Dos mesos després, ¿cap a on van les protestes de l’Iran?

D’una altra, divendres, a Teheran, desenes de milers al carrer, amb homes separats de dones –totes cobertes amb el hijab reglamentari–, banderes iranianes a l’aire i ambient d’oficialitat. ‘Avall els EUA’, deien els rètols i cartells en la manifestació. Darrere seu, membres del Govern iranià, simpatitzants. La República Islàmica celebrava, com a mostra de força davant les protestes, el 43è aniversari de la presa de l’Ambaixada dels Estats Units a Teheran durant la Revolució Islàmica de 1979.

Com fa 43 anys, el país persa viu sumit en protestes que recorren tot el seu territori. Aquella onada, la del segle XX, va triomfar: va néixer la República Islàmica dels aiatol·làs, que van instaurar el seu règim de clergues contra el qual ara lluiten milers de joves iranians. «L’Iran va ser alliberat fa 43 anys i no vol tornar al jou dels EUA. No serem mai més vaques que munyir», va dir el president iranià, Ebrahim Raisi. El Govern de l’Iran culpa els EUA –i Israel– de les protestes actuals. Els paral·lelismes, tanmateix, entre 1979 i el 2022 són pocs.

«Per descomptat, les protestes actuals podrien ser el principi del final de la República Islàmica –escriu Cornelius Abebahr, expert membre del think tank internacional Carnegie–. Però perquè això passi, es necessitaria no només que les manifestacions sobrevisquessin a la brutalitat en augment, sinó que es convertissin en un moviment organitzat entorn d’un programa que vagi més enllà de l’eslògan ‘Mort al dictador’ i que tingui estructures de lideratge». 

«Mentre que als revolucionaris islàmics de 1979 se’ls podia recolzar en la seva xarxa de mesquites i clergues dins del país, no hi ha res semblant en l’actualitat que pugui ajudar a canalitzar i dirigir els protestants», considera Abebahr.

Una repressió en augment

Una repressió en augmentDavant, a més, els protestants tenen un Govern disposat a tot per sobreviure. I amb experiència en això: en els seus 43 anys d’història, la República Islàmica ja va reprimir amb èxit grans onades de protesta el 1999, 2009, 2017 i 2019. L’actual, no obstant, és molt més transversal i massiva que totes les anteriors.

I les xifres des de la mort a mitjans de setembre de la jove Mahsa Amini en mans de la policia de la moral augmenten exponencialment. Des d’aleshores, segons recomptes independents –les autoritats no xifren les morts–, prop de 300 manifestants han mort en mans de la brutalitat policial i del Basij, el cos paramilitar encarregat de reprimir les protestes. Dels morts, un mínim de 47 són menors d’edat, segons l’agència de notícies HRANA, creada per activistes favorables a les protestes. Hi hauria més de 14.000 detinguts i centenars de desapareguts.

Ni un pas enrere

Ni un pas enrere«Amb el seu aparent menyspreu per la vida humana, el règim iranià ha deixat clar que no està disposat a portar a terme cap tipus de reforma ni concedir davant les demandes de la gent», explica Abebahr. «És més, els responsables de la brutal repressió policial tenen l’esquena contra la paret perquè saben que, mentre les morts augmenten, la seva única manera de mantenir-se drets serà derrotant els protestants».

Notícies relacionades

Iran: nit de violència, enfrontaments i repressió després dels 40 dies de la mort de Mahsa Amini

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

És la lliçó que els règims autoritaris de tot el món –des de la Xina fins a Síria, Veneçuela i el mateix Iran– van treure de la caiguda de la Unió Soviètica, que va perdre les ganes de matar per sobreviure amb la liberalització i obertura del seu últim líder, Mikhaïl Gorbatxov. L’URSS acabaria enfonsant-se el 1991.

«Per encoratjadores que puguin ser les imatges de les protestes persistents a l’Iran –considera Abebahr–, sembla que el camí per arribar a la realització dels somnis democràtics i les esperances de la generació de joves perses actual és encara molt llarg».