França viu el seu Dia del Treballador més multitudinari des del 2002

Sense notícies dels 100 dies de «tranquil·lització» a França. Dues setmanes després que el president francès, Emmanuel Macron, es fixés aquest termini, la indignació contra el seu Govern i la seva reforma de les pensions no decau. El país veí va viure aquest dilluns l’1 de maig les manifestacions més multitudinàries en les últimes dècades. Entre 2,3 milions de persones, segons els sindicats, i 782.000, segons la policia, van participar en les tradicionals desfilades del Dia del Treballador al país. Una mobilització exitosa per als sindicats que no volen abaixar els braços malgrat l’aprovació per «decretàs» i la promulgació de la impopular pujada de l’edat mínima de jubilació de 62 a 64 anys (amb 43 anys cotitzats per rebre una pensió completa).

«Aquest 1 de maig és un dels més importants de la història», va dir la secretària general de la CGT, Sophie Binet, que va agafar a finals de març les regnes d’un dels principals sindicats gals. Si bé el recurrent qualificatiu d’«històric» sona exagerat, ha representat un dels Dies del Treballador més freqüentats del segle XXI a França. Més de 300 protestes es van celebrar en el conjunt del territori francès en una jornada marcada per la unitat sindical –una cosa inhabitual al país veí– i l’actual onada d’indignació.

El nombre de persones al carrer anunciada pels sindicats ha resultat 10 vegades superior al de l’any passat. Des del 2002, no hi havia tants manifestants l’1 de maig. Llavors, més d’un milió de persones va sortir al carrer contra l’ultradretà Jean-Marie Le Pen, que s’havia classificat pocs dies abans per a la segona volta de les presidencials.

Disturbis a París i Lió

Disturbis a París i LióAquesta vegada, en el centre de la diana hi haviaMacron i les seves polítiques. Més en concret, la seva reforma de les pensions. Malgrat la seva promulgació el 15 d’abril, la crisi social i política suscitada per aquesta mesura –rebutjada pel voltant del 70% dels francesos, segons els sondejos– sembla lluny d’haver-se tancat. «No serà fent alguns desplaçaments pel territori que el president aconseguirà calmar la còlera de la gent», explicava a EL PERIÓDICO Paul Margelidon, de 41 anys, un tècnic en electromecànica present en la manifestació a París. 

Entre 550.000 persones, segons els sindicats, i 112.000, segons la policia, van desfilar pels carrers de l’est de la capital en una protesta que va començar a la plaça de la República. Allà li van posar un gran armilla groga a l’estàtua de Marianne amb el missatge de «Macron dimissió». Batucades, manifestants ballant amb música tecno, sindicalistes disfressats de dinosaure que repartien caramels... L’ambient majoritari va resultar festiu. «La gran majoria dels manifestants són pacífics», va reconèixer el ministre de l’Interior, Gérald Darmanin. 

L’essoufflement #paris #1ermai #NonALaReformeDesRetraites pic.twitter.com/f0eASTFXNE

— Christophe Grébert 🚴‍♀️ (@grebert) 1 de mayo de 2023

Malgrat això, hi va haver disturbis i enfrontaments entre ‘black-blocs’ (agitadors d’extrema esquerra) i les forces de seguretat, sobretot a París i Lió. A la capital, els manifestants van llançar un còctel molotov contra un antiavalots, que va resultar «greument ferit», segons el Ministeri de l’Interior. En la parisenca plaça de la Nació, també es va produir un important incendi a prop d’un edifici en obres, que ràpidament va ser apagat. Un manifestant va patir ferides greus a una mà a Nantes. Unes 2.000 persones van ocupar durant unes quantes hores a Marsella un hotel de luxe. Les autoritats van informar a la tarda de més de 200 persones detingudes o interpel·lades, segons dades provisionals.

Victòria moral dels sindicats

Victòria moral dels sindicatsLes protestes també van estar marcades per la polèmica presència de drons per vigilar-les. «Amb aquesta reforma de les pensions, no només el procés democràtic s’ha vist humiliat, sinó que les llibertats democràtiques es veuen limitades», es queixava Noémie Giraldo, de 22 anys. Aquesta estudiant de dret posava com a exemple els intents de prohibir les cassolades en algunes concentracions contra Macron o d’entrar xiulets i targetes vermelles repartides pels sindicats a l’Estadi de França a la recent final de la Copa de futbol.

«Abans d’aquestes protestes no sabia gaire bé per a què serveixen els sindicats i ara crec molt més en ells», afegia aquesta manifestant, acompanyada per unes amigues. Aquest multitudinari 1 de maig va confirmar la victòria dels sindicats de cara a l’opinió pública. Surten més enfortits i feminitzats –les seves dues noves líders són dones– de l’actual pols amb l’Executiu centrista. Han aconseguit un triomf moral.

«Prenem nota de la promulgació de la reforma, però no l’acceptem», va declarar el secretari general de la CFDT, Laurent Berger. «Encara disposem de mecanismes per oposar-nos» a la pujada de l’edat de jubilació, va afegir aquest sindicalista moderat, que al juny deixarà el lideratge de l’organització de treballadors amb un major nombre d’afiliats al país veí. 

Notícies relacionades

Hamàs demana venjar un dels seus líders mort en una presó israeliana

Brussel·les empeny a acabar amb l’addicció a les xarxes socials tòxiques

Entre aquestes palanques, va citar la possibilitat d’organitzar un referèndum –un procés molt complex a França– sobre la qual es pronunciarà dimecres el Consell Constitucional, després d’haver rebutjat una iniciativa semblant a l’abril. El grup centrista d’oposició LIOT també va anunciar la seva voluntat de sotmetre a la votació al juny a l’Assemblea Nacional una proposició de llei per derogar la reforma. Tot i que els sindicats s’agafen a aquests mecanismes per parar el text, aquests compten amb poques possibilitats de fructificar. 

¿I ara què? ¿Aquest 1 de maig serà l’última ‘peineta’ dels sindicats a Macron? ¿O un nou impuls a les mobilitzacions? Els dirigents sindicals es reuniran dimarts a la tarda per decidir sobre els seus pròxims passos. Un dels seus principals dilemes és si accepten reunir-se amb el Govern per negociar sobre una futura reforma laboral. Malgrat la seva capacitat de convocatòria, són conscient dels límits de manifestar-se gairebé cada setmana. I, sobretot, de la posició dura de Macron que no vol modificar les seves polítiques malgrat un carrer que no afluixa.