ANÀLISI
Veneçuela no funciona, Maduro no enamora
Alguns mitjans de comunicació fa tants anys que sacsegen les calamitats del chavisme, gairebé des que Hugo Chávez va guanyar la seva primera elecció el 1999, que quan la situació a Veneçuela és catastròfica ens sembla propaganda. És molt difícil informar d’una realitat tan polaritzada i manipulada. El problema no està només en els periodistes sinó en els lectors que demanen una trinxera: amb ells o amb nosaltres.
Aquest diumenge estan en joc molt més que 167 escons de l’Assemblea Nacional, el que està en joc és un model de socialisme que no funciona. Sense la figura del seu fundador, que va morir de càncer el març de 2013, i la caiguda dels preus del petroli, avui al voltant de 40 dòlars per barril, lluny dels 140 de juny del 2008, Veneçuela pateix un enfonsament econòmic que afecta la vida quotidiana, els subministraments i la sanitat. El país depèn en el 89% de les seves exportacions petroleres. Tot el sistema d’ajudes, encarrilat a través de les missions, depenia d’aquests ingressos.
El Govern del president Nicolás Maduro, el successor elegit per Chávez, dóna mostres de debilitat política a l’endurir el seu discurs: amenaçar amb el «jo o el caos» i insinuar que qualsevol resultat contrari seria un cop d’Estat.
L'escassetat
És probable que l’escassetat que pateixen els veneçolans es degui en part, com sosté Maduro, al boicot d’alguns empresaris i als embolics de les forces contràries al chavisme, però obvia el seu fracàs com a gestor per més que prohibeixi al Banc Central publicar les estadístiques de la inflació; així no frena l’espiral de preus, un 159% aquest any i més de 200% el 2016 sempre que el petroli no baixi dels 40 dòlars.
Maduro uneix a la seva incompetència la falta de carisma de Chávez i la mala sort. Segons l’FMI, l’economia es contraurà el 10% el 2015 i el 6% el 2016. Si es confirma convertiria Veneçuela en el país amb pitjors resultats de creixement del món, si s’exceptuen aquells en guerra com Síria.
En les eleccions presidencials d’abril del 2014, guanyades per Nicolás Maduro per una diferència d’1,49% respecte a Henrique Capriles, el candidat de l’oposició unida, el chavisme va perdre 600.000 vots.
Totes les eleccions guanyades de manera rotunda per Chávez van comptar amb observadors internacionals que van avalar el procés, tot i les seves imperfeccions. En les eleccions del 2014 hi ha més dubtes; es van presentar nombroses denúncies de frau i hi va haver peticions d’un nou recompte que van ser rebutjades per l’autoritat electoral elegida pel chavisme. Les eleccions de diumenge pinten malament per a Maduro: el 55,6% dels veneçolans s’inclinen per l’oposició, segons Reuters.
En aquests 600.000 vots, que van passar del chavisme sense Chávez a Capriles malgrat que els comicis es van celebrar enmig de l’emotivitat per la mort del líder carismàtic, hi ha el relat verdader del que passa a Veneçuela, de com persones que van estimar i van votar Chávez han deixat de creure en els seus successors i en les promeses de socialisme.
El Govern ha intentat mantenir la fidelitat dels seus votants amb gestos poc efectius. El 2015 hi va haver quatre augments del salari mínim per compensar l’espiral de preus. El salari mínim, que està en 9,6 bolívars, uns 10 dòlars al canvi en el mercat negre, és inferior al que paga Cuba, segons explica Olivia Archdeacon en un bon text publicat a CapX amb el títol Is Venezuela about to vote out socialism?
La mà exterior
Notícies relacionadesSi Veneçuela és un país ric en petroli i en pobres, alguna cosa deu fer malament el Govern. No és suficient l’excusa de la mà exterior, de la CIA, que és probable que no sigui innocent en moltes de les coses que passen, com la creació d’una oposició més agressiva, la que representa l’empresonat Leopoldo López. El Govern de Maduro ha respost a cada desafiament amb un llenguatge cada vegada més autoritari i bel·licós, allunyat dels Lula, Mujica, Morales, Bachelet…
Si Maduro perd els fidels sociològics del chavisme, perdrà el poder. Aquests votants es troben a les classes més desafavorides, als quals Chávez va treure de la pobresa en els temps de la bombolla petrolera, als quals va ensenyar a llegir i els va donar drets; els va fer visibles després de 40 anys d’inexistència quan molts dels que avui militen a l’oposició recolzaven governs dedicats al saqueig, com el de Carlos Andrés Pérez, presumpte socialista i amic de Felipe González. Aquesta amistat inhabilita l’espanyol com a mediador tot i que gran part de les seves denúncies són certes: un país dividit, sense ponts. Un situació molt perillosa.
