Anar al contingut

Grècia, l'aposta per l'esquerra

Alexis Tsipras, líder de l'esquerrana Syriza, no va poder complir la promesa electoral de no doblegar-se a les exigències de Brussel·les

Javier Triana

Grècia, l'aposta per l'esquerra

periodico

Quan el 25 de gener del 2015, Alexis Tsipras i la seva esquerrana coalició Syriza van arribar al poder amb més del 36% dels sufragis, pocs dels seus votants veien (o volien veure) l’estany de gripaus que els tocaria empassar-se en els mesos següents. Hi havia il·lusió i promeses de plantar-se davant Brussel·les.

De restaurar la dignitat a un país que estava sent trepitjat pels seus socis europeus. Promeses que la tan odiada troica no tornaria a rondar l’Acròpolis. Promeses d’acabar amb les retallades. Però l’asfíxia provocada des de la UE i els creditors (motivada en part per la por a un gir a l’esquerra en les eleccions d’aquell any, entre les quals les d’Espanya) van forçar Atenes a prendre un camí no desitjat.

EL REFERÈNDUM

Després d’una ronda de negociacions amb la UE i creditors, la troica va passar a anomenar-se «les institucions», i el rescat, «ampliació». Canvis estètics que no van modificar el fons: la necessitat de sol·licitar un nou rescat perquè els números no sortien i els prestamistes reclamaven resultats. Tsipras va llançar un desafiament: va convocar un referèndum el juliol del 2015 per consultar als grecs si estaven d’acord o no amb les condicions de la nova «ampliació». Va guanyar el no al rescat, però Atenes no va tenir més remei que asseure’s a la taula europea i començar a menjar-se aquell gripau. La primera gran decepció va provocar divisions internes a Syriza que van portar a un avançament electoral, el 20 de setembre.

En el míting de tancament de campanya per a aquells comicis, la cèntrica plaça atenesa de Sintagma no estava plena i l’entusiasme s’havia de rebuscar als racons del recinte. Steffanos, un universitari de 20 anys, comentava llavors que Tsipras «és el futur d’Europa» perquè «és l’únic que proposa un canvi». Però els esdeveniments han mostrat que el vell continent ha preferit virar cap a la dreta més que veure el futur en moviments esquerrans com Syriza.

«Les condicions i les circumstàncies no estan a favor de governs progressistes a la UE ni a l’eurozona», explica Dimitris Rapidis, assessor de Syriza. Malgrat la tendència general, l’analista creu que l’Executiu d’Atenes no caurà abans d’acabar la legislatura perquè l’oposició, en especial el conservador Nova Democràcia, «no té res de nou a oferir i està vinculat amb enormes escàndols de corrupció i frau de fons públics».

«Fins ara, amb terminis molt estrictes per part dels creditors, el Govern grec està gestionant la crisi humanitària (dels refugiats), ha rebaixat la desocupació del 27 al 23%, ha augmentat la inversió pública i ha obtingut superàvits primaris, sobretot combatent l’evasió d’impostos i racionalitzant les pensions», enumera.

Aquest assessor de Syriza admet que queden «moltes coses per millorar», però destaca l’esforç del Govern per encarrilar la situació, una cosa que «triga temps a donar resultats». Segons la seva opinió, el 2017 es començaran a notar els ajustos, que s’haurien portat a terme «de manera que equilibren els costos i la pressió entre les diferents classes socials».

DUES OPCIONS

A aquestes altures –diu Rapidis–, Grècia té dues alternatives: o «seguir amb les reformes mantenint els nivells mínims d’un Estat social» per sortir del laberint dels rescats amb un esforç col·lectiu o optar per la sortida de l’euro, una cosa que provocaria «conseqüències imprevisibles». «Syriza té una oportunitat única de canviar les coses a Grècia i, fins a cert punt, a l’eurozona», apunta l’analista.

Però el descontentament és perceptible. «Syriza tenia un discurs molt bonic, de promeses que a la gent li agrada creure’s, però impossible de complir», assegura Kostas, un restaurador de l’illa de Quios i un dels grecs poc sorpresos per com s’han anat succeint els diferents capítols de la política hel·lena. Dijous, Grècia assistia a la seva tercera vaga general en dos anys. Encara que de manera menys massiva, els treballadors hel·lens –a diferència d’altres dels seus socis– sí que han aconseguit conservar el seu esperit combatiu malgrat la crisi.  H

0 Comentaris
cargando