Mor Berlusconi, el magnat precursor del trumpisme i protagonista de mil i un escàndols

Silvio Berlusconi ha mort. I, amb ell, que va unir com pocs la política i la persona, es tanca una època històrica de la política italiana iniciada en l’última dècada del segle passat, quan per primera vegada el multimilionari magnat va decidir «baixar a la política» i es va viure un gir que pocs van veure venir. Van ser tres dècades en les quals el quatre vegades primer ministre i fundador de Mediaset va dominar l’escena pública del seu país no només com el capitost del partit que havia fundat el 1994 i del qual encara era el líder, Forza Italia (FI), sinó també com el protagonista de conflictes d’interessos, lleis aprovades per al seu benefici personal (per evitar enfrontar-se a la justícia) i una sèrie infinita d’escàndols de corrupció i sexuals que es van resumir en el tristament cèlebre cas del bunga-bunga. I que, malgrat tot això, va influir més que qualsevol altre polític italià no només al seu país, sinó també en cercles europeus i internacionals, fins al punt d’arribar a ser una espècie de figura precursora del també controvertit Donald Trump.

Berlusconi ha arribat al final de la seva vida a Milà, la seva ciutat natal. Afligit de leucèmia i després d’entrades i sortides intermitents a l’hospital de la ciutat, no ha pogut superar la seva última crisi, empitjorada per una infecció pulmonar.

L’última polèmica que va protagonitzar va anar a compte de les seves crítiques al president ucraïnès, Volodímir Zelenski, i les seves paraules de suport al president rus, Vladímir Putin, cosa que va provocar un petit terratrèmol dins del Govern de la seva sòcia d’ultradreta i primera ministra, l’atlantista Giorgia Meloni. I també les enèsimes revelacions pel també enèsim judici pel cas de Ruby Trencacors, una marroquina amb qui havia mantingut relacions quan ella era menor d’edat i per la qual l’ex Cavaliere també va ser acusat de comprar el silenci de testimonis per apaivagar-los. Fets pels quals va quedar absolt per un error de procediment, com també va passar –de manera semblant– emb els altres casos pels quals va ser enjudiciat per la justícia italiana i els seus «jutges rojos», com ell els anomenava a fi de menysprear-los, per descomptat.

Ells van ser els seus ‘enemics’, però no els únics. Berlusconi també va ser qui el 2008 va apuntar amb el dit, fent el gest de disparar una pistola, a una periodista russa que s’interessava per la vida personal del seu amic Putin. Aquell que el 2003 va anomenar ‘kapo’ (guardià dels camps de concentració) el llavors cap alemany dels eurodiputats socialistes, Martin Schulz. El que li va cridar «cucut» i després, el 2011, va ofendre l’excancellera Angela Merkel a l’insultar-la amb un improperi de caràcter sexual. El que, d’acord amb una sentència definitiva de la justícia, va subvencionar la màfia siciliana durant anys. El que, segons les cròniques de l’època, va arribar a enviar un ministre a Madrid perquè cessessin un periodista incòmode. 

El caiman 

El caiman En aquests més de 30 anys, Berlusconi ha sigut objecte de reflexions i assajos de politòlegs, sociòlegs i psicòlegs, a més d’economistes i historiadors. Però cap d’ells ha aconseguit comprendre integralment el ‘fenomen Berlusconi’ i els seus èxits electorals entre els italians, seduïts per la seva retòrica (una barreja de populisme, neoliberalisme econòmic i promeses de modernització) d’abaixar els impostos, disminuir l’atur a la meitat, ser rics com ell, i fins i tot, unir Sicília a Itàlia amb un pont, una cosa que, per cert, ara vol fer Matteo Salvini, el líder de la Lliga.

Anys d’excessos es van anar succeint d’aquesta manera, mentre també s’escrivien milers de cròniques i apareixien desenes de malnoms: Nanni Moretti li va dir ‘el Caiman’, i Verónica Lario, la seva exdona, ‘el Drac’ (per les noies amb qui es ficava al llit). El preàmbul de la seva vida pública potser podria haver sigut un indici. El seu pare era treballador de banca, de petit feia els deures als seus companys de classe i de jove no va dubtar a apuntar-se com a cantant en creuers del Mediterrani. Amb això com a punt de partida, l’imperi mediàtic de Berlusconi va començar a forjar-se el 1976 en el caliu dels sucosos beneficis que li reportaven els seus negocis immobiliaris. Un imperi amb un capital inicial que no ha sigut mai aclarit del tot i que va promoure com pocs la dona objecte. Així, als anys vuitanta, va posar en marxa tres canals de televisió més: Canale 5, Italia 1 i Rete 4, encara avui puntes de llança del conglomerat Mediaset, que a Espanya controla Telecinco. 

El moderat 

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Hamàs estudia la nova oferta de treva d’Israel a Gaza

El moderat Berlusconi va entrar en la política per les seves empreses. Ell mateix mai ho ha negat i fins i tot ho va confessar en una entrevista al periodista Indro Montanelli. Així, es va mantenir en la llista dels més rics del món, tot i que el 1993, també recorden els reportatges de l’època, les seves companyies van arribar a estar a punt de declarar-se en fallida. El van ajudar tota una sèrie de personatges, elits econòmiques i lògies maçòniques no excloses. ¿L’explicació? «Tots portem dins alguna cosa de Berlusconi», ha dit més d’un. D’aquesta manera, ell, una vegada al timó d’Itàlia, va fer aprovar, des del 1994, una vintena de lleis que van impedir condemnar-lo per evasió fiscal, corrupció, fals testimoni, falsificació de balanços i altres delictes.

Allunyat del primer pla polític el 2011 enmig d’una tempesta financera que assolava Itàlia (i per la qual va haver de dimitir del càrrec de primer ministre), no es va resignar i anys després, com a bon animal polític, va reaparèixer a l’escena pública. Això sí, amb la nova faceta que va intentar construir-se en els últims anys de la seva vida: la de veterà moderat i centrista. No sempre va tenir èxit, però quan aquesta versió del Berlusconi madur va triomfar, va poder escoltar frases com la del llavors president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, antic enemic acèrrim del milionari milanès que en una ocasió fins i tot el va rebre com una vella glòria de la política europea: «Silvio, ¡quin plaer! Aquí ets a casa teva». Tot i així, en els últims temps, s’havia conjurat contra els ‘grillets’ del Moviment 5 Estrelles, fills d’una antipolítica que ell mateix va ajudar a cultivar en un país que ja s’havia acostumat al seu etern somriure.