El nou president sud-coreà, disposat a viatjar a Corea del Nord per rebaixar la tensió

Amaina a la península coreana després d’una dècada tempestuosa. La victòria de Moon Jae-in alleuja una zona on s’ajunten les larvades diferències regionals amb el pols geopolític entre els EUA i la Xina. Moon va aclarir ahir minuts després de ser nomenat president que viatjarà per tot el món per resoldre el problema nord-coreà: Washington, Tòquio, Pequín… i Pyongyang «si es donen les condicions». El seu propòsit jubila la política frontista que ha desfermat els tambors de guerra. Washington i Pyongyang han amenaçat les últimes setmanes amb atacs preventius i la Xina ha alertat que el conflicte fatal pot esclatar en qualsevol moment.

En la història recent sud-coreana, dominada per dictadors i conservadors, els progressistes són l’excepció. Els únics antecedents de Moon són Kim Dae-joon i Roh Moon-hyun, que entre el 1998 i el 2008 van afavorir el període més pacífic amb la seva política d’acostament o 'sunshine policy'. Pyongyang assistia llavors a les negociacions internacionals per a la seva desnuclearització i el 2007 va organitzar la històrica cimera presidencial. Tot es va torçar amb el retorn dels conservadors: van al·legar que Seül «havia donat molt i rebut molt poc» i que els 4.500 milions de dòlars en ajudes havien acabat en el programa nuclear. Potser va ser cert. L’únic indubtable és que ha sigut la menys inútil de les polítiques provades en set dècades.

PROJECTE INDUSTRIAL CONJUNT

Moon, deixeble de Roh i corresponsable d’aquelles iniciatives, comparteix aquesta certesa. El president, fill de refugiats nord-coreans, és un pragmàtic. Ha subratllat que odia el règim comunista i opressiu de Pyongyang però assumeix que és el que hi ha. L’única via, doncs, és el diàleg. Es desconeix fins a quin punt pretén ressuscitar la 'sunshine policy', però ja ha aclarit que la col·laboració econòmica és primordial per al desglaç. La reobertura de l’icònic projecte industrial conjunt de Kaesong, rutinàriament clausurat en èpoques fragoroses, seria una de les seves primeres mesures.

Qualsevol canvi en la dinàmica actual és agraït i el de Moon és tan ambiciós com audaç: proposa dialogar amb Pyongyang, debatre amb la Xina sobre l’escut antimíssils que Washington va pactar amb la seva antecessora i liquidar el servilisme envers els Estats Units que pateix el Japó. L’arrogància de Donald Trump va contribuir a l’aclaparadora victòria de Moon quan va ordenar a Seül que pagués els mil milions de dòlars del seu escut antimíssils.

La seva victòria ha alleujat la Xina, també partidària de la diplomàcia. L’escut ha arruïnat les relacions de Seül amb el seu principal soci comercial, que l’està sotmetent a un tenaç boicot econòmic. L’afinitat amb Trump sembla més àrdua. Les seves estratègies són antagòniques: els EUA pretenen ofegar Pyongyang amb sancions per arrossegar-la a la taula de negociacions mentre que Moon ofereix la seva mà per greixar la solució. El seu pla és més viable que exigir als líders nord-coreans que renunciïn al seu programa nuclear, la seva assegurança de supervivència, amb amenaces militars.

Notícies relacionades

Corea del Sud vota avui president en plena tempesta amb el règim nord-coreà

Trump paralitza les noves entrevistes per a visats d’estudiant

L’arribada de Moon redueix la tensió i obre un camí que, amb Corea del Nord pel mig, només pot ser delicat. El procés mesurarà la paciència del nou president i el seu poble. En el seu aclaparador triomf ha pesat més el cansament respecte de la corrupció dels conservadors i la seva defensa de l’ecologisme (Seül és la segona ciutat més contaminada del planeta) que la seva postura envers Pyongyang.

Els primers efectes són evidents. L’amenaça d’un catastròfic atac preventiu nord-americà s’ha esvanit pel rebuig frontal de l’aliat sud-coreà i Pion-yang ha rebaixat els decibels després de mesos de soroll eixordador. La seva premsa nacional havia assenyalat Moon com a candidat idoni i convocat els sud-coreans a castigar a les urnes «aquest grup conservador de marionetes».