Gervasio Sánchez: «No és igual ser dona que home en una guerra»

Autor de diversos llibres i premiat amb els premis més prestigiosos en periodisme, Sánchez presenta ara, coincidint amb el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona, l’obra ‘Violencias, Mujeres, Guerras’, un volum amb 90 fotografies impactants de dones i nenes víctimes de les guerres, de les dictadures militars i de les crisis humanitàries. La primera fotografia data de 1984, a Guatemala. Les últimes capten el rescat de persones refugiades en el Mediterrani Central.

Editat amb l’ajuda de l’Institut Aragonès de la Dona, l’autor ens transporta a 25 conflictes: nou d’africans, set de llatinoamericans, cinc d’asiàtics i quatre d’europeus. Dones i nenes violades, mutilades per l’esclat de bombes o de mines, víctimes de malalties pròpies de l’extrema pobresa o persones desplaçades o refugiades de guerra. Tampoc falten les mares que porten dècades buscant els seus marits o fills desapareguts i «que de tant buscar s’acaben oblidant de les seves pròpies vides», apunta el fotoperiodista.

Noms i cognoms

«Ha sigut un treball molt laboriós i selectiu. He hagut d’escollir entre més de 500 fotografies». Cada una de les imatges –moltes de les quals en format retrat, on les protagonistes apareixen mirant a càmera– va acompanyada d’un text que acosta el lector encara més si és possible a la tragèdia viscuda per les protagonistes. «M’agrada personalitzar les històries, donar nom i cognom a les persones que fotografio, contextualitzar les imatges», afirma l’autor. «Els mitjans solen parlar de xifres de víctimes, i com més zeros tingui aquesta xifra més rellevància es dona a la informació. Però darrere d’aquest nombre hi ha persones amb noms i cognoms, que tenen una història al darrere».

Sánchez lamenta el seguiment «superficial» que fan els mitjans sobre els conflictes armats. «Fa poc es va posar de moda l’Afganistan, amb la presa del poder dels talibans. I tots semblaven conèixer molt bé el país i el conflicte. Aquests ‘experts’, molts d’ells ni tan sols han estat al país, no han deixat de parlar de la tragèdia que pateixen la dones afganeses», explica. «Semblen haver oblidat que fa 42 anys que l’Afganistan està en guerra, des de la invasió soviètica, i que les dones afganeses han sigut víctimes sempre», afirma. Les guerres no acaben quan callen les armes.

Crims de lesa humanitat

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

També posa èmfasi en la passivitat de la comunitat internacional davant els abusos de tot tipus que pateixen les dones en situacions d’extrema violència. Des del 2010 l’ONU exigeix la persecució dels responsables de violació i d’altres formes de violència sexual en zones de conflicte, actes que constitueixen crims de lesa humanitat. «Fa tan sols una dècada que es va adoptar aquesta resolució, quan ha sigut una pràctica habitual al llarg de la història», recorda el fotoperiodista.

«Quan tot s’enfonsa i els ponts de convivència s’esquerden, apareix la set de violència insaciable de l’ésser humà», escriu l’autor en el pròleg titulat «Saquen mi cuerpo de la guerra»: La violència específica contra la dona, utilitzada habitualment com a arma de guerra, és part de la gran tragèdia. Aquest llibre ajuda a no oblidar-ho.