L’ambaixada d’Espanya a Kabul va avisar del perill tres mesos abans

«Es recomana als espanyols que es puguin trobar en aquest país que l’abandonin al més aviat possible fent ús dels vols comercials actualment disponibles», diu encara el missatge. Ja no hi ha vols comercials, només militars, i només quan les forces nord-americanes –6.000 soldats– i britàniques –900– aconsegueixen calmar els voltants per permetre la successió de slots de sortida, cada dia més lenta i dificultosa.

Aquesta recomanació era l’enèsima. Des del juny passat, el personal de l’ambaixada s’havia embarcat en un rastreig d’espanyols, relaten fonts diplomàtiques, per advertir-los que la situació es deteriorava i que no convenia ser allà quan culminés la retirada de l’Exèrcit nord-americà del país.

Va ser el 14 d’abril quan l’OTAN va decidir que Resolute Support (Suport Decidit), l’última operació de la coalició internacional a l’Afganistan, acabaria l’11 de setembre. Dos mesos després, l’ensorrament de les institucions afganeses començava a fer-se evident.

Petita colònia

La colònia espanyola al país no era nombrosa: mig centenar, majoritàriament homes. No hi ha una comptabilitat exacta, perquè «no tothom compleix el tràmit» –obligatori però d’incompliment no sancionable– d’apuntar-se en el Registre de Matrícula Consular, relaten les mateixes fonts. I aquest arxiu pot ser més que útil en moments de tribulació. S’hi inscriu el nom del resident, el telèfon, el domicili... dades essencials que en diversos casos de residents els faltaven a Ferrán i la seva gent.

«Per sort no eren gaires», expliquen les fonts consultades. Feia sis mesos que no tots vivien al país, el termini en què es fa preceptiu matricular-se. La majoria dels espanyols eren empleats d’organitzacions internacionals i de diverses multinacionals, dues de les quals espanyoles. No va ser necessària gaire persuasió. La proximitat d’una situació perillosa era comentari habitual en la comunitat d’expatriats de diversos països. Aviat gairebé la meitat dels espanyols havien sortit pels seus propis mitjans en vols comercials.

Per ‘e-mail’, per telèfon o amb missatges a la web, l’ambaixada anava avisant els més remisos. Tres d’ells van deixar d’agafar el mòbil a finals de juliol, i van tornar la trucada des de l’aeroport, a punt d’embarcar. «ES RECORDA QUE HI HA UN RISC SERIÓS A TOT EL PAÍS QUE ES PRODUEIXIN ATEMPTATS I SEGRESTOS», insistia la legació en un missatge renovat tres vegades des del juny. «Es poden produir manifestacions o alteracions de l’ordre públic en qualsevol moment, però, sobretot, atacs amb bombes i atacs suïcides, especialment en llocs públics, edificis governamentals, seus d’organitzacions internacionals i d’ONGs i hotels», advertia.

El rastreig i la repetició de trucades i correus «va fer efecte». «N’estem satisfets. No va ser clarividència, és que la situació anava empitjorant», diuen a Exteriors. Quan ja era irreversible, amb els talibans disparant a l’aire als voltants de l’aeròdrom Hamid Karzai, a l’Afganistan només quedaven cinc espanyols. Dues són persones amb doble nacionalitat; amb elles en van arribar tres més a Torrejón de Ardoz a dos quarts de cinc de la matinada del 19 d’agost en un avió militar: un pare que ja no és de mitjana edat, una dona amb vel negre i una filla amb cansament i tristesa al rostre i cap maleta a la panxa de l’aeronau.

Els últims de Kabul

Gabriel Ferrán Carrión, madrileny de 60 anys, diplomàtic de carrera, ja havia sigut cessat com a ambaixador d’Espanya a la República Islàmica de l’Afganistan quan la situació en aquest país no tenia retorn. El 4 d’agost va publicar el BOE la seva substitució per Ricardo Losa, diplomàtic gairebé coetani, que ha sigut subdirector general per al Pacífic, Sud-Est Asiàtic i les Filipines, i que de moment no podrà exercir. Però Ferrán amb prou feines va tenir temps de recollir estris.

Abans de veure’s organitzant l’evacuació de col·laboradors d’Espanya a l’aeroport de Kabul, Ferrán va passar per les ambaixades del Líban, Malàisia, Costa Rica i el Marroc, i havia assessorat la Secretaria d’Estat de Seguretat i la Sotssecretaria d’Exteriors, dirigint l’Obra Pia dels Sants Llocs, vella institució ministerial que es dedica a la preservació de la presència històrica d’Espanya en el que va ser «Terra Santa».

La seva destinació actual és molt menys plàcida. Al final del seu primer lloc com a ambaixador Ferrán assisteix a la tràgica fugida dels afganesos. La primera setmana de drama l’ha passat amb la sola ajuda de Paula Sánchez, diplomàtica jove, segona cap de l’ambaixada. El dia 19 Exteriors va decidir enviar dos diplomàtics més de reforç per ajudar en l’evacuació.

Notícies relacionades

Últimes notícies de l’Afganistan: Els EUA surten de Kabul i posen fi a 20 anys de missió

Sánchez i Biden analitzen la situació a l’Afganistan i el procés d’evacuació

Seran els últims a sortir, va prometre el ministre José Manuel Albares. Ells i els 17 policies del Grup Especial d’Operacions i de les Unitats d’Intervenció Policial que custodiaven l’ambaixada, i que rebran reforços. «Quan s’estimi convenient, tots ells retornaran a Espanya alhora», han indicat fonts de la Direcció General de la Policia.

Ara a aquests agents els correspon el rastreig. Localitzen col·laboradors de les missions espanyoles, surten de la bombolla a buscar-los i els custodien fins a un punt d’intercanvi on soldats del batalló CIMIC (Cooperació Civicomilitar de l’Exèrcit de Terra) i de l’Esquadró de Suport al Desplegament Aeri (Exèrcit de l’Aire) reben i embarquen a l’avió als evacuables de la llista d’Espanya –fins a 500, si ho aconsegueixen– i als de les llistes d’altres països de la Unió Europea. El total de militars enviats a la zona per a l’evacuació, segons va confirmar Defensa aquest dissabte, és de 110, entre els desplegats en la base aèria dubaiana d’Al Minhad i els que treballen a l’aeroport de Kabul.