10 d’ag 2020

Anar al contingut

ANIVERSARI

La foto que va canviar el rumb de la guerra del Vietnam compleix 50 anys

La imatge d'una execució a sang freda al mig del carrer a Saigon es va convertir en icona de la campanya antibel·licista als EUA

Josep Saurí

La foto que va canviar el rumb de la guerra del Vietnam compleix 50 anys

Eddie Adams

Un instant. A penes un instant, prou terrible per posar tota una societat davant el mirall i canviar el curs de la història. “La fotografia és l'arma més poderosa del món”, va dir Eddie Adams, l'autor d'aquesta imatge icònica que compleix 50 anys.

“És impossible descriure l'horror en paraules a aquells que no saben el que verdaderament significa”, afirma el trastocat coronel Kurz d'‘Apocalypse Now’. Però ¿i en una imatge? ¿Pot una fotografia encapsular l'horror de la guerra del Vietnam? Sí, és clar, la nena del napalm, i tantes altres. Encara que potser cap tan transcendent com aquesta per la seva capacitat de reflectir l'absurditat i la crueltat, i això sigui el que la va convertir en icona del moviment antibel·licista que acabaria aconseguint treure les tropes dels EUA del país anys després.

Execució sumària

L'1 de febrer de 1968 era el segon dia de l'ofensiva del Tet, un ferotge atac sorpresa llançat per l'Exèrcit Popular i el Vietcong durant un alto el foc, i la sang corria pels carrers de Saigon. En mig de la barbàrie, Adams, fotògraf d'Associated Press, va captar el precís moment en què el cap de la Policia Nacional del Vietnam del Sud, el general de brigada Nguyen Ngoc Loan, executava sumàriament al mig del carrer un presoner desarmat i lligat de mans d'un tret al cap, davant la seva càmera i la d'un operador de la cadena de televisió NBC. A ulls d'una part significativa de l'opinió pública nord-americana, aquesta foto va convertir els aliats del sud en tan sanguinaris com els enemics comunistes, i aquest conflicte a milers de quilòmetres en una guerra absurda, inútil i que no es podia guanyar.

Muertos y heridos en la ofensiva del Tet, en Saigón, en otra imagen captada por Eddie Adams.

Morts i ferits en l'ofensiva del Tet, a Saigon, en una altra imatge captada per Eddie Adams. / AP

Poc importen ja, passats tants anys, les polèmiques que van envoltar aquesta imatge i el seu context, com si un assassinat contextualitzat pogués per això deixar de ser-ho. El mateix Adams, que va guanyar un Pulitzer per la imatge, diria posteriorment que reflectia una “veritat a mitges”  i defensaria el general Nguyen, al qual qualificaria de “producte del Vietnam del seu temps” i fins i tot d'“heroi”, i amb qui acabarien sent amics. Segons la versió del general i que el fotògraf va difondre, el presoner executat era un cap d'un esquadró que acabava de massacrar desenes de persones, entre elles un oficial molt pròxim a Nguyen i la seva família sencera. “El que la fotografia no preguntava era: ‘¿Què hauries fet tu?’”, va escriure a la revista ‘Time’  un penedit Adams: “El general va matar un vietcong amb la pistola. Jo vaig matar el general amb la meva càmera”.

I és que a Nguyen no li va anar gaire bé que diguem. Estigmatitzat per aquesta imatge, al final de la guerra va fugir als EUA, d'on va estar a punt de ser expulsat. Adams va declarar a favor seu i va acabar quedant-s'hi fins a la seva mort, el 1998. Anys abans havia obert una pizzeria a Virgínia que es va veure obligat a tancar quan els seus veïns van descobrir la seva identitat. Diuen que als banys del local algú va escriure a la paret ”sabem qui ets”. La fotografia és l'arma més poderosa del món.

L'espectacle de la violència

O potser ja no tant, cada vegada menys, davant la insensibilització col·lectiva per l'espectacle de la violència i la seva banalització, per un costat, i l'avanç implacable de l'autocensura i de la censura a seques, per un altre.  “Durant l'època del Vietnam, la fotografia bèl·lica es va convertir, per norma, en una crítica de la guerra. Això hauria de comportar conseqüències: als principals mitjans no els interessa fer que la gent senti nàusees davant les lluites per les quals ha sigut mobilitzada, i encara molt menys difondre propaganda contra la continuació de la guerra”, va escriure Susan Sontag.

Sobre aquesta foto, la mateixa Sontag sostenia que “fins i tot molts anys després (…) es poden mirar aquestes cares molt temps i no arribar a esgotar el misteri, i la indecència, d'aquesta mirada compartida”. En qualsevol cas, 50 anys són molts anys. Aquest mes de març, un portaavions nord-americà visitarà el Vietnam. Són altres temps geoestratègics, els vells enemics ja no són els que eren, i ara comparteixen recel davant el poder xinès. La del Vietnam, malgrat la seva empremta indeleble, ja és una guerra antiga, altres han ocupat el seu lloc i moltes altres vindran. Al final tampoc se'n va aprendre gran cosa, ni de la foto d'Adams (mort el 2004), ni de tantes ocasions perdudes per fer cas del que va deixar escrit Ernest Hemingway: “No creguin que la guerra, ni tan sols la més necessària, ni tan sols la més justificada, no és un crim. Preguntin-ho als soldats d'infanteria i als morts”.