El pitjor del passat

Espectres del passat s’entreveuen per les quatre cantonades d’Occident. Societats pròsperes, però desorientades, manifesten tota classe de temors i en primer lloc la por de l’altre, del diferent, com si el present s’entestés a impugnar aquella profecia de la pensadora Hannah Arendt continguda a Los orígenes del totalitarismo (1949): una part de la història va arribar al final amb la derrota del nazisme. Al ressorgir les xenofòbies amb força inusitada ve a la memòria el record dels anys 30, d’una Europa enverinada pels pitjors profetes, com subratlla l’informe d’Amnistia Internacional, amb l’antisemitisme com a constant històrica, però no única, de racismes de molt naturalesa molt variada.

Una barreja de nacionalisme integral, una etiqueta encunyada per Charles Maurras, líder i ideòleg de la ultraconservadora Acció Francesa, de supremacia blanca i d’integrisme religiós, encoratja tot allò que ve del passat. La barreja es troba amb sabors molt semblants a l’ideari del grup de Maurras, fundat el 1898, i en altres de més pròxims a la gran carnisseria: Falange Española, el partit organitzat per José Antonio Primo de Rivera el 1933, el Partit Rexista de Léon Degrelle (Bèlgica, 1935) i el Partit de la Creu Fletxada de Ferenc Szálasi (Hongria, 1935), entre altres que es van sumar a la prèdica del feixisme italià (Benito Mussolini) i del Partit Nacionalsocialista Alemany, creat per Anton Drexler el 1919 i colonitzat per Adolf Hitler, àngel exterminador de la supremacia ària.

Aquesta constel·lació de partits va ser hereva d’un fenomen polític i social l’origen del qual Arendt el va situar al segle XVIII i «va emergir simultàniament a tots els països occidentals durant el segle XIX». Recolzat a Europa pels ideòlegs del colonialisme i de l’imperialisme i als Estats Units per la tradició ominosa de l’esclavitud i la segregació racial, amb poderosos defensors fins als nostres dies. Ni la victòria aliada del 1945 ni la defensa dels drets humans va trencar el cordó umbilical amb aquell passat. L’historiador Tony Judt recorda la seva infància a Londres –anys 50– en aquests termes: «Jo em vaig criar en una Anglaterra en la qual als jueus –ell ho era– se’ls considerava uns intrusos estranys i sospitosos: en aquella època hi havia pocs asiàtics i pocs negres».

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Les eleccions locals al Regne Unit posen a prova el lideratge de Sunak

Dit d’una altra manera: si la por de l’altre es manifestava només en un antisemitisme atenuat, es devia al fet que l’homogeneïtat cultural era gairebé total. Avui no ho és, i a les fronteres d’Europa i els Estats Units es concentren multituds de desposseïts. Si l’elecció de l’antisemita Karl Lueger per a l’alcaldia de Viena el 1897 va ser saludada, segons Judt, com «una aberració passatgera» pels jueus de la ciutat, avui ningú dubta de quines serien les conseqüències de l’elecció de Marine Le Pen per presidir França. En el discurs de Le Pen, com en el de l’holandès Geert Wilders i en el d’altres, es concreta el somni de l’Estat nació uniforme, sense ingredients aliens a una presumpta tradició nacional, per això la consideració de la comunitat musulmana com a emissària d’una cultura invasiva sota sospita.

Un mes de presidència de Donald Trump confirma que la vis europea de l’integrisme nacional ha arrelat als Estats Units. Si el país va néixer al voltant d’una idea (la nació dels emigrants, de les víctimes del model monàrquic europeu), com escau deduir de la seva història, una part d’aquest s’acull ara a l’acrònim wasp (white, anglo-saxon, protestant) i sembla que fa seu el pensament de Wladyslaw Gomulka, que va ser president de la Polònia comunista: la nació es construeix a partir d’una idea nacional, no multinacional.