Elisa Aguilar, presidenta de la Federació Espanyola de Bàsquet: "He arribat aquí per meritocràcia, no per gènere"

Si li soc totalment transparent i sincera, jo l’he viscut amb moltíssima naturalitat. Perquè des que era jugadora sabia que formar-se era important. Vaig ser jugadora professional durant 20 anys i una de les primeres que va marxar als Estats Units amb una beca universitària. I després, quan vaig tornar cap aquí, encara jugava i vaig seguir formant-me estudiant un màster en Gestió Esportiva. En tinc un parell. Com que tenia molt bona relació amb la Federació, vaig començar l’any 2014 i a poc a poc m’hi vaig anar fent un lloc. Passa una mica com a les pistes. Quan em vaig retirar, també vaig començar a observar. Vaig passar de ser la més veterana a les pistes a ser la més novella als despatxos, i tot això en la mateixa empresa. I sobretot vaig observar molt, vaig aprendre molt. Vaig ser com una esponja. Quan per fi em va arribar l’oportunitat, ja feia vuit anys que treballava en la gestió com a directora de competicions. Pràcticament tots els estaments, que són els que després et voten en l’assemblea, em coneixien ja.

Sembla aparentment fàcil.

Hi ha obstacles, no ho negaré, però en el meu cas no crec que fossin gaire diferents de si hagués sigut home. Després, ja quan arribes, has d’implementar la teva estratègia, la teva forma de treballar, el teu pensament. Els homes i les dones som diferents, i no és res dolent. És més, crec que és bo, perquè fins i tot ens complementem. Jo he notat moltíssim suport tant de dones com d’homes. No tinc la sensació que hagi tingut molts obstacles perquè hi ha hagut moltes dones abans. Jo soc la primera presidenta en la història de la meva Federació, però no soc la pionera. Soc una baula d’una cadena que van començar moltíssims anys abans moltes dones, no només en l’esport, sinó en qualsevol altre sector.

Així doncs, el paper dels referents és clau.

És important. Ara mateix soc l’única presidenta en totes les federacions espanyoles i la primera en el meu esport. Ara, les jugadores o les dones que volen dedicar-se a la gestió, veuen que es pot arribar. Tenir aquests referents motiva i és un mirall en el qual poder reflectir-se i seguir endavant. El més important és transmetre el missatge que evidentment tot requereix un esforç, que cal formar-se. Jo he arribat aquí per meritocràcia, no per gènere. Ho dic amb absolut convenciment. I crec que són importants aquests referents perquè, si treballes, et formes i lluites, al final pots arribar.

De vegades les dones són nomenades no perquè realment es cregui en el seu talent o el seu potencial, sinó per una quota o perquè surtin a la foto.

Totes les dones del meu equip han arribat on són per meritocràcia, no per una xifra o una quota. Jo crec que és positiu que hi hagi polítiques per fomentar que les dones cobreixin una quota. Perquè probablement, en molts casos, i no en el meu, de vegades no hi ha aquesta creença, i hi ha d’haver aquesta imposició.

¿Quins obstacles s’ha trobat a l’hora de prendre decisions o de ser escoltada?

Jo crec que hi ha de tot. Com a tot arreu, hi deu haver gent que no m’ha pres gaire seriosament en algun moment donat, i ara, com que soc presidenta, em prenen més seriosament. Però també pot ser que això passi amb homes. El que passa és que no era habitual que hi hagués dones en segons quins càrrecs i al principi a molts podria sorprendre’ls. Però molts altres han fomentat que això passés i que hi fossin les dones. Cal quedar-se amb el costat positiu, que són les persones que veuen això amb naturalitat i ens recolzen. Amb els que no ens donen suport o no ho veuen normal, crec que prou tenen a pensar així. Als que intenten posar-nos travetes no els hem de dedicar ni un minut de la nostra vida.

¿Ha sentit parlar alguna vegada la síndrome de la impostora?

És una cosa que és innata en la dona. Ens posem de vegades una exigència massa alta, no sé si és perquè, com que hem sigut molt minoritàries en algun moment, sembla que sempre hem de ser millors o demostrar el doble que els homes. I pot ser que en algun moment no m’hagi sentit tan còmoda com m’hagués agradat. Però també crec que al final has de sentir-te lliure i seguir el teu camí. Crec que té més a veure l’exigència que sentim, el fet de voler demostrar, que hi hagi tant ambient masculí. És més incomoditat pròpia que el que realment t’estan fent sentir. No és tant l’entorn, sinó nosaltres mateixes.

Notícies relacionades

Xabi Alonso confirma que no va parlar a soles amb Vinícius

Clyburn completa l’obra d’art de Shengelia a Belgrad

¿Què és el que s’ha de millorar d’aquest entorn?

Cal relativitzar molt i seguir lluitant. Continuar, sobretot, ajudant-nos les unes a les altres. De vegades també ens falta això. I hi ha vegades que està molt bé esperar molt de l’entorn, però moltes altres coses depenen de nosaltres. I el pas endavant l’hem de fer les dones. No podem esperar que vinguin a rescatar-nos, perquè no necessitem ningú que ens rescati. Si volem alguna cosa cal que tirem endavant, cal que decidim. És un repte. ¿Hi ha por? Per descomptat. ¿Hi ha incertesa? També. Però si estàs formada i vius en un entorn en el qual et pots sentir còmoda, aquesta responsabilitat l’hem d’assumir nosaltres. No ha d’assumir-la absolutament ningú ni esperar que algú et truqui, perquè ningú ho farà. Cal ser valentes. Nosaltres, les dones en general, som valentes. Hem d’ajudar-nos i, sobretot, hem de deixar-nos ajudar.