La socialdemocràcia alemanya també s'enfonsa

Silencis, rostres compungits i disculpes públiques per passar a un enèsim “moment de reflexió”. Cada procés electoral és una nova decepció per alPartit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD). Abans considerat com una font d’inspiració de la socialdemocràcia europea, la formació vermella més antiga del continent agonitza mentre es dessagna en unes enquestes que la condemnen, cada vegada més, a la irrellevància política. Les alarmes s’han encès a Berlín. ¿Està l’SPD cavant la mateixa tomba que va dilapidar els seus partits germans a França, Grècia o els Països Baixos?

Per entendre la perenne crisi existencial de l’SPD fa falta mirar enrere. Fundat el 1863, l’esperit socialista del partit es va anar difuminant amb els anys per adaptar-se al poder. Va pactar amb els militars per frenar la revolta de 1918, es va oposar estèrilment al nazisme i, després de la guerra, va abjurar dels seus fonaments marxistes per consolidar la seva transcendència en la configuració de l’RFA especialment amb Willy Brandt, el canceller que va bastir ponts amb el bloc comunista. L’últim gran èxit de l’SPD va ser el 1998, quan Gerhard Schröder, tan astut com arrogant, va obtenir un 40,9% dels vots i va formar dos governs en coalició amb els verds.

Aquesta fita, tan remota per als seus votants, és clau per entendre la posterior desfeta de l’SPD. Va ser l’Executiu d’Schröder qui va impulsar la controvertida Agenda 2010, un programa de reformes del mercat de treball de caire neoliberal que va retallar els ajuts socials i que, malgrat reduir l’atur, ha disparat la desigualtat i la pobresa. El partit es va fracturar i el seu votant tradicional, l’obrer, va optar per altres partits. Com Bill Clinton als EUA i Tony Blair al Regne Unit, Schröder va impulsar el que la filòsofa política Nancy Fraser ha anomenat la crisi del“neoliberalisme progressista”,o sigui, l’aliança entre part dels nous moviments socials i el capitalisme financiaritzat.

Desfeta històrica

Derrotat per sorpresa per una jove Angela Merkel, el partit va decidir pactar amb ella en una gran coalició inèdita i que havia de ser una excepció. Catorze anys després, la fórmula s’ha repetit en tres ocasions. Des del Govern, l’SPD ha aconseguit impulsar importants mesures com un salari mínim ol’aprovació del matrimoni homosexual, però la seva identitat s’ha diluït en la d’una CDU que Merkel ha girat al centre, apropiant-se d’aquestes victòries fins i tot quan s’hi ha oposat.

El 2017 el partit va escollirMartin Schulz per encapçalar un gir cap a l’esquerra que es va quedar en un lema buit. Incapaç de marcar perfil propi i diferenciar-se d’una CDU amb la qual molts electors l’associen com el mateix, el pla va fracassar. L’SPD va perdre 1,7 milions de vots, una hemorràgia que el va portar a un 20,5%, el pitjor resultat des de la creació de l’RFA el 1949. Ni aquest cop va ser suficient per fer reflexionar les elits del partit que, després d’una intensa picabaralla interna, va tornar a pactar amb Merkel. “Es reconeixen els problemes, però al final no canvia res, hi ha massa gent provant de conservar el seu càrrec”, explica Maria Befeldt, politòloga de la Universitat Lliure de Berlín i amb experiència dins del partit. “Els de la directiva fan el que volen”, afegeix.

Schulz va deixar pas a Andrea Nahles com a primera presidenta de l’SPD –la setena líder en 13 anys–, però aquest canvi de cara no va suposar una renovació. Mantenint la mateixa estratègia que els va portar a perdre la meitat del seu electorat en 20 anys, l’SPD ha prosseguit el seu enfonsament. Així, l’últim any ha patit derrotes humiliants en l’àmbit nacional i ha vist com Els Verds i la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD) li feien el sorpasso. El desgast després d’anys sense rumb culmina ara amb unes enquestes que indiquen entre el 15 i el 18% dels vots.

Amb les eleccions europees i quatre eleccions regionals a la vista, l’SPD s’esforça ara per reinventar-se, deslliurar-se del llegat neoliberal d’Schröder (ara president de la petroliera estatal russa Rosneft) i presentar un programa més social que convenci a l’electorat treballador. Un nou fracàs farà tremolar els ja delicats fonaments del Govern. “Sembla que l’SPD encara pot tocar més fons”, apunta Befeldt.

Auge d’Els Verds

A les seus d’Els Verds tot són cares somrients i gestos efusius. Mentre l’SPD es debat entre la vida i la mort els seus antics socis de Govern viuen un moment especialment dolç: les enquestes els donen entre el 17 i el 19% dels vots, han registrat el major nombre d’afiliats de la seva història i s’ha consolidat com l’únic partit immune al transvasament de vots a la ultradreta.

Notícies relacionades

Zelenski torna a l’optimisme amb la promesa d’armes per a Ucraïna

Israel instal·la nous campaments mentre ultima la invasió de Rafah

Controlat pels ‘realos’, el sector pragmàtic, el partit deu el seu èxit a la seva estratègia centrista. Lluny del seu anticapitalisme, pacifisme i ecosocialisme fundacional, els Verds es van convertir fa temps en un partit burgès que més enllà dels problemes obrers se centra en demandes “postmaterialistes” del votant jove i urbà com l’ecologia o l’ètica animalista. Així, se l’ha anomenat com el “partit síndria”, ja que rere la seva aparença verda hi ha un nucli que és vermell amb llavors negres, o el que és el mateix, una agenda socialdemòcrata que també atreu el votant conservador reticent a passar-se a AfD.

Aquest neoliberalisme pintat de verd els ha permès alçar-se com a partit arreplega-ho-tot, i és una amenaça per als dos grans partits. Tot i que aquesta transformació ha generat una llarga llista d’incongruències històriques com el seu impuls a la remilitarització alemanya o la seva recent defensa del dièsel, la seva popularitat no para de créixer. Els Verds somriuen i veuen amb bons ulls un pacte amb la nova CDU de Kramp-Karrenbauer mentre l’SPD s’autodestrueix. Tornar al Govern ja no sembla un somni.