Guerra a Ucraïna

Així van ser els dies de por i tensió a Txernòbil

Un treballador de la central atòmica relata a EL PERIÓDICO les jornades viscudes durant l’ocupació de la central per les tropes russes

Així van ser els dies de por i tensió a Txernòbil

SERGEI SUPINSKY

4
Es llegeix en minuts
Marc Marginedas
Marc Marginedas

Corresponsal per a l'antiga URSS

Ubicada/t a Moscou

ver +

El món va contenir l’alè durant el llarg mes en què les tropes russes van ocupar la central nuclear de Txernòbil. De la nit al dia, el lloc més contaminat del planeta per emissions radioactives s’havia convertit en un objectiu militar arrabassat per una potència estrangera al país que feia més de dues dècades que gestionava les perilloses instal·lacions, amb tot el que això implica per a la seguretat del lloc i dels seus 2.600 treballadors. I malgrat que tot sembla indicar que els invasors russos es van comportar amb prudència, sense voluntat d’empitjorar la situació, sí que és cert que l’extraordinari de les circumstàncies, amb empleats que treballen hores extres a preu fet i obligats a consultar permanentment els seus moviments a uns comandaments militars que desconfiaven profundament d’ells, van poder provocar algun error o distracció fatal.

Serhí Makluk, responsable d’un dels grups de treball que s’alternen a Txernòbil, va rellevar el 20 de març l’exhaust col·lectiu que treballava a la central des del dia de la invasió, liderat per Valentí Gueiko, l’home que va negociar amb els ocupants els termes de l’operació i que, segons la revista ‘The Economist’, incloïa concedir-los ple accés als edificis administratius, però no a les instal·lacions que donaven servei als reactors que ja no estan en funcionament. Makluk relata ara a EL PERIÓDICO, a través d’una videoconferència, les circumstàncies de l’ocupació i els seus retrets amb els comandaments militars russos, que en alguns casos van incloure moments de gran tensió.

Aquest responsable comença el seu relat recordant l’impacte visual que va rebre just quan va entrar a la zona d’exclusió entorn de la central. «Hi havia punts de control per tot arreu i a l’entrada i els soldats russos ens van registrar les nostres pertinences», explica. Tot i que la situació era intimidant, ningú entrava on no havia d’entrar i es respectava l’acord al qual havia arribat amb els comandaments russos el seu col·lega Gueiko. Això sí. «Hi havia soldats en cada planta. I tot havia de passar per ells, qualsevol moviment havia de ser reportat i aprovat per ells. Si volíem anar a un altre edifici o a una zona remota ho havíem de notificar i, en ocasions, fins i tot ens posaven un comboi», relata.

Minimitzar el contacte

L’actitud dels militars va ser en tot moment «neutral i respectuosa». «Intentaven no interferir en el nostre treball i nosaltres vam minimitzar el contacte amb ells», valora el responsable. «Estava clar que eren conscients del perill i que no tenien cap intenció d’empitjorar la situació; a més, entre ells no només hi havia personal militar, sinó que també hi havien enviat funcionaris de ROSATOM (l’agència russa de l’energia atòmica) per coordinar les seves accions amb nosaltres. Ells sí que coneixien la perillositat de la situació», continua.

La ruptura dels torns de treball va constituir, segons Makluk, el principal repte per a la seguretat de Txernòbil. El treball a la central s’organitza en dues tandes, una de set hores i cinc dies a la setmana i una altra de 12 hores. Amb l’ocupació russa, tots aquests horaris acuradament planificats se’n van anar en orris: «Treballàvem sense parar i dormíem quan podíem, unes quantes hores», recorda. I, tot i que el personal de la central està altament qualificat, sota aquesta pressió és evident que «el nivell d’atenció es rebaixa» i «s’incrementen les possibilitats de cometre algun error», admet. Per això, davant la tensió que es palpava en l’ambient, els comandaments de la central van limitar les tasques a la «prestació de serveis» i el «manteniment», deixant de banda les activitats més compromeses, destaca Makluk.

Sota amenaça

L’únic moment que els treballadors de Txernòbil es van sentir sota amenaça va ser el dia en què els militars russos es retiraven. Es van adonar que els ocupants es volien traslladar en un comboi a un lloc desconegut, probablement a Rússia, els 170 integrants de la Guàrdia Nacional ucraïnesa que vigilaven les instal·lacions en el moment de la invasió i que havien sigut presoners des del primer dia. «Els feien pujar als vehicles en grups de deu i amb les mans lligades a l’esquena», explica.

Notícies relacionades

«El meu col·lega, el segon cap del grup, Volodia Falxovik, va fer un anunci per megafonia denunciant que estaven transportant els nostres soldats a una localització desconeguda; dos generals van venir, ens van confiscar els nostres dispositius mòbils i ens van tancar. Durant més de tres hores no vam poder anar enlloc», rememora. La protesta no va servir de res. Els soldats ucraïnesos finalment van ser traslladats a territori rus, on esperen ser intercanviats com a presoners de guerra per soldats russos sota custòdia de l’Exèrcit de Kíiv.

S’ha especulat molt sobre la possibilitat que els russos, al cavar trinxeres i remoure la terra dins de la zona d’exclusió, haguessin pogut incrementar els nivells de radioactivitat en l’atmosfera. Makluk intenta tranquil·litzar la població. «Ho vull deixar clar: els soldats russos no van cavar al Bosc Vermell, que és el lloc més perillós, sinó en un lloc més net, a prop de Prípiat (on vivien els treballadors de Txernòbil fins a la catàstrofe de 1986). És una zona contaminada on no es pot viure, però descarto que, per culpa d’això, algú hagi de tenir símptomes de radiació», conclou, taxatiu.