Després de la debilitat amb Putin a Ucraïna: ¿és Occident un soci de confiança?

Quan algú expressa els seus dubtes sobre que el bombardeig de la població civil a Ucraïna no mereixi ni tan sols que es bloquegi l’ús del codi «swift» amb els bancs russos, els experts al·ludeixen a dos motius principals: Ucraïna històricament ha estat a la zona d’influència russa i, tant en els acords de Ialta com en la caiguda de l’URSS, es va acceptar que això havia de continuar sent així. D’altra banda, l’OTAN només contempla respondre militarment a l’atac contra un Estat membre i Ucraïna no ho és. Arguments sòlids que xoquen triplement contra el sentit comú dels no experts: ¿La història condemna eternament els estats a viure sota règims totalitaris? ¿Era Bòsnia un Estat membre quan Solana va ordenar bombardejar Sèrbia? ¿No estan sent atacats els ucraïnesos per voler ser un Estat membre?

La timidesa de la resposta occidental davant l’agressivitat de Putin es basa en el dret internacional, però no s’explica des d’aquest punt de vista. L’economista Joseph Stiglitz va advertir fa un parell de dècades de l’error que va suposar després de la caiguda de l’URSS admetre Rússia com a soci comercial a nivell global, i molt especialment europeu, sense preguntar pel seu règim polític i de protecció dels drets humans. Com en el cas de la Xina, l’avarícia de guanyar un gran mercat va fer que Occident acceptés fer negocis en peu d’igualtat amb estats on no es respecten els drets socials ni econòmics, però tampoc els humans. I aquests estats munten ara una guerra quan els ve de gust perquè no podem viure sense el seu gas ni tancar-los les portes dels nostres bancs, que quedarien en fallida si ho féssim. Si la comunitat internacional hagués fet el mateix, per exemple, amb Espanya, encara seguiríem sota una dictadura. El lliure comerç no es pot dissociar del patrimoni democràtic. Aquesta és la lliçó. 

Els pares de la UE (Adenauer, Schuman, De Gasperi) van optar per la via pragmàtica: avançar sempre en allò que és més fàcil arribar a un acord. Primer el carbó, després l’acer, després el mercat interior, la moneda única només per als que la vulguin, Schengen per als que hi estiguin còmodes... Segurament és l’única via possible per convertir un continent que ha protagonitzat les guerres més brutals de la història en una federació d’Estats. Però un dels punts febles d’aquesta manera de fer Europa és la irrellevància en política internacional. Durant anys, a Washington van ridiculitzar la UE dient que no sabien a quin telèfon havien de trucar. Ara poden trucar a Josep Borrell, però el drama és que no sap si contestar pensant en el gas d’Alemanya o en les centrals nuclears de França. En el món bipolar posterior a la Segona Guerra Mundial, la UE podia ser un mercat lliure protegit pel paraigua militar i geoestratègic de l’OTAN. En el món mutipolar de la globalització, la UE ha de decidir quina és la seva opció geoestratègica i incorporar-la al seu patrimoni legal. De la mateixa manera que estan disposats a sancionar Polònia per deslligar els fons dels drets humans, haurien de poder reprendre Macron pel ridícul de fa set dies reunit amb Putin.