Cuba va celebrar amb extrema austeritat el Dia de la Rebel·lia Nacional

El 26 de juliol és, des de 1959, la principal efemèride de l’Estat cubà. Però celebrar el Dia de la rebel·lia Nacional portava aquest any massa inconvenients. D’un costat, els efectes de la pandèmia amb el fort creixement dels contagis. De l’altre, els ecos encara persistents de l’esclat social de l’11-J que el Govern no ha deixat de qualificar de contrarevolucionari i que, en els fets, s’ha constituït en un acte de rebel·lia contra la precarietat i les postergacions. Alguns dels protagonistes d’aquestes manifestacions van començar a ser jutjats en el marc de processos qüestionats per sectors dissidents. Per això, la commemoració d’un nou aniversari de l’atac contra el Cuartel Moncada, encapçalat el 26 de juny de 1956 pel jove advocat Fidel Castro i un grup d’insurgents, entre ells el seu germà petit, Raúl, es va abstenir aquesta vegada de les massives manifestacions i els discursos extensos del lideratge.

Una ofrena floral al cementiri patrimonial de Santa Ifigenia, a nom de Raúl Castro, va quedar com a testimoni de l’extrema austeritat oficial durant el nou aniversari. El president i principal autoritat del Partit Comunista (PCC), Miguel Díaz-Canel, va participar juntament amb 100 estudiants d’un treball voluntari per donar suport a la collita de vegetals i hortalisses en la perifèria havana. «Avui rendim homenatge a la generació que va assaltar el Moncada amb més idees que armes. Ens vam despertar fent treball voluntari en la producció d’aliments».

Hoy rendimos tributo a la generación que asaltó el #Moncada con más ideas que armas. Amanecimos haciendo trabajo voluntario en la producción de alimentos en la Capital. Cantamos con Eduardo Sosa y Ray Fernández. Es lunes y parecía domingo. #PonleCorazonACuba pic.twitter.com/nOAZisurUe

— Miguel Díaz-Canel Bermúdez (@DiazCanelB) 26 de julio de 2021

Ecos de la protesta

Díaz-Canel va demanar els joves que, «sense cap mena de barreres», plantegin a les institucions «les seves inquietuds» i els seus «problemes». Per al president és necessari «renovar les maneres de participació de la població» i de les organitzacions que els representen. També va reconèixer la necessitat de «potenciar un grup de programes socials». La protesta de l’11-J va tenir un fort component popular, especialment als barris on viuen els afrocubans i les persones que no es beneficien de la recepció de les remeses en dòlars que envien els seus familiars des de l’exterior. «Nosaltres –va emfatitzar– [...] hem d’eliminar les causes que provoquen la marginalitat, que provoquen el delicte, que provoquen que hi hagi persones vulnerables, que provoca que hi hagi famílies vulnerables.» El principal dirigent del PCC va tornar a postular la hipòtesi que l’esclat de fa unes setmanes va ser, en bona mesura, conseqüència d’una conjura externa. «No tenim per què creure que tot el que ens posen a les xarxes socials immediatament és la veritat».

Mentrestant, el ministre d’Exteriors, Bruno Rodríguez, va assenyalar que el 16 de juliol ha ensenyat als cubans a «no intimidar-nos davant els revessos i a encoratjar-nos amb enginy i afany». L’illa, va remarcar, enfronta «el bloqueig econòmic, comercial i financer genocida que utilitza la pandèmia de la Covid-19 com a aliada en la seva guerra no convencional contra Cuba».

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Rússia adverteix a Polònia que no aculli armes nuclears

La revista digital La Joven Cuba va considerar, no obstant, que «els dirigents cubans van començar a viure d’esquena a la realitat, rebutjant que les èpoques i valors havien canviat, que les generacions més joves ja no eren els entusiastes revolucionaris dels anys 60 ni els obedients militants d’altres dècades; que seixanta anys no transiten per gust i que els mecanismes de comunicació i interconnexió d’una generació a l’altra es modifiquen d’arrel». Per aquests dirigents, «el temps a l’interior del país semblava que s’hagués aturat». El recent congrés partidari «va ser l’última possibilitat que potser hauria pogut apaivagar les tensions i encoratjar la remodelació. I tot això és el que condueix directament a l’esclat social de l’11 de juliol, les seves seqüeles i ulteriors i renovades tensions, interrogants i incògnites».

dejemos de echarle la culpa de todos nuestros males al imperio. Desde Washington hasta la Calle 8, y a los asalariados en la Isla; a todos los tomó por sorpresa los hechos del #11JCuba.: Domingo Amuchástegui https://t.co/JFrg74fVxs #Cuba #CubaViva @lajovencuba @DiazCanelB

— La Joven Cuba (@lajovencuba) 26 de julio de 2021

El final d’una generació

En aquest context, el Ministeri de les Forces Armades Revolucionàries (MINFAR) va informar sobre la defunció del general de la Reserva, Manuel Eduardo Lastres Pacheco. Es tracta del quart oficial d’alt rang que ha perdut la vida en poc més d’una setmana. Lastres Pacheco es va iniciar el 1957 en la guerrilla que comandava Ernesto ‘Che’ Guevara. Prèviament, havien mort el general de divisió Rubén Martínez Puente, el cap de l’Exèrcit Oriental, Agustín Peña, i el general de brigada de la Reserva, Marcelo Verdecia Perdomo. Quatre protagonistes de la primera generació del castrisme.