Síria entra en el seu vuitè any de guerra

Tot va començar amb una pintada, una desena de nens de 14 anys i un president que es resistia a marxar Ha arribat el teu torn, Dr. Assad, van guixar els nois a la paret de la seva escola,Ha arribat el teu torn, Dr. Assad, a la ciutat siriana de Daraa. Ben Ali, el president de Tunísia, i Hosni Mubàrak, el d’Egipte, ja havien caigut. El següent, van pensar aquells xavals el 16 de febrer del 2011, havia de ser Baixar al-Assad.

La seva detenció posterior va desencadenar una petita onada de protestes. Un mes després, el 15 de març, l’onada va deixar de ser petita. Després es va convertir en guerra, que set anys després ha deixat mig milió de morts, sis milions de desplaçats interns, cinc milions de refugiats que han fugit a l’estranger i un país, Síria, que trigarà dècades a recuperar-se.

A Assad no li va arribar el seu torn i sembla que ja no li arribarà. Però hi va haver un moment en què sí que ho va semblar. Era el 2012, les protestes contra el president es van massificar i Damasc perdia, d’una en una, el control de les seves ciutats. Centenars de soldats sirians desertaven i, juntament amb l’armament que robaven, s’apuntaven a l’opositor Exèrcit Lliure Sirià (ELS). La revolució, aclamada per Occident i els països enemics d’Assad –sobretot Turquia i les monarquies del Golf– semblava disposada a guanyar.

Tot va canviar el juny del 2014. Un fins llavors desconegut Abu Bakr al-Baghdadi va declarar l’Estat Islàmic de l’Iraq i Síria a la ciutat iraquiana de Mossul. L’EI, llavors, va començar a guanyar territori des de l’est i Assad, cada vegada més acorralat a Damasc per l’oposició, va veure una oportunitat: va dir que rebel, opositor i gihadista eren sinònims al diccionari i que la seva –una batalla contra l’oposició a través de la mort de centenars de milers de civils– no era més que una «guerra contra el terrorisme».

Rússia, el 2015, va sortir al rescat del règim. Junts, i també amb el suport de l’Iran, van carregar primer contra territori opositor i, després, gihadista. L’Exèrcit Lliure Sirià, ara, just set anys després que tot comencés, controla petites bosses de terreny; i l’Estat Islàmic s’amaga al desert. Assad, després de bombardejar, matar de fam i utlitzar armes químiques contra la població del seu país, té la guerra guanyada: la seva supervivència està gairebé assegurada.

Responsabilitats 

Però la guerra siriana, com totes les guerres, no és només fronts i grups armats i batalles i conquistes, i retirades i bateries antiaèries, i morts en combat. Els civils, durant els set anys de conflicte bèl·lic, han sigut sempre l’objectiu i, entre les desenes de milers de morts, almenys 20.000 són nens, segons càlculs de l’Observatori Sirià dels Drets Humans (OSDH).

Els sirians no s’han mort sols. Algú els ha matat. Assad i els seus aliats –Rússia i l’Iran–, diu l’oenagé, són els responsables de la mort del 94% dels civils que han perdut la vida; els rebels, del 3,3%; l’Estat Islàmic, de l’1,8%, i la coalició internacional i els seus aliats, del 0,6%.

Però aquestes xifres corresponen només fins al 31 de desembre del 2017. El que ha passat després, l’ofensiva d’Assad sobre la regió de Ghouta, no està inclosa. Des de l’1 de gener del 2018, en aquesta zona han mort més de 1.500 civils. Tots a mans de l’aviació de Damasc i Moscou.

La situació a Ghouta ha empitjorat aquests últims mesos, però fa anys que és extrema. Des del 2013, Assad té encerclat aquest territori, on 400.000 persones viuen atrapades i condemnades a passar fam. Els seus habitants, amagats en soterranis per por dels bombardejos, denuncien que fa anys que només ingereixen pa i aigua. I no pas cada dia. En total, 6,5 milions de sirians no poden menjar tot el que haurien de menjar, segons Acció Contra la Fam.

Un país en ruïnes

Notícies relacionades

Síria: la guerra que va començar amb una pintada

Alep: La batalla que va decidir el curs de la guerra a Síria

Síria és un país destrossat. Les seves ciutats han quedat allisades i soterrades pels bombardejos constants i les pèrdues arqueològiques són incalculables. Per a l’Estat Islàmic, tot el que fos anterior a Mahoma era pura blasfèmia.  Així que els gihadistes es van armar amb dinamita, granades, martells, buldòzers i, per descomptat, càmeres de vídeo per fer miques aquesta  part de la història que no els complaïa. Palmira, el monestir de Mar Elia, Apamea, Dura Europos i Mari van ser enderrocats. A l’Iraq  van fer el mateix.

La qüestió, ara, és qui reconstruirà el país. «Fa uns mesos que ha començat una carrera perquè es decideixi qui serà l’encarregat. Rússia i els Estats Units pugnen en ella», explica a EL PERIÓDICO Nicholas Heras, investigador del Centre per a una Nova Seguretat Americana: «Trump no vol fer fora Assad, sinó pressionar-lo perquè siguin els nord-americans els que reconstrueixin Síria». Farà falta molt més: set anys –i els que queden– de guerra no se solucionen només amb totxos i ciment.