«Aquí no ve ningú»: Milers de persones es mantenen atrapades sota la runa del terratrèmol a Turquia

Fa més d’un dia, llavors, que la veïna ha mort. Però tot això, Zekiye no ho sap. Ella està atordida, fora de lloc. Casa seva, on ha viscut mitja vida, ja no existeix, i la seva filla i la seva neta l’han ficat per força al seu cotxe. La primera cosa, escapar-se d’Antioquia (Antakya), la ciutat a Turquia on han mort més persones pel terratrèmol de dilluns a la matinada.

La segona, refer-se. «Estem tots en xoc. Però la meva àvia està perduda. Això ha sigut horrible. Per sort, a ella la van poder rescatar aviat. Però el meu promès no va aconseguir escapar-se de casa seva fins dilluns a la tarda. Pensàvem que havia mort. Per sort estem tots bé, però ‘Antakya’ ara ja no existeix. Ja no existeix res. El nostre barri sencer ara és un descampat de runes», diu Meltem, la neta de Zekiye.

En total, segons els últims recomptes, 5.000 persones han mort i 25.000 han resultat ferides pel sisme; tant al nord de Síria com al sud de Turquia. De totes les morts, gairebé mil han sigut a la mateixa ciutat, Antioquia, antic bressol del cristianisme. És en aquest lloc on l’apòstol Pablo va començar a predicar la seva nova religió al món, amagat ell i els seus feligresos en coves pròximes al municipi. 

Una ciutat acabada

Ara, però, la ciutat ha quedat reduïda a runa. La que una vegada va ser coneguda arquitectònicament com l’‘Alep turca’ és ara una pila d’edificis enderrocats i altres per enderrocar. Les destinacions s’uneixen, una dècada després: no hi ha, tot i que per diferents motius, vivendes sense desperfectes a les dues ciutats. A totes els falta alguna paret, tenen alguna finestra arrencada, o algun balcó de plantes superiors fet miques. Molts ni tan sols continuen drets. Antioquia, diuen els seus habitants, ja no existeix. Es va acabar.

«Això és increïble. Portem aquí més d’un dia. ¡Hi ha gent allà dins i no ve ningú! ¡Aquest matí hem tret dos cadàvers de la runa, i allà segueixen, a terra! ¡I no ve ningú!», diu queixant-se un senyor, a la localitat pròxima d’Alejandreta, mentre els seus companys –tots veïns, cap rescatador professional– intenten apartar la runa de l’edifici caigut. 

En total, a Turquia, 10 ciutats han sigut afectades pel sisme, i a totes hi ha morts. La magnitud de la catàstrofe és tal, que moltes zones i edificis afectats no han rebut encara assistència d’emergència, malgrat l’arribada de l’ajuda internacional, amb equips de rescat enviats per governs de tot Europa, inclosa Espanya.

«Aquí no ve ningú. Estem tots esperant el cementiri. Els que tenen els seus pròxims allà dins saben que han mort», etziba l’home. «Qualsevol pregunta i conversa sobra. Aquí fan falta màquines. Professionals, els serveis de rescat. Fa falta que vinguin els equips amb les seves eines i que treguin tots els blocs pesats. Si no, no hi ha res a fer. I no diré res més», diu un company seu. 

Dormir... ¿on?

Amb les connexions fetes malbé i internet gairebé caiguda a la regió, per a molts, l’única manera de saber què fer és la ràdio. Aquests dies de febrer, la zona dorm sota zero, amb glaçades nocturnes i, fins i tot, neu en algunes de les províncies afectades. 

«Això és un missatge per a tota la regió. Sisplau, no entrin als seus domicilis. Procedim a numerar tots els recintes habilitats per al refugi dels nostres ciutadans: a la província d’Adana, centre esportiu Nueva Adana, centre poliesportiu multiusos Adana, centre cultural Mustafa Kemal Atatürk; a Antioquia, centre esportiu Mustafa Kemal, estadi esportiu Hatayspor, comandància general de la gendarmeria local...». L’anunci és infinit, tan llarg com els milions de persones que s’han quedat al ras de la nit al dia. 

En la comandància, aquest dimarts a la tarda, el ritme és frenètic. Les ambulàncies recorren les carreteres a tot gas. Cada pocs minuts, un helicòpter aterra dins del recinte policial, per després sortir disparat en la direcció contrària. Centenars s’apilen al voltant de la zona, caminant i esperant a rebre, amb sort, alguna manta o pasta per passar la nit i calmar l’estómac. Els que tinguin sort dormiran als seus cotxes, parats en algun punt pròxim o rumb a les regions no afectades de Turquia. Els que no la tinguin –i, bàsicament, els que no tinguin els recursos per tenir aquesta sort– dormiran, o ho intentaran, al voltant de fogueres improvisades als camps del voltant de la comandància. 

La fugida

Notícies relacionades

El fred i les rèpliques compliquen la recerca a contrarellotge de supervivents del terratrèmol a Turquia i Síria

Rescaten una mare i el seu nadó atrapats durant gairebé 30 hores sota la runa a Turquia

Mentrestant, Zekiye i la seva família, després d’aconseguir omplir el seu dipòsit de gasolina –un bé preuat que ara, a Antioquia, només aconsegueixen de nou els afortunats que en poden pagar el preu inflat–, marxen. «Mira, fill... només m’he emportat de casa aquest jersei... no tinc res més, res més», diu la dona, mentre la seva neta la consola, agafant-li la mà.

Llavors, Zekiye esclafeix a plorar. Al cap d’uns minuts ja hauran sortit d’Antakya i estaran fora de perill, però el plor segueix. «No plora pel jersei, abans m’ho ha dit –diu Meltem, la seva neta. Plora perquè s’ha deixat les claus de casa».