La dimissió de Bouteflika obre una etapa d'incertesa a Algèria

La situació d’Algèria recorda escenaris viscuts durant la primavera àrab el 2011 i, en especial, Egipte: un longeu president que renuncia a la cadira presidencial però un règim militar que, de moment, persisteix. Després de vint anys en el poder, Abdelaziz Bouteflika, de 82 anys, es retira després d’una inèdita pressió popular que hauria de permetre la transició política d’Algèria les institucions de la qual es troben completament debilitades per la gangrena de la corrupció. 

«La dimissió de Bouteflika és una primera victòria per al poble algerià. Però no posa fi a la partida d’escacs que, d’una banda, oposa als que es manifesten des de fa sis setmanes contra el sistema polític vigent i, d’altra banda, al 'poder' que sota la pressió del carrer està revelant totes les seves contradiccions i fragilitats, assegura a El Periódico, Laurence Thieux, investigadora i professora de Relacions Internacionals de la Universitat Complutense de Madrid. 

Des de la seva independència de França el 1962, Algèria està dirigit per l’Exèrcit. Els militars s’han oposat a la democratització i han aconseguit mantenir-se en el poder amb l’ajuda de les reserves d’hidrocarburs. La tènue obertura políticaque va sortir el 1988, sota el lideratge del llavors president Chadli Bendjedid, després de les revoltes del pa, va acabar en una guerra civil com a conseqüència del procés electoral que va donar la victòria als islamistes. L’avançament a les urnes del Front Islàmic de Salvació (FIS) va ser ràpidament avortat pels militars amb un cop d’Estat el 1992. Aquests anys d’absoluta foscor, amb una guerra que va deixar un saldo d’uns 200.000 morts, van servir d’arguments al poder militar per imposar-se i establir un “status quo” justificat a través de la inseguretat. 

Ressort democràtic

A partir de llavors, Algèria va tancar les portes a l’exterior i a qualsevol ressort democràtic, i va condemnar la població a la resignació, a l’exili, a les files migratòries o al contraban. La principal font d’ingressos d’aquest país del Magrib, els hidrocarburs, no ha aconseguit comprar ni tan sols la pau social. Algèria necessita sortir de la seva crisi multidimensional, transitant cap a una democràcia, una justícia independent, una redistribució dels recursos naturals i un sistema participatiu que permeti als algerians ser més competitius més enllà dels hidrocarburs. 

La continuïtat del sistema amb candidatures afins al règim en les pròximes eleccions presidencials, que, segons la Constitució, hauran de ser convocades en 90 dies, no és el camí. “És molt probable que les manifestacions segueixin si l’Exèrcit opta per una transició atorgada. S’ha de veure si les declaracions d’Ahmed Gaid Salah, el cap de les Forces Armades, alineades a la voluntat popular, són només intencions per acabar desactivant les protestes o es tradueixen en fets”, diu Thieux. “Si l’Exèrcit imposa una transició amb els seus homes, serà l’enfrontament. Els militars han d’abandonar l’escena política. No han d’exercir cap paper d’àrbitre”, afirma, per la seva banda, l’analista algerià Ali Ait Djoudi.

Guanyar temps

Fins a la convocatòria electoral, el poder quedarà en mans de la presidència del Consell de la nació com mana l’article 101. Durant tot aquest temps es poden produir moltes situacions. Una d’aquestes situacions és que el règim aprofiti aquesta etapa per guanyar temps i perpetuar-se en el poder, mentre manté el monopoli dels recursos. En un intent per calmar les protestes, és possible que les autoritats mantinguin sota arrest personalitats com Ali Haddad, pròxim a Bouteflika, al qual s’acusa de corrupció. També pot passar que el règim mostri la voluntat d’iniciar reformes serioses i creïbles que donin resposta a les demandes del carrer. Si és així, seria una cosa històrica.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

L’economia europea s’alenteix

Les protestes que van esclatar el 22 de febrervan fer una volta radical. Primer es van centrar a exigir a Bouteflika querenunciés a un cinquè mandat, cosa que va fer. Després el crit del carrer va ser per demanar la refundació del sistema. Això últim “pot crear fractures en la societat durant l’etapa de la transició”, diu Thieux ja que s’ha de veure si els actors polítics o la societat civil recolzen aquest moment de canvi polític integral. "A més es necessita temps per renovar l’espectre polític, permetre l’emergència de noves forces polítiques representatives davant uns partits sense legitimitat. El temps i el calendari de la transició són elements clau per arribar a una veritable democratització d’Algèria", conclou la investigadora.