"Volem que Macron se'n vagi, perquè no viu en aquest món"

La cita és a les 9.30 hores en la sotsprefectura de Sens, un poble tranquil a la ribera del Yonne, el riu que dona nom al departament situat a la regió vinícola de la Borgonya. Als seus 25.000 habitants els separen només 120 quilòmetres de París, però la distància emocional entre l’univers urbà i aquesta França que s’estén entre un paisatge campestre de velles fàbriques abandonades és molt més àmplia.

Des de fa tres setmanes, la Laura, la Valérie, la Marie, la Jennifer, la Vanessa i l’Anaïs recorren les administracions públiques de Sens amb una armilla groga a sobre de l’abric. Tenen entre 29 i 61 anys. Són jubilades, aturades, infermeres o agents immobiliàries i cap s’havia manifestat abans del 17 de novembre. No pertanyen a cap sindicat; no militen en cap partit polític. No eren amigues, però el moviment ciutadà sorgit en les xarxes socials contra la pujada de l’impost als carburants les ha unit en una inèdita rebel·lió contra el poder.

"Només sobrevivim"

"Abans vivíem dignament, però ara només sobrevivim", diu la Valérie, de 52 anys, mentre camina cap al centre de finances públiques de Sens. La Valérie cobra una pensió per invalidesa de 1.000 euros al mes, que es gasta en el lloguer de l’apartament, la manutenció i les despeses de la seva filla, estudiant d’infermeria a Troyes. "A final de mes no em queda res. Vivim amb el sou del meu marit, que aviat es jubilarà i no tindrà gran cosa", continua.

A la carretera que hi ha al costat del riu, els cotxes fan sonar el clàxon quan veuen arribar la comitiva dels ‘armilles grogues’. Dos agents de seguretat tanquen molt de pressa les portes de l’oficina de la hisenda pública i deixen a l’estacada els usuaris que acudeixen a pagar els seus impostos. "Comencen a ser al·lèrgics al groc. Seguiu així", els anima una veïna, atònita pel tancament de les oficines.

La pluja creix i el grup decideix fer una visita a l’ajuntament, un superb palauet al centre de la localitat, a dos passos de la catedral gòtica de Saint Étienne. Aconsegueixen entrar a l’edifici, però un policia els convida amablement a desallotjar-lo.

Governar per als rics

"L’alcalde no vol rebre’ns. No vol posicionar-se. Però ens reunirem i ens organitzarem perquè el Govern ens escolti", diu la Vanessa, que té 40 anys i és auxiliar d’infermeria en una residència d’ancians. "Cada vegada hi ha menys personal, ens paguen una misèria i el nostre sou no augmenta, però el dels ministres sí que ho fan. S’ha de revisar tot el sistema, perquè els que són en el poder només governen per als rics. Com més malament ens va, més ens enfonsen", es lamenta.

L’acollida és més càlida a l’oficina de Correus, on la Véronique, una empleada de 57 anys, fa una pausa per mostrar la seva solidaritat amb els ‘armilles grogues’ i la Nathalie, de 40 anys, mostra el seu orgull pel moviment sorgit a França.

"No em queixo perquè tinc feina i guanyo una mica més que el salari mínim (1.400 euros), però fa falta que les classes mitjanes tinguin més poder adquisitiu. No rebem ajuts i paguem molts impostos", explica.

A la regió l’atur és del 8,3%,  per sota de la mitjana francesa del 9,1%, però l’activitat és escassa més enllà del cèntric carrer comercial de Sens. "Aquí no hi ha res per als joves", es lamenta l’Anaïs, una parada de 29 anys.

Un recent informe de la Fundació Jean Jaurès parla de la forta dimensió simbòlica que per a aquest tipus de població suposa renunciar a coses com anar de vacances, al cine o sopar en un restaurant. "Significa que estan anant a parar fora de l’àmplia classe mitjana i que, segons el seu parer, se’ls arrossega inexorablement cap al món dels pobres i els subvencionats", indica.

Onada populista occidental

La revolta dels ‘armilles grogues’ també és la d’un sector de la població francesa que no troba el seu lloc en el món globalitzat, segons el geògraf Christophe Guilluy, autor del famós assaig ‘La França perifèrica’, en què analitza la sociologia dels territoris desindustrialitzats allunyats de la metròpoli, tradicional calador de vots de la ultradreta.

"És una sociologia específica: la de l’onada populista occidental. El problema a França, com als Estats Units o en la resta d’Europa, és el d’un model econòmic que crea riquesa, però que no integra la majoria de la població", afirma.

El demògraf Hervé Le Bras creu, en canvi, que la perifèria és molt heterogènia i que el mapa que dibuixen les protestes encaixa amb el de les zones poc poblades o que perden habitants.

La diagonal buida

Un esquema que es correspon amb l’anomenada ‘diagonal buida’ de què parla el geògraf Roger Brunet, la que s’estén des de les Ardenes a l’Alt Pirineu i necessita el cotxe per anar a treballar i tornar a casa cada dia. La Nathalie, la dona de l’oficina de Correus, recorre 450 quilòmetres setmanals i es gasta 100 euros per omplir el dipòsit.

Si les reivindicacions dels ‘armilles grogues’ són heterogènies i superen la còlera inicial pel preu de la gasolina, a poc a poc la protesta canvia cap a un rebuig visceral de la figura del president francès.

Un nen mimat

 "Tenim la impressió de ser en una dictadura. Macron és un nen mimat. No ens respecta.  L’Estat està empobrint el poble. L’està deixant morir i tanca els ulls", explica la Valérie, que diu tenir un somni simple: que la gent pugui viure dignament del fruit de la seva feina.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La defensa deTrump i Stormy Daniels s’embranquen en un combat ferotge

El grup es dissol per menjar i se cita a la tarda a l’oficina d’Hisenda, que continua tancada. Decideix tornar a l’ajuntament, on els tres policies que custodien l’entrada fan broma amb la pelegrina idea de les dones de pintar de groc l’arbre de Nadal que es traslladarà a l’Elisi creuant el Yonne.

 "Això és només el principi. No ens manifestem, estem fent la revolució, perquè tothom està fart. Vull que se’n vagi Macron i tot el seu Govern, perquè no viuen al nostre món", resumeix la Marie, una jubilada que augura un final d’any agitat.