Supervivent del terratrèmol a Turquia: «Encara no em crec que siguem tots vius»

«Va passar tot de cop. Va ser horrible. La família era a uns quants metres d’ella, però només va quedar atrapada ella. No sé com es deia, però sí sé que ara estan intentant treure-la a ella sota de la runa», recorda aquest veí d’Adana, una de les ciutats del sud de Turquia afectades pels sismes d’aquest dilluns. La seva casa continua dreta però és, ara, territori vedat: ningú, a les zones afectades pel terratrèmol s’atreveix a tornar a la seva vivenda. Desenes de milers han passat aquesta nit al ras, a temperatures sota zero.

A la majoria, tanmateix, els és igual. Hi ha coses més importants. «Escolta, ¿i has sentit si trauran algú més ben aviat?», li pregunta un altre veí al primer. «És que el meu amic té el seu germà i la promesa allà dins». El primer veí respon que ni idea, que només sent els crits dels equips de rescat i, sobretot el terrabastall de les excavadores, que busquen, acompanyats d’una grua, el que pugui quedar entre la runa. 

Segons el Govern turc, més de 5.000 edificis han quedat completament destruïts pel terratrèmol. D’aquests, la majoria han sucumbit a les províncies d’Hatay, Kahramanmaras i Gaziantep. A Adana, on aquests veïns esperen en una desolació ja pròxima a la resignació, els edificis esfondrats han sigut pocs. Però n’hi ha hagut. 

«El gran problema es veu que ha sigut que l’edifici ha caigut quan tothom corria escales avall. I en un edifici tan gran de 16 plantes, les escales són al centre. Això ha fet que tots hagin quedat atrapats a l’interior. I els equips de rescat ho estan tenint molt difícil per treure res. Crec que no han aconseguit treure ningú amb vida», diu el primer veí.

Gairebé tots morts

Gairebé tots morts«No, sí que ho han fet. A primera hora del matí n’han pogut treure dos amb vida. Tots els altres, crec que 15, ja eren morts», l’interromp un altre home. I, llavors, ¿quants en poden quedar encara dins? «Uf, no ho sé... molts. Allà hi vivien famílies, gent gran. Em temo que deuen ser tots morts», contesta aquest. 

Al seu voltant, mentre les tasques de rescat continuen, dones s’abracen i ploren mentre comparteixen les mantes que reben dels serveis d’emergència; homes amb els ulls vermells d’aguantar-se el plor fumen sense parar. Alguns discuteixen en converses fluixes que, per la tensió de l’espera, de vegades arriben a les mans. Però pocs parlen. Tots miren en una direcció: cap a la runa. L’espera pot durar dies.

Notícies relacionades

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

El Govern britànic accelera el pla per deportar immigrants a Ruanda

Mentrestant, molts de les zones més afectades arriben a Adana, on la situació és una mica millor. «No puc més. Des de les quatre de la matinada corrent amunt i avall. No puc més, germà. Necessito menjar alguna cosa», diu un d’aquests nouvinguts, que s’ha assegut amb la seva família de sang i política a sopar en el que és, probablement, el primer àpat del dia.

Llavors, el germà gran agafa els galons i, esgotat, repeteix quatre vegades el que menjaran tots. El cambrer el mira; l’ha entès a la primera. Però l’home, ple de macadures, continua repetint: «una sopa, tres sopes, dos kebabs, un que sigui gran, una porció i mitja, una sopa...». El cambrer marxa i el germà gran, mans a la cara, s’enfonsa: «Encara no em crec que siguem tots vius».