25 anys del cop d'Estat que va rematar l'era soviètica

Aquells dies del mes d’agost de 1991 van decidir la sort de la Unió Soviètica; de Mikhaïl Gorbatxov, que amb 'perestroika' (reestructuració) i 'glasnost' (transparència) va intentar modernitzar el gegant amb peus de fang que presidia, i de Borís Ieltsin, l’impredictible líder que va arengar les masses perquè defensessin la democràcia enfilat dalt un tanc al davant de la seu del Parlament. El cop d’Estat, un nyap de la gerontocràcia comunista més rància, va resultar fallit, però les seves conseqüències segueixen, encara avui, marcant el futur de Rússia.

El 19 d’agost de 1991 a la matinada, el vicepresident soviètic i alts responsables del Govern i del KGB van deposar Gorbatxov –el van deixar aïllat i retingut a la seva datxa de Crimea– i van formar el Comitè Estatal d’Emergència per prendre el control de l’URSS. Tres dies després, el motí havia fracassat.

Va impulsar que el paradís proletari de l’URSS rebentés en 15 repúbliques independents; va convertir Gorbatxov en un cadàver polític i va coronar Ieltsin com a tsar Borís I, que dos anys més tard, tan bon punt va percebre que els diputats tractaven de controlar el seu poder, no va dubtar a saltar-se la Constitució, dissoldre la Duma i bombardejar la seu del Legislatiu. Aquell cop de l’octubre de 1993, en què van morir més de 100 persones, sí que va triomfar, i Ieltsin, amb el suport incondicional d’Occident, va accelerar la redacció d’una nova Carta Magna, a la seva mida, que consagrava el caràcter presidencialista del règim. Vladímir Putin, per a qui la «desintegració de l’URSS va ser una de les tragèdies més grans del segle passat», al capdavall va resultar ser el gran beneficiari d’aquest sistema.

Entendre la Rússia actual requereix un repàs a la dècada miraculosa del populista impredictible que va aconseguir aturar un cop per fer-ne un altre; que un dia era demòcrata i a l’altre, absolutista. El dirigent que tenia com a filosofia imposar la seva voluntat i aferrar-se al poder. El líder del Kremlin que va sorprendre tothom amb les seves resurreccions polítiques, mentre precipitava el país per un abisme del qual encara no ha sortit.

UN TRÀNSIT SALVATGE

Els russos van patir un amarg bany de realisme capitalista. El trànsit salvatge del comunisme a l’economia de mercat va desencadenar una recessió molt greu. Milions de persones van perdre la feina. Tota la riquesa del país, des dels hidrocarburs fins a les fàbriques, es va privatitzar en irrisòries subhastes manegades perquè quedessin a les mans d’uns quants oligarques de nou encuny, alhora que els estalvis de la majoria de la població desapareixien per la hiperinflació i les noves polítiques monetaristes. Sis anys després, el producte interior brut s’havia desplomat més del 50%, les pensions s’havien reduït a una desena part del seu valor fins a rondar els 15 euros i l’esperança de vida havia caigut per situar-se a l’Àfrica més que a Europa.

Debilitat, malalt i alcoholitzat, Ieltsin va ordenar el 1994 la invasió de Txetxènia i dos anys després va firmar un acord de pau les condicions del qual no va complir mai. Tampoc va satisfer les promeses electorals amb què va aconseguir remuntar una popularitat pròxima al zero i guanyar les eleccions de 1996. Per contra, el país s’acostava al límit de la supervivència, sacsejat per una crisi derivada de la incapacitat per pagar el deute extern.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

El tempteig de Von der Leyen als ultres polaritza el tauler alemany

De totes les peripècies polítiques de Ieltsin, potser la més sorprenent va ser la superació, el maig de 1999, del procés per cinc causes que li va obrir la Duma. Va ser acusat de «conspiració», en benefici de l’OTAN i els EUA per dissoldre l'URSS; d’«assassinat premeditat» de les 147 persones que van morir en els bombardejos del Soviet Suprem i de la televisió; d’una gestió genocida que va sembrar la fam i la desesperació fins a causar un descens de quatre milions en la població russa, «comparable a les pèrdues per una invasió exterior»; de delicte d’«alta traïció» per debilitar l’Exèrcit Roig, i d’empènyer el separatisme a Txetxènia i desfermar-hi la guerra.

Implacable amb els seus enemics, Ieltsin va amenaçar els diputats de dissoldre la Cambra, imposar l’Estat d’emergència o un altre cop d’Estat. Si la Duma avui balla al ritme de Putin és perquè el seu predecessor la va doblegar i va humiliar de tal manera que la va convertir en comparsa de l’Executiu. Les obsessions, de qui Ieltsin va dir el 31 de desembre de 1999 que entregava el poder a l’home que era «capaç d’unir la societat», tenen l’origen en aquestes cinc causes. Putin ha tractat d’acostar-se als russos tallant d’arrel tot el que va representar l’era de qui, enfilat dalt d’un tanc, va aturar un cop. L’URSS no tornarà, encara que l’actual líder del Kremlin s’esforci per tornar-li part de la seva grandesa perduda fins i tot a costa de pagar amb una nova guerra freda.