El «dret humà a un whisky» a Veneçuela

Cada divendres, la Tamara busca el seu dinar a l’església María Auxiliadora del barri de Caracas La Candelaria. La cuinera dels pares salesians, diu, prepara l’arròs amb llenties amb molt amor. “Una se n’adona només de posar-se la cullera a la boca”.  Ella s’ha quedat sense casa on viure després de perdre el seu marit i filla en un accident i que envaïssin el seu apartament. Dorm al Parc Central i es banya vestida amb un raig d’aigua dels bombers. Ja gairebé no recorda que existeix una altra vida. Més ben dit: vol oblidar els dies i nits en què era mare i dona i que, per exemple, anava als millors restaurants de Caracas. “Ja no em pertanyen, estan de l’altre costat”, diu com si un mur invisible separés l’oest de l’est de la ciutat on per les nits habita encara una realitat paral·lela a l’enfonsament econòmic.

“Zona lliure d’armes”, adverteix un cartell a l’entrada d’‘El Barquero’, un restaurant especialitzat en peix ubicat al barri d’Altamira. Una ampolla de whisky Grant’s espera els comensals tot just creuen la porta. ¿Venia aquí la Tamara o anava al ‘Barako’, conegut per la varietat de les seves carns? “Ja no hi ha rumba en aquesta ciutat. Només sopem”, diu el comptador públic Marcos. Acaba de pagar 233.000 bolívars, gairebé l’equivalent a sis salaris mínims. “Això és com un microclima”, comenta la seva dona Xiomara, una agent de viatges independent. “Abans els meus clients viatjaven cinc vegades a l’any a Europa. Ara, només una”.

I és aquest pendent inexorable el que a Bianca, una advocada, li fa recordar el passat recent amb una mica de malenconia, quan Caracas era la ciutat amb més ingesta per càpita al món de ‘scotch’. “Totes les setmanes tenia un ritu: sortir amb les meves amigues i buidar una ampolla d’Old Parr. Ja no. Exigeixo el meu dret humà al whisky”,es riu de si mateixa a ‘Fresh fish’, mentre degusta una hamburguesa batejada Rybovich.  

De bar en bar

A ‘El León’, un bar amb DJ a cel obert a La Castellana, un grup d’amics es disputen les últimes porcions d’una pizza de pollastre ‘enchilado’ i critiquen Juan Guaidó per haver-los promès un imminent paradís que es va reduir a repetir en els actes de carrer el mantra “cessament d’usurpació, Govern de transició i eleccions lliures”. Els que encara surten de nit ho fan per hàbit de classe, diversió o per acomiadar algú que abandona el país. Uns guarden el seu sentit de la distinció social i d’altres pertanyen al món dels “endollats”,com es coneixen els beneficiaris del madurisme.

Maduro és un cognom que provoca arcades a ‘La Esquina’, potser el restaurant més sofisticat d’una Caracas “de l’Est” que s’iguala amb la de l’“Oest” quan es talla la llum. A la seva terrassa amb pèrgoles una parella assaboreix els seus glops: la dona, ginebra amb suc de cogombre; l’home, mojito de mandarina. Un xarrup, una forma de la injúria.

Notícies relacionades

L’economia europea s’alenteix

El Regne Unit limitarà les ajudes socials per forçar la reincorporació

Res es compara no obstant amb el ‘Buddha Bar’, a la urbanització de ‘Las Mercedes’. La franquícia parisenca es va inaugurar fa gairebé tres anys amb una inversió de quatre milions de dòlars. S’hi sopa opíparament al resguard d’un Buda blanc de quatre metres d’alçària. El menú ofereix costelles de porc grillades amb 12 espècies, llom glacejat a la llimona, llagostins al curri i llobarro hindú, entre altres plats.

Els preus no es troben a la carta perquè canvien cada nit al compàs d’una inflació que ha superat el 600% el primer trimestre. Una parella gasta sense remordiments 100 dòlars, és a dir, 10 salaris mínims. Budha Bar obre a les nou de la nit i tanca a les tres del matí. A aquella hora, quan es buida, laTamara s’ajup sota un arbre del parc Central. Com molts, no ha sopat. Abans que menjar, desitja somiar una vegada més que abraça la seva filla.