Els inicis de Gabriel Boric: quan l’avui president era l’‘enfant terrible’ xilè

Boric va passar de pintar parets amb la marca «I^3» (Intransigència Esquerra Insurreccionalista) durant l’adolescència a la seva Punta Arenas natal a agitar les protestes estudiantils a Santiago, mentre estudiava Dret. Va ser una de les cares visibles del precariat que entrava a la universitat i en sortia amb un sac de deutes i un títol que no sempre es traduïa en feina de qualitat. Perquè a Xile el pes dels centres privats en el sistema universitari xilè és altament elevat i més d’un milió d’estudiants tenen contret un crèdit amb aval de l’Estat (CAU) per poder cursar els estudis.

Notícies relacionades

Rússia i Itàlia s’embranquen en una crisi diplomàtica

El sisme més fort de l’última dècada

Gran part dels fills de la transició xilena –les primeres eleccions post-Pinochet van ser el 1989– no es veien representats en el sistema de partits heretat del règim: Concertació. El Partit Socialista i Democràcia Cristiana s’anaven alternant la presidència i no ha sigut fins a la victòria de Boric que s’ha trencat per primera vegada aquest binomi. Abans, Boric ja va aconseguir el 2013 ser elegit diputat al Parlament xilè sense pactar amb els partits tradicionals. Un fet sense precedents, ja que en el llavors sistema electoral es premiava les formacions majoritàries i per aconseguir representació en un territori era necessària una victòria contundent.

I va ser l’únic dels líders estudiantils que després van saltar a la política institucional que ho va aconseguir sense aquest pacte amb els vells partits, ja que la majoria es va integrar al Partit Comunista (acusat llavors de multa del Partit Socialista). El seu discurs directe, contundent i obertament esmenador de l’‘establishment’ i les lògiques que fins aleshores havien imperat en la política xilena li van valer l’etiqueta d’‘enfant terrible’. Boric entra al Congrés empès per la seva fama entre els estudiants i a partir d’aquí comença a entendre que, perquè la seva lluita prosperi, ha de convertir-se en un altaveu més ampli, passar a representar més lluites i no caure en la comoditat de la marginalitat. Aquest va ser un dels gèrmens del Front Ampli, que avui l’ha portat a proclamar-se no només com el president més jove de la República de Xile, sinó com el referent per a la nova esquerra llatinoamericana.