'Satisfaction' total a l'Havana

Hi haurà un abans i un després del concert dels Rolling Stones a Cuba. Els rockers britànics comptaran, en un historial que va començar tres anys després que triomfés la revolució cubana, amb la fita d'haver sigut la primera banda llegendària que ha ofert un macroconcert en una illa on són molts els assedegats d'alguna cosa més que discussions polítiques, ideològiques o econòmiques.

En vindran d'altres, o almenys això ja es planeja i es dóna per segur. Però són sobretot els centenars de milers de cubans de totes les generacions que s'han entregat, juntament amb hordes de turistes, a l'històric i vibrant espectacle amb una barreja de sorpresa, diversió i passió els que es resisteixen que sigui un punt final el que ha començat aquest Divendres Sant a la Ciudad Desportiva de l'Havana a ritme de 'Jumpin Jack Flash' i ha acabat, dues hores i quart després, amb '(I can’t get no) Satisfaction'.

"Massa temps esperant"

“Això és espectacular, un fenomen cultural, i pot obrir portes que han estat tancades molt de temps”, deia Evelín Sosa, productora del grup de salsa Cubaneo, que havia viatjat 40 quilòmetres des de San Antonio de los Baños amb els seus pares i la seva filla d'11 anys, Lorena, que com ella no deixava de ballar mentre Mick Jagger, Keith Richards, Ronnie Wood, Charlie Watts i la seva banda ho donaven tot a l'escenari. “Necessitem no solament informació, sinó veure què passa. Ens ho mereixem. Hem estat massa temps esperant”.

Ha sigut un temps sense normes de censura musical segellades en paper, però gravades a foc en l'experiència, idiosincràsia cubana que el mateix Jagger ha reflectit. “Sabem que durant un temps era difícil escoltar la nostra música”, ha dit en espanyol, “però ara estem aquí”.

L'home que comparteix aniversari (26 de juliol) amb la data de l'assalt a la caserna Moncada ha repetit també la frase que va dir al posar els peus a Cuba, que “les coses estan canviant”, tal com surt de la boca de molts cubans. Gent com Pedro Manuel Redondo, un metge de 51 anys que no ha perdut el somriure ni el moviment del cos durant el concert. “Els Rolling Stones són com àngels caiguts del cel. Igual que ells no han perdut mai el seu esperit rebel, jo no he perdut mai l'esperança. Et recorden que mentre hi hagi vida hi ha esperança. El que és absurd no pot ser etern”.

Les banderes de Cuba i els EUA

Després del concert, bateguen elements evidentment polítics dels quals alguns volen fugir, com Beilde Rodríguez Domenech, un artista plàstic que ha anat al concert amb una dona nord-americana de pares cubans emigrats i que deixava una imatge fins no fa gaire impensable, amb un pal en què anaven lligades juntes les banderes de Cuba i els Estats Units. Al ser preguntat pel gest, o per la tardança a tenir l'oportunitat de veure 'ses satàniques majestats', es limitava a dir. “Avui no contesto a aquesta pregunta, això demà. Avui és sobre una altra cosa”.

L'abast polític de l'actuació, però, és innegable, i així ho ha reconegut a EL PERIÓDICO Tim Cole, l'ambaixador del Regne Unit a Cuba. “Això és part de l'apertura de Cuba”, ha dit. “Els cubans se senten menys aïllats, més part no només del món del rock and roll, sinó del món. I això és una banda de rock, això és sobre música i celebració cultural, però és molt important políticament i representa aquesta apertura. Crec que el Govern cubà i les institucions implicades a organitzar això volen ensenyar al món que donen la benvinguda a la cultura occidental”.

Jilena, una noia d'uns 20 anys assistent de direcció de teatre, ha sigut de les poques persones que han demostrat saber-se les lletres dels Stones. I assegurava que el que estava veient “demostra que la música va més enllà de la política”. Es rendia al “dispendi d'art” de Jagger i companyia. Parlava d'“un gran regal” referint-se al fet que el concert fos gratuït, però hi podria sumar que els Stones, que han pagat l'esdeveniment, deixaran també com a donació a Cuba tot l'equip de so. “Això és nou, diferent i molt bo que ens passi”, deia. “Ens va fent un país més normal”.

Com molts altres cubans, ella contestava amb un simple “tot” a la pregunta de què és el que més li estava agradant. Altres, com Lisbei, es declarava al final entusiasmada “per l'escenari, per la multitud”.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

Una massa que al final li ha costat abandonar el concert a l'aire lliure, un públic “chévere”, com els ha dit Jagger, que gairebé sempre ha parlat en espanyol i ha donat les “gràcies a Cuba per tota la bona música que ha regalat al món”. Ha sigut també un públic tranquil, encara que algun assistent, com Marlene, s'havia tret totes les seves joies d'or “per si de cas”.

I ha sigut, sobretot, un públic conscient que estava presenciant un esdeveniment històric possiblement sense retorn. Aquesta és la imatge que ha tingut, per exemple, Jerry Bix, un productor nord-americà que assegurava que “encara que hi hagi retrocessos, no es pot tornar cap enrere després d'una cosa així”. O Armando Angulo, un jove reporter que treballa amb Vice i que està convençut que “no hi ha marxa enrere”.