L'allau de refugiats desborda Grècia

Marwan estava fart d’esperar la trucada, anar a la platja on era el bot de goma, pujar-hi juntament amb 20 persones més, comptar els minuts fins que el traficant digués que tot bé, que ja podien marxar, anar-se’n, ser mitja hora al mar, ser capturat per la policia turca, enviat de nou a Turquia, posat a la presó per uns dies, rebre insults a la presó, sortir, tornar al pis dels traficants, esperar la trucada, anar al bot.

La setena vegada que ho va intentar, fa un mes, el trajecte va durar una mica més. Era de nit, no hi havia llum, i un vaixell de policia se’ls va apropar. La seva dona, que viatjava amb ell i els seus dos fills, d’11 i 8 anys, va pensar que una altra vegada tornarien a passar pel mateix, que tampoc no ho aconseguirien. Però els megàfons van sonar. «Benvinguts a Europa», van cridar: havien arribat a Grècia.

Com ells, cada dia durant els dos últims mesos, entorn d’un centenar de persones arriben a Grècia des de Turquia. Fa un any la mitjana diària era de 17. Els números són lluny dels del 2015, però han crescut. Els vaixells que aconsegueixen entrar en aigües gregues són interceptats per la policia i els seus passatgers, enviats als camps de les illes, des d’on esperen que es tramiti la seva petició d’asil. En el de Moria, a Lesbos, fa un sol d’injustícia i una calor impossible. És migdia i el camp està quiet. Un gos busca entre restes d’escombraries.

"La situació és molt dolenta. El camp és perillós, hi ha baralles diàries, i l’aigua i el menjar són sempre insuficients", diu Marwan. Moria va ser dissenyat per allotjar 700 persones quan va començar la crisi de refugiats, fa tres anys. Després, davant de l’incessant flux de gent, es va ampliar la capacitat a 2.500. Avui a Moria hi viuen 8.000 persones.

Sense futur

El camp està gestionat pel Govern i té comissaria de policia, barracons amb lliteres per als refugiats, menjadors, patis i terres asfaltats. Però aquesta és només una part; a l’altre costat del filferro, on abans hi havia un camp d’oliveres, hi ha l’altra Moria. El terra, aquí, és sorra si fa sol; fang si plou. Els banys són portàtils i mai no funcionen. La gent —entre ells Marwan i la seva família— viu en tendes de campanya superposades una a sobre de l’altra. Ningú no gestiona els residus: les intoxicacions i infeccions són constants.

"Això és el que passa quan atrapes tanta gent en un camp inhumà sense serveis bàsics", diu Luca Fontana, coordinador de Metges Sense Fronteres a Lesbos. Mentre parla, Fontana es va encenent. La seva cara transpira indignació: "Això és el que la política de migració de la Unió EuropeaUnió Europea està fent. Treu el futur de les mans de la gent que està aquí atrapada. Això és una lluita constant per aconseguir alguna cosa de menjar. Per dutxar-se, per anar al bany. Viuen sempre amb el dubte de no saber si seran deportats. Se’ls treu tot el control sobre les seves vides. I, és clar, llavors apareixen la violència i la inseguretat. Hi ha hagut violacions i tortures entre refugiats al camp", diu.

Frustració

FrustracióTambé els problemes fora del camp han incrementat. La frustració entre la població grega de Lesbos creix: senten que Europa s’ha oblidat d’ells, que els han deixat sols a l’hora d’afrontar una situació que fa anys que no millora.

"El món hauria de donar les gràcies a la gent de Lesbos. La nostra generositat ha sigut enorme. Fa tres anys que vivim amb aquesta crisi i sembla que no hi ha solució. Al final, apareixen conflictes. La criminalitat ha augmentat a l’illa", explica Emmanuel Chatzichalkias, advocat nascut en aquesta illa.

"Als seus països hi ha guerra. És normal que vinguin. Hem d’acollir-los, però això és insostenible —diu una policia de dins de Moria, que diu que no vol parlar però es desfoga a gust. Grècia no pot aguantar més. Tenim una crisi enorme, som un dels països més pobres d’Europa i, encara així, ens obliguen a fer-nos càrrec de tota aquesta gent. És impossible". Aquesta sensació, a Lesbos, és generalitzada; i grups d’extrema dreta, com el partit Alba Daurada, la utilitzen per atiar el conflicte.

Del món a Moria

Del món a MoriaEntre els murs de Moria  —i envoltant-los— hi ha sirians, iraquians, afganesos, congolesos de la República Democràtica, pakistanesos, kurds, bengalís, iemenites, egipcis, eritreus, camerunesos, senegalesos, palestins, iranians, nepalesos, somalis, georgians i alguns turcs. Les famílies i la gent vulnerable són trets en pocs mesos. Els homes solters, en molts casos, es passen més d’un any atrapats a Moria, sense saber què serà d’ells; sense res a fer ni res a desitjar. 

Ahmet, egipci de 30 anys, fa set mesos que és aquí. La seva petició d’asil ha sigut rebutjada i ningú no li diu res. No sap si l’enviaran de tornada o no. L’illa de Lesbos és la seva presó. "Estic atrapat. No puc fer res. Em quedo aquí, fumant —diu, assenyalant amb un cigarret la seva botiga. Si ho hagués sabut no hauria vingut".

Amenaces de mort

Notícies relacionades

El drama dels refugiats: Afganesos als llimbs

Desenes de refugiats resulten ferits a Lesbos al ser atacats per ultres

Marwan i la seva família es van escapar de Bagdad fa tres anys. Havia ajudat els Estats Units durant l’ocupació, i, el 2014, les milícies xiïtes el van amenaçar de mort. “Vaig demanar protecció als EUA, però van passar de mi”, diu. Ell i la seva família van viure a Turquia i, des de fa un mes, són a Moria. Esperen ser enviats a Atenes. La seva és una cursa contrarellotge: el seu fill de 8 anys té una malaltia al còrtex cerebral. Ha de rebre tractament abans de fer els 10 anys, diu Marwan, o mai no podrà tenir una vida normal. La seva destinació final és Bèlgica.

"La situació aquí és dolenta, però estem psicològicament tranquils. Creuar el mar va ser una sensació indescriptible. Sentim que per fi hem deixat la guerra enrere", explica. Per primera vegada en molts anys, Marwan i la seva família han parat de fugir. Ara només volen que els deixin en pau: recuperar el control de les seves vides.