LA REALITAT DE LA NACIÓ MAGRIBINA

Les tres guerres de Líbia

Després de la caiguda del dictador Gaddafi i l'extinció de l'Estat Islàmic, el país viu immers en una llarga lluita entre faccions

Les tres guerres de Líbia

Ricardo Garcia Vilanova

6
Es llegeix en minuts
Ricard García / Devreporter/ Fede/ Novact

A la plaça principal de la ciutat, il·luminada per grans torres de llum i anys enrere situada al costat del mar, es veu el famós castell vermell, al seu dia museu de referència amb peces de 5.000 anys enrere. Hi ha tres llocs de crispetes, un carro amb dos cavalls, un poni que va a dalt i a baix portant famílies i nens, furgonetes i motos de gran cilindrada que esquiven els vianants. La plaça no està gaire freqüentada, tenint en compte que laciutatté prop dedos milionsd’habitants

Podria tractar-se de l’estampa d’una ciutat idíl·lica si no fos perquè és Trípoli,capitaldeLíbia, un país assolat per la tercera guerra en nou anys i desgastada per diversos enfrontaments entre milícies. El front, en aquests moments, es troba a pocs quilòmetres de la plaça. 

La primera guerra a Líbia va ser l’any 2011, una guerra atípica, diferent de tot el vist anteriorment que va incloure tot el país. Arrossegats per l’anomenada Primavera Àrab en la veïna Tunísia, es van multiplicar les manifestacions i les protestes populars contra el Govern de Moammar al-Gaddafi per, posteriorment, derivar en una guerra civil.

En aquella època, un dels principals països de laUnió Europeava ser baluard de la revolució. Principalment a Bengasi, on les tropes del coronel Gaddafi es trobaven a portes de la ciutat assetjada on ja proliferaven els combats. Països europeus que llavors van anar a l’uníson tenen posicions enfrontades en la guerra actual.

Avions francesos

La gran força motoritzada que es trobava ja a pocs quilòmetres de Misrata –i que si hagués entrat hauria fet una carnisseria i arrasat la ciutat– va quedar destruïda en pocs minuts pelsavions francesos. A la carretera es podien veure llargues cues de tancs i camions destruïts fumejants o encara cremant. La imatge era dantesca. Allò va marcar el principi del final per al règim del coronel i Misrata, la ciutat màrtir assetjada, on només es podia accedir per mar des deMaltai eludint el control de l’OTAN. Va ser el punt d’inflexió que va accelerar la caiguda del castell de cartes.

Imatge presa el 2011 durant la batalla final contra les tropes del Moammar al-Gaddafi a Sirte. / RICARD GARCÍA VILANOVA

Misrata va ser sotmesa a un bombardeig sense precedents, en el qual, durant 10 dies, a la nit es podien comptar cinc segons entre les explosions contínues de projectil. L’únic que lligava a la ciutat a la vida era elport, constantment bombardejat, per on entrava menjar i armes. Finalment es va trencar el cèrcol i Misrata va sobreviure.

Lacaigudade lacapital,Trípoli, va ser insospitadament senzilla. Així comMisratava quedar pràcticament destruïda, a Trípoli amb prou feines hi van haver combats. El principal va ser a Bab al-Azizia, la base que es trobava al sud de Trípoli i residència de Gaddafi.

Caiguda de Gaddafi

Quedavenfranctiradorsa la ciutat, però la presa de la ciutat va ser molt ràpida. El punt final de resistència i la gran batalla que ho va decidir tot a Líbia el 2011 va tenir lloc aSirte, la mateixa ciutat on va acabar la segona gran guerra el 2016, aquesta vegada contra l’Estat Islàmic, i on Gaddafi va marcar el seu últim reducte de resistència.

El coronel, finalment, va mirar d’escapar del setge deMisrataa finals d’octubre, en una caravana de diversos cotxes que va ser destruïda des de l’aire , aconseguint escapar i, posteriorment, refugiant-se a l’interior d’unes tuberies. Allà el van trobar els revolucionaris. Estava armat però no va oferir cap tipus de resistència.

La mateixa persona a la qual, mesos enrere, no li va tremolar el pols per amenaçar amb matar casa per casa totes  «les rates» que s’oposessin a ell –tal com va denominar els seus opositors en el seu famós discurs emès per totes les televisions del món–, va complir la seva paraula disparant a matar els qui es manifestaven pacíficament.

Qui va tenir elpoderdurant tants anys, va acabar sent una persona desorientada, incrèdula i temorosa, exempta ja de qualsevol influx. El que un dia fos l’home més temut deLíbiaes va convertir en una caricatura de si mateix. Amb la seva mort d’un tret al cap, i tot i que alguns focus de resistència fins i tot eren actius, es va donar per conclosa la guerra del 2011 a Líbia.

Irrupció de l’Estat Islàmic

Després del 2011, el que havia de ser el primer any del triomf del canvi generat per lasocietat líbia, es va anar convertint a poc a poc en untrencaclosquescada vegada méscomplex. Es disputava principalment la lluita pel control del país. A diferència d’altres països, en el cas de Líbia no es tractava d’un tema sectari.

El fracàs d’un Govern únic, a causa de la lluita de diferents famílies pel control de Líbia i a les ingerències externes d’altres països, genera que Estat Islàmic (EI) prengui Sirte el 2014. En aquesta ciutat, a més de Raqqa i Mossul, va tenir EI les seves tres capitals.  L’atac amb cotxe bomba de dos controls, firmat pel grup islamista, genera la segona guerra que envolta Líbia el 2016.

Fotografia del 2016 que mostra soldats libis disparant contra posicions de l’Estat Islàmic a Sirte / RICARD GARCÍA VILANOVA

En aquesta guerra va ser on va germinar la llavor del conflicte actual. Per primera vegada es van començar a utilitzardronsd’ús civilper mapar les zones de les ofensives contra EI. Fora d’això, era com si no haguessin passat sis anys: les mateixes pick up Totoya amb les Duskas –metralladora antiaèria de gran calibre soviètica–, els Dragonov –fusells de franctirador soviètics–, les PK –metralladora antiaèria lleugera soviètica–, els RPG –arma antitancs portàtil soviètica–, les omnipresents AK –fusell d’assalt soviètic– i alguns tancs T55 o T62 –també de fabricació soviètica– i els camions llançadores amb míssils russos BM21 –Grad– estaven una vegada mes presents en les batalles.

La guerra contraEI va ser salvatge i van poder veure’s més de 87 dels temuts Dogma –cotxes bomba–, dones amb cinturons bomba que es rendien i s’immolaven, Booby Traps –trampes bomba explosives–  de tot tipus, fins que finalment Sirte va caure, una vegada més, arrasada.

Final del Califat

L’últim dia de l’alliberament, uns combatents d’EI que van amenaçar de fer esclatar l’explosiu que portaven van ser cremats vius i això va marcar el final del Califat a Líbia.

Aquella etapa va estar marcada, posteriorment, per enfrontaments entre milícies, fins que la formació del Govern amb seu a Tubruk delgeneral Hafter–cap de l’autoproclamat Exèrcit Nacional Libi– l’abril del 2019. Aquesta nova guerra marca un altre punt d’inflexió al país pel canvi d’estratègia d’alguns països que inicialment van recolzar el Govern al qual ara giren l’esquena.

Notícies relacionades

Res canvia a la Líbia del 2019, tan sols un nou element. Per primera vegada se senten els temutsdrons militars, la gran majoria delgeneral Hafterque controla el cel, però no té la capacitat terrestre per prendre el control de l’anhelada Trípoli. Tot i que en un determinat moment va semblar que la tenia, l’experiència de tots els comandaments i soldats –la majoria de Misrata una vegada més– adquirida en les altres dues guerres, és una de les cartes principals amb què juga el Govern del GNA de Trípoli, l’òrgan Executiu de transició afavorit el 2015 per les Nacions Unides.  

Líbia és ara un tauler d’escacs que enfronta països de la Unió Europea, del Golfla XinaRússia i  els EUA pel control, una vegada més, dels recursos naturals. Qui continua pagant l’alt preu són els civils libis, que acumulen milers de morts i no tenen un país on viure.