Els ecos colonialistes del pla del Regne Unit per deportar refugiats a Ruanda

Aquell vol mai es va arribar a enlairar. El Tribunal Europeu de Drets Humans –-un òrgan adscrit al Consell d’Europa, al que continua pertanyent el Regne Unit— ho va evitar a última hora amb una mesura cautelar que va servir per deixar temporalment a terra els set sol·licitants d’asil inclosos al passatge. La majoria, originaris del Pròxim Orient i l’Àfrica. «No és una decisió final. El tribunal no va dir que el model sigui il·legal o que no puguin ser enviats a un tercer país. El que va dir és que, en el cas concret d’un d’ells, no podrà ser transferit fins que el seu recurs hagi exhaurit la via de la Justícia britànica», assegura a aquest diari Nikolas Tan, expert en Dret migratori del Danish Institute for Human Rights. 

Londres no ha cedit. A l’abril va firmar un acord amb Ruanda per externalitzar part de la seva gestió fronterera, una tendència a l’alça entre els països rics. Concretament, la tramitació de les sol·licituds d’asil d’aquells que van arribar a les illes amb la intenció d’obtenir l’estatus de refugiat. A canvi d’un pagament inicial de 120 milions de lliures, Kigali s’encarregarà d’acollir els deportats, tramitar les seves sol·licituds i donar-los empara en cas d’aprovar la seva protecció com a refugiats. L’acord, vigent per als pròxims cinc anys, no especifica quants podrien ser forçosament transferits fins a Ruanda, tot i que Boris Johnson ha dit que podrien ser «desenes de milers de persones en els pròxims anys».

Ecos colonialistes

Com era d’esperar, el controvertit pla ha despertat una onada de crítiques dins i fora del Regne Unit. Tant pels dubtes que existeixen entorn de la seva legalitat com per les qüestions ètiques que planteja el trasllat de persones que fugen de la persecució i la guerra a un país situat a 6.500 quilòmetres de distància, amb escasses garanties democràtiques i freqüents violacions dels drets humans. Si bé la intenció confessa de Downing Street passa per dissuadir la migració irregular, el pla recorda les velles pràctiques colonials. «Aquí hi ha un enorme desequilibri de poder. Bàsicament, els països rics estan externalitzant les seves obligacions als països del sud global», afirma el professor de dret humanitari de la Universitat de Londres (SOAS), Lutz Oette. «Això és part d’una llarga història de colonialisme, desigualtats econòmiques i desequilibris de poder. No hauria de permetre’s que els països rics es desprenguin de les seves obligacions a cop de talonari».  

Però és això el que estan fent cada vegada més. Ja sigui a l’exportar residus tòxics o escombraries a Àsia o l’Àfrica perquè sigui allà «reciclada» o enviant migrants i sol·licitants d’asil a tercers països. L’objectiu últim és el mateix, però les fórmules varien. Els Estats Units van ser el primer a extraterritorializar els seus serveis a l’internar milers d’haitians i cubans en la base militar de Guantánamo (Cuba) als anys noranta. Li va seguir Austràlia amb la deportació i detenció a Nauru i Papua Nova Guinea dels migrants il·legals i sol·licitadors d’asil que arribaven a les seves costes. Més tard va arribar l’acord de la Unió Europea amb Turquia perquè Ankara aculli els immigrants arribats irregularment a les illes gregues o el d’Itàlia amb Líbia perquè detingui aquells que miren d’arribar a les seves costes pel Mediterrani. També Israel ha assajat amb la fórmula a l’enviar refugiats africans a Uganda i Ruanda.

Legalitat qüestionada

Molts d’aquests programes han donat peu a tota classe d’abusos i atropellaments dels drets consignats en la Convenció sobre l’Estatut del Refugiat de l’ONU (1951) o el Conveni Europeu de Drets Humans (1953), però de moment no han servit per frenar les polítiques d’externalització. «Aquests països juguen amb les zones grises de la llei. L’asil és un dret, però la llei internacional no dona dret a elegir en quin país se sol·licita», afirma el professor Tan. I tot i que el Regne Unit s’ha compromès a fer una primera avaluació al seu territori de cada individu per determinar qui pot ser enviat a Ruanda, els riscos abunden, segons els experts. 

La legislació impedeix la discriminació per motius de raça, religió o país d’origen, però el cert, segons el professor Oette, és que «les polítiques britàniques tendeixen a penalitzar aquells que arriben al país per via marítima davant altres mètodes, cosa que afecta sobretot aquelles nacionalitats amb més dificultats per obtenir visats, com l’Afganistan, l’Iran, el Vietnam i diversos països africans». Un altre assumpte espinós és el principi que prohibeix enviar els refugiats a països on puguin ser víctimes d’abús o tortura. I tot i que Londres afirma que Ruanda és un país segur que acull actualment més de 120.000 refugiats de diversos orígens, les organitzacions de drets humans tenen molts dubtes sobre això. 

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

«El pla britànic és objecte d’un acalorat debat, però probablement és il·legal sota el dret internacional. Aquest és el consens entre els experts», afirma el professor Oette de la Universitat de Londres. La seva evolució s’està seguint molt de prop a Dinamarca, que l’any passat va aprovar una llei similar per externalitzar l’asil. Només li falta tancar un acord bilateral amb un tercer país perquè les expulsions puguin començar.