorregut», va dir el president. Des d’helicòpters van llençar menjar i beure per als quatre germans. La recerca es trobava amb els límits que imposava la lògica.

La gesta de Lesly

La germana gran va carregar amb el trauma del dol. Lesly es va emportar els mòbils dels tres difunts, una llanterna, una brúixola i mosquiteres. Va conduir els seus germans a buscar petits rierols. Sabia que trobarien alguna cosa més que aigua. Una mínima font nutrícia: fruits frescos per mantenir-se drets. Sabia «escoltar» la selva, distingir el que podia ser perillós per a la ingestió o el tacte. De quins animals calia amagar-se, com relacionar-se amb els altres éssers vius i amb aquests arbres de 40 metres d’altura que contenien alguna cosa més que saba: un «esperit» que, li havien inculcat, havia de ser respectat. Les seves fulles van servir per espantar mosquits. Calia abraçar-se a aquest món i no enfrontar-s’hi. Per això ella, l’adolescent adulta, d’una adultesa forçosa, va poder enfrontar la contingència, suportar la gana i mitigar la dels seus germans. Tenia una capacitat d’observació que va ser determinant i alhora un factor de sorpresa i incredulitat per a la Colòmbia «blanca». Molt més quan l’avi dels nens va parlar d’una «presència misteriosa» de caràcter beatífic que els ajudaria a tornar. A Bogotà se’n van burlar.

Noves troballes

El 23 de maig, els militars i indígenes que s’havien involucrat en les tasques de rescat van trobar un bolquer i altres elements. Van deduir que es movien en cercles. Sis dies després, els uniformats van creure que estaven a penes a 100 metres de distància. El 7 de juny, davant l’esgotament i la incertesa, l’Exèrcit va reformular els seus plans: en diversos llocs van instal·lar altaveus que transmetien un missatge que els menors haurien d’escoltar. Els havien d’arribar les paraules d’alè de l’àvia Fátima en el dialecte de la comunitat. Un nou contingent es va introduir a la selva amb equipament modern: vestits tèrmics que permeten suportar altes temperatures, visors nocturns, detectors de calor i fusells amb tecnologia punta. L’anomenat avió fantasma va ser utilitzat per il·luminar la jungla, com si es tractés d’un drama a cel obert. Van llançar milers de volants i més menjar, farina de mandioca, que és una gran font d’energia. Aquella vegada va arribar a les seves mans.

La ingesta il·luminadora

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Hamàs estudia la nova oferta de treva d’Israel a Gaza

La pluja constant i la humitat van portar els menors a modificar constantment el seu precari full de ruta. Van intentar trobar un riu que els acostés a alguna comunitat. A un integrant de la guàrdia indígena li va semblar que havia sentit el plor de la nadó, Cristin, enmig de la nit. Els militars van mirar d’avançar. Van ser dissuadits per la comunitat. La saviesa ancestral, els van explicar, fixava regles de ferro: hores precises per penetrar la selva, entre les cinc del matí i les cinc de la tarda. La raó operativa va topar també de cara amb un altre dels fets que s’ha dit que van contribuir al desenllaç conegut i alhora sorprenent. Un guardià va prendre ‘yagé’, una planta psicoactiva similar a l’ayahuasca que, pels seus efectes, sol ingerir-se sota la supervisió d’un xaman. La fronda, va dir, «li va parlar» i va poder «visualitzar» el camí del «jaguar» que els conduiria cap als germans. Els GPS i els telèfons satel·litaris ho van acabar corroborant. Els uniformats estaven molt sorpresos. Aquelles zones assenyalades havien sigut objecte d’un minuciós rastrejament.

Al matí del 9 de juny finalment van ser detectats. Lesly tenia la germana petita en braços. El primer que va dir és que la seva mare havia mort. Va escoltar que la seva àvia l’estava esperant. Havien fet 20 quilòmetres de voltes durant 39 dies abans de ser rescatats a cinc quilòmetres de l’accident aeri. Els nens van ser traslladats a Bogotà. Un avi va explicar que no havien temut la selva. La ciutat on es recuperen és per a ells ara la nova amenaça.