Òbit
Mor l’expresident algerià Abdelaziz Bouteflika
Va ser el dirigent més longeu d’Algèria, des del 1999 fins al 2019
L’expresident d’Algèria Abdelaziz Bouteflika ha mort avui a l’edat de 84 anys víctima d’una llarga malaltia, que des del 2013 el mantenia incapacitat, sense capacitat de parla i moviment autònom, va informar la presidència en un comunicat.
Nascut el 2 de març de 1937 a la ciutat marroquina d’Oudja, Bouteflika es va unir molt jove a la revolució contra l’ocupació francesa i va dirigir el país entre 1999 i 2019, any en què es va veure forçat a abandonar el poder a causa de les multitudinàries manifestacions populars en contra seu i la pressió de l’Exèrcit. El moviment, conegut com a «Hirak», es manté des d’aleshores als carrers per exigir les caiguda definitiva del règim militar que gestiona el país des de la independència el 1962 malgrat la repressió policial.
Abans, havia sigut un dels polítics més hàbils del món àrab i el cap de la diplomàcia algeriana més longeu. Fill d’Ahmed Bouteflika i Mansouriah Ghezlaoui, Bouteflika va créixer al Marroc al costat dels seus cinc germans i des d’allà es va unir, a l’edat de 19 anys, a l’anomenat Exèrcit d’Alliberament Nacional (ALN), braç armat i clandestí del Front d’Alliberament Nacional, després de militar en una cèl·lula del partit marroquí Al Istiqal, d’Allal al Fassi.
Intel·ligent i sagaç, el 1958 es va unir al cercle del líder independentista i després segon president de l’Algèria independent, Houari Boumediene. Com el seu secretari personal, va ascendir amb celeritat en la jerarquia de l’FLN: el 1962, amb tot just 25 anys, va ser designat ministre de Joventut, Esports i Turisme en el primer Executiu independent, dirigit per Ahmed Ben Bella, i membre de l’Assemblea Constituent per la regió de Tlemecen, a la costa oest del país.
El rostre de l’Algèria independent
Tres anys després, la seva intervenció va ser fonamental en el pols pel poder que van mantenir el president i el seu mentor, que va donar un cop d’estat i va convertir Bouteflika en el rostre de la nova Algèria. Com a ministre d’Exteriors, va ser present en totes les crisis viscudes en la dècada dels anys setanta, en la qual Algèria va ser un membre molt actiu en el Moviment dels Països Alineats, i en què es va convertir en un dels defensors més grans de la causa palestina, acollint als seus territoris grups qualificats de terroristes i fent d’intermediari en segrestos internacionals.
El 1979, va ser elegit president el general Chadli Bendjedid, un altre dels herois de la guerra d’independència (1957-1962) i Bouteflika va començar a perdre poder i influència fins a arribar a ser marginat i acusat de desviar desenes de milions de dòlars del pressupost assignat a les diverses ambaixades.
Investigat, es va exiliar durant sis anys per tornar al país el 1987 i afegir-se a un grup de personalitats nacionals que després de la brutal repressió de les protestes a Alger van firmar un manifest en favor de la democràcia i les reformes polítiques.
Instal·lat en el nucli dur de l’estat, va passar de forma discreta els primers anys de la cruenta Guerra Civil entre l’Exèrcit i els grups islamistes radicals, que va causar milers de morts i més de 300.000 desapareguts i que va convertir Algèria en el país més perillós de la dècada dels noranta.
Eleccions controvertides
El 1999, i en ple auge dels atemptats a estrangers i de les matances en diferents llocs del país, Bouteflika va aconseguir l’aspirada presidència després de la renúncia del president Liamine Zerual gràcies al recolzament del FLN i de les forces de Seguretat, malgrat presentar-se a l’elecció com a independent. Després de la seva aclaparadora victòria a les urnes, va oficialitzar la treva establerta per l’Exèrcit Islàmic de Salvació i va oferir un procés de diàleg i reconciliació nacional que va aconseguir la fi del vessament de sang el 6 de juny de 1999.
Notícies relacionadesConegut des d’aleshores com el pacificador, va aconseguir la reelecció en tres ocasions, després d’esmenar la Constitució i entre denúncies de frau electoral, inclosa la victòria en els comicis del 2014, que va aconseguir malgrat patir un ictus mesos abans i no participar en la campanya electoral. Des d’aleshores, les seves aparicions públiques es van reduir i mai més es va dirigir a la nació de viva veu, alimentant les sospites sobre el seu veritable estat de salut i sobre qui dirigia en realitat la nació.
El febrer del 2019, l’anunci per part del cercle de poder que optaria a un cinquè mandat consecutiu malgrat el seu evident deteriorament físic va desencadenar les protestes al carrer i va revelar el pols per la direcció del país que es lliurava al si de l’Exèrcit. L’abril d’aquell mateix any, i amb milers de persones cada divendres al carrer, aquest mateix cercle de poder va anunciar la dimissió del mandatari més longeu i el polític més hàbil i influent de l’Algèria independent.
