Els morts sense nom del somni americà

En les rutes de la immigració il·legal als Estats Units hi ha pocs indrets que siguin tan inhòspits com el desert de Sonora, un pedregar de cactus i turons pelats que comunica Mèxic amb el sud d’Arizona i Califòrnia. En ple octubre, els dies són forns a 35 graus. Les nits, mortalles titil·lants. Per aquí es camina de nit per evitar la migra, com es coneix la Patrulla Fronterera, que vigila les rutes amb vehicles, drons i detectors tèrmics. Els viatges poden durar setmanes i, aquests dies, gairebé ningú s’aventura sol. La immigració il·legal és monopoli dels càrtels mexicans. Com diu la cançó: «sense coiot no hi ha duana».

Travessar la frontera acostuma a ser el més fàcil; el que és més difícil és arribar a destí. Travessar el desert com una ombra fins a arribar al punt convingut. Que aparegui la furgoneta i et porti a un pis franc a Tucson o Phoenix, les grans ciutats d’Arizona. Que el traficant compleixi el que estava pactat i t’ajudi a arribar a Chicago o Seattle. Irònicament, és en aquests camins desolats on encara li queda mística al somni americà –el seu declivi ha llançat milions de nord-americans als braços de Donald Trump–. Però molts no viuen per explicar-ho. Aquest territori és un cementiri d’ossos i cossos momificats, de vides ignorades en el debat sobre la immigració i els discursos de campanya.

Un immigrant mor cada dia a la frontera. 365 a l’any. «És un desastre a gran escala i prolongat en el temps. Com si totes les setmanes hi hagués un accident d’avió, però ningú sabés la identitat dels passatgers», diu Reyna Arabi, cofundadora del Centre de Drets Humans Colibrí, una organització que es dedica a identificar els morts i a buscar-los al desert quan s’extravien.

XIFRES EN AUGMENT

No sempre ha sigut així. Fins al 1999, el nombre demorts a Pima (Arizona), un dels 23 comtats fronterers del país, va registrar una mitjana de 12 a l’any. Però aquesta xifra s’ha disparat des  de llavors als 163 anuals, una sagnia que s’atribueix a la fortificació de la frontera. Des de mitjans de la dècada dels 90, tanques d’acer van blindar els indrets poblats. Es van col·locar càmeres, infrarojos i es van redoblar les patrulles. «La idea del Govern era fer-lo molt perillós perquè els immigrants deixessin de venir», diu Arabi. La dissuasió no va funcio-nar. En comptes d’això, les rutes es van traslladar des de les zones habitades de Califòrnia i Texas als deserts inclements d’Arizona. Aquest comtat de Tucson va passar a ser el més transitat dels 3.100 quilòmetres de frontera, segons un estudi del Binational Migration Institute. I també el més letal.

El desert és brutal i no discrimina. Quan l’immigrant es deshidrata o pateix un cop de calor, vomita. «Sovint, el grup el deixa enrere i queda a mercè dels carronyers. És una mort molt dolorosa. Els metges la descriuen com si el cos se’t cogués per dins. En només un dia, alguns cossos es tornen irreconeixibles per la voracitat dels animals i els elements» explica Arabi. Voltors, coiots i senglars poblen aquestes muntanyes. De gana no en falta.    

Generalment són caçadors, treballadors humanitaris o la Patrulla Fronterera qui en troba els cadàvers. La gran majoria són mexicans, seguits pels centreamericans. Uns quants són nens, i algunes dones. «A l’hora d’identificar-los, depèn molt de la condició dels cossos», diu Gregory Hess, forense del comtat de Pima. Alguns arriben a les seves dependències desmembrats o descompostos i és molt complicat determinar-ne qüestions tan bàsiques com el sexe. Qualsevol detall ajuda a identificar-los. Marques corporals, tatuatges, la roba... La documentació per si mateixa no serveix perquè molts viatgen amb carnets falsos.

Després comença una tasca detectivesca a la qual se sumen els consolats i oenagés com Colibrí, que cada dia rep fins a una vintena de trucades de famílies que no saben res dels seus. Fa una setmana hi havia 2.500 casos oberts d’immigrants perduts al desert. «Històricament, la majoria mor per exposició als elements: cops de calor, hipotèrmia, deshidratació», diu el doctor Hess.

El 65% de les víctimes s’acaben identificant. Com María Peña, nom fictici d’una boliviana de 36 anys que va sortir del seu país el juny d’aquest any. Un mes després va parlar amb el seu germà per dir-li que ja era a Mèxic i que travessaria la frontera tres dies després. Pel camí va caure malalta i, tot i que algú del grup va aconseguir demanar ajuda a la Patrulla Fronterera, els agents no hi van arribar a temps. Va morir en braços del seu marit.

Notícies relacionades

Israel busca ajuda contra els incendis a Jerusalem

Starmer s’enfronta a la dreta populista en les eleccions locals

Entre els matolls del desert despunten creus anònimes, aixecades per voluntaris per recordar els difunts. Altres organitzacions, com Samaritans, deixen bidons d’aigua i llaunes de menjar als racons de les rutes més transitades.

En aquesta campanya presidencial s’ha parlat molt de la immigració, però gens dels morts de la frontera. Si al Mediterrani són xifres, aquí no són res. Invisibles. «No es parla mai del cost humà d’aquestes polítiques», diu Arabi des de Colibrí. «La raó és que ha quallat la nar-rativa que els immigrants són criminals». Aquells «criminals» dels quals Trump tant parla, els morts sense nom del somni americà.