Distopia de la distopia

Donald Trump ajorna les eleccions del 3 de novembre i obté poders especials. El ‘Conte de la serventa’ passa a ser una novel·la-sèrie d’anticipació. El president amb ínfules d’autòcrata s’erigeix en dictador provisional per salvar el seu país. La por del contagi bloqueja la reacció del carrer. Ningú s’atreveix a sortir del confinament. La Unió Europea es trenca en tres blocs davant de la falta de coordinació en la crisi del Covid-19, on Itàlia i Espanya s’han sentit abandonades. La falta d’un acord per posar fi a l’ajustament va ser la rematada final. El sud exigia una forta inversió pública per evitar que la recessió acabés en gran depressió; el nord es va mantenir fidel al rigor del dèficit elevat a deïtat i l’est es va fer cada vegada més euroescèptic. Pequín arrenca la seva economia amb diversos mesos d’avantatge i lidera la lluita contra la pandèmia. La Xina passa a ser la gran superpotència mundial.

No es preocupin, d’aquest paràgraf només es complirà la part de la Xina. Els seus enviaments d’ajuda a Itàlia i Espanya són una mica més que un gest propagandístic, apunten a un canvi dramàtic en els equilibris internacionals. Tancats a casa no som capaços d’entendre la dimensió del que està passant, ni imaginar com serà el món resultant. No només el de la política mundial, sinó el nostre, el de cada dia, en les relacions amb els altres, siguin família o veïns.

La crisi ha alterat de cop les jerarquies. Els importants ja no són els famosos i els rics que no volen pagar impostos, ni els banquers ni els crupiers que mouen les borses internacionals. Els essencials són la gent que ha patit les retallades des del 2008: el personal sanitari, els treballadors dels mercats i els supermercats, els reposadors, els farmacèutics, els policies de barri. La gent útil. Tampoc són necessaris els fabricants d’armes, ara necessitem respiratoris.

Posposició d’eleccions

Trump no pot posposar les eleccions amb una ordre presidencial. Necessitaria un cop d’Estat. Es podria modificar la llei federal de 1845 que determina la data, «el primer dimarts després del primer dilluns de novembre», argumentant raons d’emergència. Per retardar-la necessitaria una llei federal aprovada pel Congrés  (la Cambra baixa està dominada pels demòcrates i el Senat, pels republicans), firmar-la i que després la confirmin els tribunals. El que no es pot modificar, perquè és a la Constitució i exigiria una reforma de pes, és la data en què el president ha d’assumir el càrrec: 20 de gener, a les 12.00 hores. Podrien posposar les eleccions diverses setmanes, però no la data de jura del càrrec. Un altre problema a resoldre és com es votarà. No es tracta d’un assumpte menor després de la trama russa de les eleccions del 2016.

Fins i tot no fa res culpàvem els britànics de tots els mals de la UE, dèiem que eren els grans bloquejadors. Ja no hi són i la UE mostra la mateixa lentitud de sempre. És un transatlàntic amb massa capitans a bord. El sud ampliat, perquè França està en aquesta lluita al costat d’Espanya i Itàlia, vol que se suspengui l’ajustament i que es reforci l’Estat del benestar, que és el que ens traurà d’aquesta gran crisi, la pitjor des de la segona guerra mundial, en paraules d’Angela Merkel. 

Si fos així, Europa necessitarà un nou pla Marshall per sortir del postconflicte. No s’hauran de reconstruir ciutats ni les infraestructures, en això estem millor que el 1945, però sí que caldrà rescatar els milions de persones que perdran els seus llocs de treball i les empreses que els generen. Els EUA no portaran aquesta vegada cap pla miraculós, que a Espanya va passar de llarg sota del balcó de Luis García Berlanga. Potser és l’oportunitat de la Xina.

Mesos

Notícies relacionades

Coronavirus a Espanya i el món: Última hora de la Covid | Notícies en DIRECTE

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Si això durés dues o tres setmanes tornaríem als temps feliços sense aprendre’n res, com si sorgíssim d’un malson. Però això durarà mesos. Trigarem a recuperar la llibertat de moviment i la possibilitat del contacte. Aquesta gran aturada representa una oportunitat per repensar-se i meditar sobre la societat en què vivim.

Hi ha més amenaces mortals, no tan evidents com el Covid-19, que poden liquidar-nos com a espècie. La principal és el canvi climàtic. Una setmana de confinament i la contaminació cau a la meitat a Barcelona i Madrid. ¿Deuen ser els cotxes? ¿Deu ser el tipus de vida? Serà necessari tornar als temps del New Deal, que van ser d’esperança i esforç. Les persones han d’estar sempre per sobre dels diners. Siguin pessimistes, l’encertaran.