La UE perpetua la seva dependència energètica de Rússia

Segons dades de la Comissió Europea, el 2019 gairebé tres quartes parts de les importacions extracomunitàries de gas procedien de Rússia (41%), Noruega (16%), Algèria (8%) i Qatar (5%); dos terços, del cru de Rússia (27%), l’Iraq (9%), Nigèria i l’Aràbia Saudita (tots dos 8%), i el Kazakhstan i Noruega (tots dos 7%), mentre que més de tres quartes parts de les importacions de combustibles sòlids (principalment carbó) van arribar del gegant rus (47%), els Estats Units (18%) i Austràlia (14%). Tots aquests percentatges posen de manifest el paper predominant de Moscou en l’àmbit clau del subministrament energètic.

Panorama incert amb Rússia

Un terreny en què les tensions amb Rússia no són noves. Diversos estats membres van patir situacions complicades el 2004, el 2006 i el 2009 quan Moscou va decidir tancar l’aixeta del gas en ple hivern, després de la revolució taronja a Ucraïna, cosa que va obligar a racionar el consum i a paralitzar fàbriques. Per això alguns analistes estimen que és una crisi autoinfligida per la mateixa UE. «En lloc de prendre’s les crisis del 2006 i el 2009 com a senyals de la necessitat de reduir dràsticament la dependència de Rússia, Europa va ajustar les seves normes i va fer que els estats sentissin que podien augmentar la seva dependència del gas rus», deia fa uns mesos, en el moment àlgid de la crisi de preus, Kristine Berzina, experta del German Marshall Fund.

Va ser arran dels talls en el subministrament a l’est quan la UE va posar en marxa el seu pla de diversificació per buscar subministradors alternatius, als Estats Units, Qatar o els països asiàtics; construir noves terminals d’emmagatzemament de gas natural liquat en diversos països d’Europa, i utilitzar-les de forma més eficient. Tot això no li ha permès al club escapar-se dels tentacles energètics de Rússia, el maldecap geopolític més gran de la UE aquests dies. Tot i que la diversificació serà la clau per avançar cap a la neutralitat climàtica, a la qual s’han compromès els Vint-i-set per al 2050 en el marc del Pacte Verd, fins ara els 27 han mantingut 27 polítiques energètiques diferents, amb interessos diversos, i decisions molt qüestionades, com la construcció del gasoducte NordStream2, entre Alemanya i Rússia, a través del mar Bàltic.

Posició dominant

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

En mans del gegant Gazprom, companyia controlada pel Kremlin acusada en el passat per Brussel·les d’abús de posició dominant en el mercat, per a alguns actors es tracta d’un projecte purament comercial que només incumbeix Berlín. D’altres, no obstant, no dubten a veure una arma geopolítica més en mans de Moscou per perpetuar el control energètic sobre la UE i de passada privar la malmesa economia ucraïnesa dels necessaris ingressos per drets de trànsit del gas rus.

És el cas de Polònia. «És un instrument de la influència de Rússia sobre la seguretat europea, així que no podem esquivar aquest element de la nostra discussió sobre seguretat perquè l’amenaça a la nostra seguretat i estabilitat energètica europea i el xantatge energètic sobre Ucraïna i altres països és un fet», es queixava a principis d’anys el viceministre d’Exteriors polonès, Marcin Przydacz.