Cinc anys després de la mort d'Ailan Kurdi, sense solució a l'Egeu

Va ser durant l’apogeu màxim de la crisi dels refugiats. En tan sols un any, especialment en els mesos d’estiu, 860.000 persones van entrar a Europa a través de Grècia. Com l’Ailan, la majoria eren refugiats sirians que fugien de la guerra al seu país i dels bombardejos indiscriminats de l’Exèrcit de Bashar al-Assad, president sirià, i del seu aliat, la Rússia de Putin.

Però la mort no només era a Síria. Les xifres espanten: el 2014, 405 persones van morir intentant creuar el mar Egeu; 799 –entre les quals hi ha Ailan– el 2015; 441 el 2016; 59 el 2017; 174 el 2018; 70 el 2019; 46 en aquest 2020. Les dades són de l’ACNUR, l’agència per als refugiats de les Nacions Unides.

Aquest any, les xifres d’arribades han caigut en picat perquè, a causa de la pandèmia, Turquia va tancar completament les seves províncies i cap refugiat que no estigués ja a la costa turca podia accedir a les seves platges.

Abandonats a la mar

Però en els últims mesos –des de juny–, les restriccions han sigut aixecades i, no obstant, molt poca gent arriba a les costes gregues. El ministre hel·lè de Migració, Notis Mitarakis, celebrava aquest dilluns passat: «¡Tercera setmana consecutiva amb zero arribades a Lesbos, una cosa que no passava des del 2014!», va escriure el polític, que no va explicar el motiu pel qual no hi ha arribades oficials.

Segons diverses organitzacions, estudis i els testimonis de desenes de refugiats, la guàrdia costanera grega intercepta les llanxes de refugiats al mar, les trenca, les enfonsa, i col·loca els migrants a la deriva en llanxes amb forma de tenda de campanya que floten perdudes a l’aigua. Llavors, els grecs remolquen l’embarcació cap a aigües territorials turques, i allà els abandonen a la seva sort: si tenen fortuna, els turcs els rescataran.

Aquesta pràctica ja va ser documentada el 2015, tot i que després de les denúncies es va aturar. Però aquest 2020, a principis de març –quan Recep Tayyip Erdogan va anunciar que les portes a Europa s’obrien–, la guàrdia costanera grega va tornar a recórrer a aquest recurs. Tampoc va ser una novetat enorme: a la frontera terrestre entre Turquia i Grècia mai va deixar d’ocórrer.

«Tot ha canviat: abans s’amagaven si havien de fer una devolució en calent. Però ara es creuen amb una impunitat absoluta. Fan el que volen sense amagar-se, tot i que després ho neguin tot», explica Pat Rubio Bertran, cap de projecte de l’oenagé Refugee Rescue, que fins fa una setmana operava rescatant barcos de refugiats al nord de Lesbos.

L’organització ha cancel·lat el seu projecte. «Quan sortíem a fer rescats sempre ens coordinàvem amb les autoritats al mar. Compartíem informació sobre possibles rescats. Però des de fa uns mesos la comunicació s’ha perdut. Volen assegurar-se que no hi hagi testimonis», continua Rubio.

Problemes a l’interior

El Govern de Kyriakos Mitsotakis, elegit primer ministre l’estiu passat, no s’ha limitat a complicar-los la vida als refugiats a la mar. També ho ha fet a l’interior, creant legislacions que dificulten l’existència de les oenagés d’ajuda sobre el terreny, obligades a registrar-se a Atenes. El seu objectiu és clar: posar traves a la seva feina.

«Construïm la nostra instal·lació per tractar la Covid-19 al costat de Moria [a Lesbos] durant la pandèmia, amb el coneixement explícit i exprés de les autoritats sanitàries de l’illa i del Govern central. Al principi se’ns va donar suport, perquè érem els únics que donàvem una resposta in situ. Però les autoritats d’urbanisme ens van començar a multar, i al final ens han obligat a tancar el recinte», diu Faris Al Jawad, director de Comunicació de Metges sense Fronteres (MSF) als Balcans.

Notícies relacionades

A la frontera grecoturca: «Ens peguen, ens roben i ens tornen a l'aigua»

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

«En temps d’una pandèmia global és absurd que ens pugui passar això, i el Govern no va fer prou per parar-ho. Hi va haver alguns esforços concrets per ajudar-nos, però no hi van fer prou», continua.

La imatge d’Ailan Kurdi en aquella platja, al final, ha servit de poc. El fons de la mar de l’Egeu, dia a dia, lentament, continua omplint-se. I a les costes –tant a la turca com a la grega– hi continuen havent milers d’Ailans, sirians, afganesos, iraquians, pakistanesos..., atrapats, fugint del passat i sense un futur.