Repressió talibà

El desemparament de les dones afganeses: «Morirem lentament en la història»

  • L’arribada al poder dels talibans amenaça les dues dècades de conquestes dels drets de les dones i nenes a l’Afganistan

  • En molts llocs del país ja se’ls ha restringit la llibertat de moviment i l’accés a l’educació, alhora que han sigut obligades a portar burca 

El desemparament de les dones afganeses: «Morirem lentament en la història»

AKHTER GULFAM / EFE

5
Es llegeix en minuts
Andrea López-Tomàs
Andrea López-Tomàs

Periodista i politòloga. Corresponsal a l'Orient Proper des de Beirut.

ver +

«No li importem a ningú». Amb les llàgrimes que li lliscaven per les seves galtes, una jove fixa la seva mirada a la càmera i es lamenta. «Morirem lentament en la història», constata després de disculpar-se pel seu plor. El seu plany és el de milions de noies com ella que comparteixen la mateixa desgràcia. «No comptem perquè vam néixer a l’Afganistan», apunta. El seu cabell recollit en un parell de trenes aviat estarà tapat cobert i la seva llibertat no li tornarà a pertànyer. Milions de dones i nenes afganeses clamen contra l’abandonament d’una comunitat internacional que les ha deixat soles davant la misogínia dels talibans.

En només unes hores, es poden esfumar dues dècades de molt esforç per garantir els drets de les dones. Però no només per ara, sinó també per a les futures generacions. La presa de Kabul és l’última prova del domini gairebé absolut dels talibans sobre l’Afganistan. I, com sempre, dels 38 milions d’habitants que té el país, són les dones les que pagaran amb els seus somnis i les seves vides una guerra que no han escollit. El retrocés ja és una realitat que atempta contra els drets de 16 milions de dones i nenes.

A l’entrar per la força en una llar, un dels primers llocs que inspeccionen els talibans són els armaris. Allà, compten els vestits per saber quantes dones viuen en aquesta casa. I, si no porten burca, són fuetejades en públic. Als territoris que han anat caient en el seu poder, els han restringit la llibertat de moviment de manera que no tenen permès sortir al carrer sense la companyia d’un familiar home. No poden treballar ni acudir a les escoles públiques ni als hospitals.

Morir lentament

Quan les estudiants de la universitat d’Herat, a l’oest del país, van intentar accedir a classe, se’ls va denegar l’entrada. Poc importa que componguin el 56% del cos estudiantil ni que la seva mitjana acadèmica sigui superior a la dels seus companys homes. A les treballadores de la institució tampoc se’ls va permetre accedir al seu lloc de treball. Les primeres víctimes del domini talibà són els somnis d’aquestes dones; després, les seves vides. Per a aquelles que no gosen queixar-se ni rebel·lar-se, ni tan sols somiar, moren més lentament des de la comoditat de la seva llar que acabarà convertint-se en presó.

Prohibir l’educació a les nenes és l’arma més poderosa dels talibans i la que té pitjors conseqüències a llarg termini. Moltes d’elles són casades per força, és a dir, convertides en esclaves sexuals al servei de la causa talibana, l’única funció de la qual és produir més soldats per a la lluita. A més, la impossibilitat d’accedir a la feina condiciona el seu estat de salut. Com que estan prohibides les relacions entre homes i dones, l’absència de doctores dones per atendre les pacients porta efectes letals.

Moltes d’aquestes dones ja saben el que els espera. Entre 1996 i el 2001, després de la catastròfica retirada soviètica de l’Afganistan i una sagnant Guerra Civil, els talibans van prendre el poder. Van imposar el que van anomenar una interpretació estricta de la llei islàmica, molt allunyada del que estableix l’Alcorà. Les dones no podien treballar, les nenes tenien prohibit assistir a l’escola. El burca es va convertir en el rostre comú de la meitat de la població afganesa i qualsevol decisió d’una dona havia de passar per l’aprovació d’un home.

La policia religiosa dels talibans patrullava amb impunitat els carrers humiliant i agredint les dones que infringien les regles, tot i que només impliqués deixar el seu rostre al descobert. Van ser els anys de les lapidacions públiques en estadis esportius a aquelles dones acusades d’adulteri, és a dir, qualsevol relació fora de l’àmbit del matrimoni. La terrible guerra civil vafganesa a deixar milers de dones viudes que, davant la prohibició de treballar dels talibans, es van veure forçades a exercir la prostitució per evitar la gana i la pobresa. Cada divendres aquestes dones eren apedregades als estadis.

Generacions futures

A la moderna capital de Kabul, només les més grans recorden aquells dies del terror més cruel. Amb dos terços de la població menors de 30 anys, moltes dones mai han viscut sota control talibà. Els últims 20 anys han permès que part de la població femenina es converteixi en infermeres, professores, periodistes, metges o diputades, entre altres professions. El 25% del Parlament de Kabul l’ocupen dones i 100.000 més són part de consells locals. Amb una presència creixent a les aules, fa anys que les afganeses lluiten i atresoren aquestes conquestes per a les generacions futures. 

Notícies relacionades

«Tots aquests homes del món estan destruint amb el seu poder una gesta que hem aconseguit amb molt esforç», denunciava a la televisió Mahuba Seraj, la fundadora de la Xarxa de Dones Afganeses. «El que està passant avui a l’Afganistan farà retrocedir al país 200 anys, de nou», va afegir. Els atacs sobre les periodistes en els últims mesos amb almenys quatre professionals de la informació assassinades des de desembre auguren una apagada informativa sobre la vida de les dones.

Una altra jove periodista de 22 anys convertia les seves llàgrimes en paraules sota una firma anònima a The Guardian. «La setmana passada era periodista, avui no puc escriure sota el meu nom ni dir d’on soc ni on soc; la meva vida sencera ha sigut destrossada en només uns dies», confessava. Les afganeses lamenten l’abandonament d’una comunitat internacional que les va utilitzar per ocupar el seu país, però maleeixen l’aterridor silenci que ara envolta el seu present. I la foscor que ja tenyeix el seu futur.